Txecoslovàquia: de la integració socialista, a la integració europea

1. Introducció:

a) Presentació
Durant la Guerra Freda, el sistema internacional estava bipolaritzat en dues superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica (URSS), al voltant de les quals s’hi agrupaven diversos estats, conformant dos grans blocs enfrontats. Segons Esther Barbé, això significava que el sistema internacional estava fracturat entre l’est i l’oest, de manera que “els grups d’estats, a un i altre costat de la fractura, es diferenciaven i creaven estratègies d’oposició en tots els terrenys (social, polític i econòmic), a partir de dues bases ideològiques diferenciades (marxisme i liberalisme)”[1]

Però després de la caiguda del Mur de Berlín (1989) i de la dissolució de la URSS (1991), la fractura est-oest ha desaparegut, i el capitalisme – com a sistema econòmic, polític i social – s’ha imposat a nivell global. Així doncs, el sistema internacional de postguerra freda es caracteritza per l’hegemonia capitalista, enfront de la qual només queden alguns nuclis aïllats com Cuba o Corea del Nord, així com altres països com Xina, Vietnam i Laos que estan liberalitzant-se progressivament. També n’hi ha alguns d’emergents com és el cas del “chavisme” a Veneçuela i a d’altres països d'Amèrica Llatina. Tanmateix, ara per ara, no es pot tornar parlar d’un enfrontament ideològic a escala mundial com el que va existir durant la Guerra Freda.

Amb aquest context, les relacions internacionals de l’actualitat s’han passat a definir per la fractura nord-sud; és a dir, entre els països anomenats desenvolupats i les dues terceres parts restants de la població mundial que viu als anomenats països subdesenvolupats. Aquestes relacions, a diferència del sistema de Guerra Freda, són totalment asimètriques, ja que ni es tracta d’una competició entre blocs diferenciats, ni aquests es troben en les mateixes condicions al conflicte. És cert que aquesta fractura ja existia durant l’era del bipolarisme, tot i que no era l'essencial per definir el funcionament que llavors presentaven les relacions internacionals. A més, també cal fer un altre matís en l’afirmació que les relacions entre blocs era simètrica, ja que en termes de creixement i de salut econòmica, el bloc occidental era superior a l’oriental, sobretot durant les darreres dècades del conflicte. Malgrat això, a nivell polític i militar, els dos blocs estaven en similitud de condicions: la possessió de l’arma nuclear i d’una influència geopolítica de llarg abast era un tret comú d’ambdues parts del Teló d’Acer.

Tornant a la fractura nord-sud, aquesta es basa en les relacions econòmiques (comercials, financeres...) que mantenen els països del nord amb els països del sud. Pel fet que són completament desiguals, com he dit, des del corrent teòric estructuralista es parla de centre (minoria desenvolupada) i de perifèria (majoria subdesenvolupada). La imatge que fan servir els estructuralistes per il·lustrar el funcionament d’aquesta fractura entre el nord i el sud és la d’un pop de diversos caps, d’on se’n desprenen els seus respectius tentacles que absorbeixen els recursos naturals, la riquesa i la producció industrial i agrària dels països perifèrics del sistema internacional.

D’una banda, al centre del sistema hi trobem els Estats Units i les altres potències econòmiques que conformen el G7: França, Alemanya, Gran Bretanya, Itàlia (UE), Japó i Canadà, més Rússia (G8). Dins d’aquestes, les seves elits econòmiques i polítiques (classes propietàries dels mitjans de producció, alts càrrecs político-institucionals, alts funcionaris...), des del punt de vista estructuralista, conformen el que s’anomena el “centre del centre”.

Perquè dins del mateix hemisferi nord, tot i consistir a nivell global en el centre del sistema internacional, també existeix el que s’anomena la “perifèria del centre”. Aquesta consisteix en la gran majoria de la població del nord (classes no propietàries dels mitjans de producció, treballadors assalariats...) que, tot i tenir un status socioeconòmic molt superior, com veurem, a la població de la perifèria del sud del sistema, no es beneficia al mateix grau que el “centre del centre” de les relacions nord-sud, i és explotada per les mateixes elits.
D’altra banda, tenim els països del sud: la perifèria del sistema internacional. Seguint la categorització de Robert Rotberg[2], podríem dir que la conformarien normalment els estats fallits (o fracassats), els quals es caracteritzen per l’existència d’una gran tensió sociopolítica i de conflictes entre faccions internes (tribus, religions, narcotraficants...), on el poder estatal es veu molt limitat i és incapaç de controlar les fronteres i la població. Els béns polítics són inexistents, els serveis educatius i sanitaris són privats i les infraestructures i xarxes de comunicació destruïdes. La versió més extrema i anàrquica dels Estats fallits serien els Estats col·lapsats.

Altre cop, des de l’òptica estructuralista, trobem un segment minoritari de la població que forma part del “centre” i el majoritari que conforma la “perifèria”. Aquesta darrera, s’anomena la “perifèria de la perifèria”, pel fet que viu immersa en una pobresa extrema (malalties, fam, manca d’habitatge...) en pro de l’elit privilegiada que consisteix en el “centre de la perifèria”. Així, si al centre del sistema ja existeix desigualtat entre les classes socials, als països del sud aquesta encara és més forta.

Però com he dit anteriorment, no es tracta d’una fractura entre dos blocs enfrontats, posem pel cas, els estats del nord contra els del sud, sinó que, tal com il·lustra la imatge estructuralista abans descrita, hi ha una interconnexió entre els dos hemisferis a través de les respectives elits (o centres de poder). Així, el “centre del centre” i el “centre de la perifèria” cooperen per assolir un major enriquiment, mentre que la població perifèrica es veu subjecte a una depauperació progressiva al nord, i extrema al sud, estant ambdues desconnectades la una de l’altra.

Per què des del període d’entreguerres (keynesianisme) i sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial, amb la crisi socioeconòmica de postguerra i el començament de la bipolarització, es va crear l’Estat del benestar a l’Europa occidental, i es va augmentar la intervenció estatal a l’economia i els serveis públics als Estats Units. Això significa una redistribució de la riquesa d’una forma més equitativa, a través de la implantació de serveis públics universals (educació, sanitat...), de millores salarials (salari mínim garantit...), de drets socials i laborals (subsidi d’atur i de jubilació, dret a sindicació, jornada de 8 hores, vacances pagades...), impostos progressius, etcètera.

D’aquesta manera, la classe treballadora dels països del centre passarà a tenir un nivell de vida acceptable, la qual cosa implicarà la desmobilització de les lluites obreres i sindicals al carrer – aportant estabilitat política al centre del sistema – i a les urnes – incrementant-se en vots els partits de status quo (liberals, socialdemòcrates...) que des de les institucions empararan aquestes relacions econòmiques desiguals –. Un factor més de desmobilització de la classe treballadora i, per tant, de l'esquerra, va ser la caiguda del bloc comunista (1989-1991) i la desvinculació política del comunisme occidental respecte al sovietisme com a aplicació pràctica del marxisme, ja a la dècada dels 60. Aquest desengany ideològic, juntament amb els altres factors ja mencionats, han reduït gairebé a la marginalitat i a pràcticament tot el món, les opcions per crear una alternativa global al sistema capitalista.

Però mentre la “perifèria del centre” creu que no és necessari tornar a creure en una alternativa sistèmica, la “perifèria de la perifèria” es veu sotmesa a unes condicions d'explotació i a un nivell de vida, com hem vist, totalment inhumà. De fet, gran part del sector secundari i la pràctica totalitat del primari de molts països del nord, s'han traslladat al sud, a través de les empreses transnacionals, on disposen d'una mà d'obra barata i d'unes regulacions mediambientals escasses o bé inexistents. Però això no ha suposat, ni molt menys, una millora per la població perifèria, ja que s'han creat vincles de dependència entre els seus països i els del nord, especialitzant-se en un o pocs sectors industrials o monocultius, així com produint part o la totalitat d’un producte que no serà pel seu propi consum, sinó per a l’exportació als països desenvolupats (cafè, sucre, tabac...).

Per això, en aquest treball, vull analitzar el que va ser durant molt de temps l’esperança per a milions de persones que volien un món més just: els països del “socialisme real”. Em preguntaré com es va implantar el sistema socialista, com funcionava, quins avenços va suposar i quins errors es van cometre per acabar desapareixent. Tanmateix, respondre a totes aquestes qüestions estaria fora de l’abast d’aquest treball, ja que necessitaria una font documental molt més àmplia i una extensió més llarga de la que respon els objectius del mateix.

Per aquest motiu, focalitzaré l’anàlisi en Txecoslovàquia, un país que entre la segona meitat del segle XX i a principis del segle XXI, ha passat de formar part del bloc soviètic, a dividir-se en dos estats independents (República Txeca i d’Eslovàquia), actualment integrants de la Unió Europea, que és un dels principals focus del centre del sistema internacional, al ser una gran potència econòmica capitalista.

Caldrà que em pregunti quin paper va jugar Txecoslovàquia dins del bloc comunista i quina va ser la seva evolució des de la instauració del socialisme fins a la restauració del capitalisme. També em preguntaré quines transformacions polítiques, socials i econòmiques s’han derivat de la transició a l’economia de mercat, en què ha millorat i empitjorat la població, i el país (o els dos països actuals), així com quins canvis s’han donat en les relacions polítiques i econòmiques dins de l’Europa central i oriental.

Penso que és molt important revisar la història del comunisme soviètic, ja que va ser el primer cop en la història de la humanitat en què la possibilitat de transformar el sistema capitalista a nivell mundial no era una mera utopia. Després de la caiguda del Teló d'Acer, penso que la història no ha arribat al seu final amb l'economia de mercat, ni amb l'Estat protector, tal com propugnava el nord-americà Fukuyama. No ho penso, primer, perquè la mateixa societat del benestar s'està veient subjecte a una contrareforma neoliberal i, segon, perquè les injustícies per les quals diversos països al llarg del segle XX es van aventurar, amb més o menys encert, pel camí del socialisme persisteixen.

b) Hipòtesi

Segurament, la transició de Txecoslovàquia a l’economia de mercat va ser molt sobtada i, per extensió, traumàtica per al país: entre finals dels anys 40 i principis dels 50 es va implantar un sistema socialista de planificació central, on l’Estat controlava la pràctica totalitat de l’economia nacional, la qual era alhora dependent de la política econòmica de Moscou a través del CAME (Comitè D’ajut Mutu Econòmic). Després de gairebé mig segle de planificació, Txecoslovàquia, igual que la resta de països d’Europa central i oriental – inclosa la URSS –, va passar en pocs anys a una economia de mercat, independent i basada en la propietat privada dels mitjans de producció. Penso que aquesta transformació del sistema econòmic deu haver aportat forces beneficis, però també profunds perjudicis, per a les societats txeca i eslovaca.

D’una banda, crec que cal tenir en compte que, segurament, Txecoslovàquia va tenir més facilitats per restaurar el sistema capitalista que altres països excomunistes, pel fet que era un país industrialitzat, amb una cultura empresarial i un sistema de competència de mercats ja existent abans de la implantació del socialisme.

Primerament, l'economia capitalista deu haver ajudat a racionalitzar la producció de mercaderies – adaptant l’oferta a la demanda –, sense que la pràctica totalitat del sistema de preus i de quantitats produïdes estigui subjecte al control Estatal. Això deu haver fet augmentar la producció i compra de béns de consum, ja que l’economia dels països de planificació central es basava sobretot en el model stalinista de la preeminència de la indústria pesada (armamentística, metal·lúrgica, siderúrgica...), la qual cosa provocava un dèficit de béns per al consum humà, al mancar indústries lleugeres (agroalimentària, càrnia, tèxtil...).

Seguidament, el lliure funcionament del mercat, també deu haver permès adaptar el valor dels béns a l'interior del país amb l'economia mundial, el qual deu haver fet millorar les relacions comercials a nivell internacional. En relació a aquest àmbit del comerç, el fet que Txecoslovàquia hagi perdut la dependència que, com deia abans, penso que devia tenir durant l'era soviètica respecte a la política econòmica de la URSS, com a superpotència mundial i com a potència regional, segurament també deu haver permès la lliure elecció de la política d'importacions i d'exportacions. Això li deu haver permès no limitar-se al comerç amb els països del bloc comunista, i alhora no havent de satisfer el sistema comercial que devia imposar Moscou des del CAME.

Finalment, la transformació del sistema també deu haver impulsat el creixement econòmic, tancant fàbriques obsoletes o improductives, creant-ne de noves, modernitzant les ja existents, etcètera. A més, amb l'entrada de la República Txeca i d'Eslovàquia a la Unió Europea, la situació econòmica dels dos països excomunistes deu haver-se estabilitzat molt, millorant la gran majoria dels indicadors econòmics.

D’altra banda, tot i que Txecoslovàquia hagi tingut, des del meu punt de vista, més facilitats per adaptar-se al nou model econòmic que altres països de tipus més agrari que van desenvolupar la seva indústria durant el període socialista (com la mateixa URSS), penso que, sobretot durant els primers anys de transició, devia haver grans prejudicis per a la població del país.

Primerament, els perjudicis principals de la restauració del capitalisme devien ser l'accentuació de les desigualtats socioeconòmiques, sobretot en les capes més baixes de les societats txeca i eslovaca, ja que a l’hora de privatitzar les indústries estatals, segurament, uns pocs grans propietaris les devien adquirir. Com va passar a Rússia, probablement, gran part de les elits polítiques del Partit Comunista, de la burocràcia estatal, els alts comandaments militars i els principals directius de les grans indústries siderometal·lúrgiques i armamentístiques (el que es coneix com a “Numenklatura”), deuen haver estat els més afavorits per les privatitzacions, de la mateixa manera que també deuen haver ocupat llocs de poder al nou panorama político-institucional.

Seguidament, però, penso que aquestes privatitzacions, no només deuen haver accentuat la desigualtat des del punt de vista dels ingressos i de la capacitat adquisitiva de la població, sinó que els primers anys també deuen haver causat un gran augment de l'atur al ser destruïts múltiples llocs de treball. Aquesta desocupació potser s'ha vist reduïda per l'entrada de noves empreses, transnacionals i multinacionals arribades des d'occident (nord-americanes, europees...), les quals també deuen haver-se beneficiat de les privatitzacions. Tanmateix, això no crec que hagi significat un destacat augment del benestar social, ja que tot i la reducció que penso que ha estat subjecte l'atur dels últims anys, segurament també ha implicat la precarització laboral, ja que les empreses s'han dirigit a aquests països, precisament, per trobar una mà d'obra més barata i unes regulacions laborals i mediambientals més escaces.

Finalment, un altre empitjorament de les condicions de vida deu haver estat conseqüència de la reducció dels serveis públics i les prestacions socials existents als sistemes socialistes, privatitzant-se o degradant-se l’educació, la sanitat i l’accés a l’habitatge, encarint-se el transport públic, reduint-se les pensions, desatenent a la població dependent (gent gran, discapacitats, infants...), etcètera. Per tant, resultant una gran davallada del benestar social i dels indicadors amb què el podríem definir: reducció de l’esperança de vida, augment de la mortalitat infantil, depauperació de les perifèries urbanes, reducció del nivell general d’estudis, etcètera.

Un cop dit això, penso que hem de diferenciar, per motius obvis, els primers anys en què l’economia de mercat ha estat implantada a la República Txeca i a Eslovàquia, ja que totes aquestes hipotètiques conseqüències, segurament es devien accentuar més. En canvi, entre finals dels 90 i principis del nou mil·lenni, afegint-hi l’entrada d’ambdues repúbliques a la Unió Europea (UE), com he dit abans, deu haver-se estabilitzat molt més l’economia i les condicions socials. Tot i així, estic convençut que encara persisteixen certes problemàtiques heretades de l’època comunista, així com de la mateixa transició al capitalisme.

c) Objectius i metodologia d’anàlisi

Els objectius que em plantejo en aquest treball són respondre a les preguntes formulades al primer apartat de la introducció, ratificant o rectificant la resposta general que he formulat anteriorment, a mode d’hipòtesi. Per tant, desenvoluparé en quatre apartats: en primer lloc, analitzaré la història de Txecoslovàquia, des de la seva creació fins a la seva desaparició, detenint-nos especialment als prop de quaranta anys de socialisme.

En segon lloc, caldrà veure quines peculiaritats tenia Txecoslovàquia dins de la regió geopolitica que va representar l’Europa central i oriental (“socialisme real”) i al conjunt del bloc comunista, articulat institucionalment a través del Pacte de Varsòvia (militar), el Cominform (polític) i el CAME (econòmic). Aquest darrer serà el més important d’analitzar, tenint en compte que la base del treball és conèixer com funcionava econòmicament el bloc comunista i quins errors es van cometre per acabar fracassant.

En tercer lloc, analitzaré les ruptures dins del bloc de l’est a partir de la mort de Stalin, destacant la importància de Txecoslovàquia en intentar reformar el sistema socialista, democratitzant-lo i adaptant-lo a les necessitats de txecs i eslovacs. Això també ens ajudarà a entendre els errors que es van cometre, a través de conèixer el que hauria pogut ser el “socialisme amb rostre humà”.

En quart i últim lloc, per tal d’extreure conclusions sobre els avantatges i inconvenients que han resultat del canvi econòmic a Txecoslovàquia, utilitzaré les dades del Banc Mundial i del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament, així com diversos articles d'autors crítics.


1. El dilema de la integració

a) Txecoslovàquia: el període d'entreguerres (1918-39)

El 28 d’octubre de 1918, les regions de Bohèmia i Moràvia (Txèquia), d'Eslovàquia i Rutènia[3] van declarar la seva independència de l’imperi austrohongarès, decidint unificar-se en l'estat de Txecoslovàquia. Aquesta declaració d'independència, ja a les acaballes de la Primera Guerra Mundial i amb una derrota previsible de l'aliança on integrava Àustria-Hongria, serà la primera dels diversos processos independentistes que la succeiran.

D'aquesta manera, es va proclamar la Primera República de Txecoslovàquia, un estat multinacional (format per les nacions txeca i eslovaca), compost per dues importants minories ètniques (alemanya i hongaresa), i situat geogràficament al centre del continent europeu. Aquest fet característic de Txecoslovàquia, serà el causant dels problemes d'integració, tant a nivell nacional, com en l'àmbit regional (geopolític i comercial), a què es veurà subjecte des del primer fins a l'últim moment de la seva existència.

Tal com assenyala Zdenek Suda al seu monogràfic sobre la història de Txecoslovàquia, l'anàlisi del problema de la integració nacional i regional ens permetrà entendre l'evolució històrica de l'estat centreeuropeu: l'alineament futur amb el bloc comunista, la pròpia transformació en una República Socialista, així com la seva divisió final en dos estats independents. De la mateixa manera, veurem com els dilemes nacional i regional seran dues cares del mateix cleavage d'integració, ja que influiran indistintivament tant en política interior com exterior.

D'una banda, a nivell nacional, deixant a part el problema de les minories ètniques, el conflicte entre txecs i eslovacs serà crònic. Tres factors desestabilitzaran les relacions entre les dues nacionalitats unificades en l'estat txecoslovac: primerament, el sol fet que siguin nacions diferents provocarà problemes d'unitat, tant pel què fa a la resistència contra la ocupació nazi, com a l'hora d'instaurar el règim socialista (estratègia política, organització del Partit Comunista, estructura de l'Estat...).

Seguidament, el predomini txec sobre Eslovàquia també suposarà un valor afegit al problema d'integració nacional, a causa del centralisme a la capital de Praga, que mobilitzarà el nacionalisme eslovac (reflectit en l'escissió del Partit Comunista durant la Segona Guerra Mundial i en el profit històric que en trauran tant els nazis com els soviètics).

Finalment, també és important tenir en compte les diferències d'activitat econòmica de les dues nacions, el qual també ens pot portar a entendre el fet que Txèquia, al ser un territori més industrialitzat que Eslovàquia, fos la nació preponderant, abans del socialisme, per ser el motor econòmic del país, i amb el socialisme, per contenir les zones industrials on s'hi concentrava gran part del vot comunista.[4]

D'altra banda, el dilema d'integració regional, segons Zdenek Suda, serà causat per la contradicció entre el que ell anomena “forces objectives” -econòmiques- i “forces subjectives” -polítiques i ètniques-. És a dir, Txecoslovàquia, al ser un estat de l'Europa central, no estava ben bé orientada ni cap a l'oest ni cap a l'est europeu, de manera que tenia un problema d'indefinició de la seva política exterior.

Al moment en què va començar a projectar-se a l'exterior, aquesta divergència estratègica quedà totalment palesa. El 1920, Txecoslovàquia, juntament amb Romania i Iugoslàvia, van formar l'aliança militar coneguda com la Little Entente. Tanmateix, quan Hitler va arribar al poder d'Alemanya el 1933, aquest tractat ja no era estratègicament vàlid per Txecoslovàquia, ja que Alemanya es tractava d'una potència militar que amenaçava des de l'oest, i amb reivindicacions explícites de la sobirania sobre diversos territoris fronterers. A més, tot i que Txecoslovàquia ja havia signat des de 1925 el Tractat d'Assistència Mútua amb França, aquesta aliança no tenia una connexió automàtica amb la Little Entente, menys quan el 1935 s'hi va afegir la URSS, la qual era vista com un enemic potencial pels aliats romanesos.

Per tant, veiem com a nivell político-militar, Txecoslovàquia orientava les seves relacions, tant a l'est (Romania, Iugoslàvia i la URSS) com a l'oest (França), sent Alemanya, i també Àustria, la font d'hostilitat. Però, alhora, cal destacar el fet que amb els seus aliats no mantenia una estreta relació econòmica, mentre que amb els enemics polítics, fins i tot durant el nazisme, existien uns forts vincles comercials. És aquesta la contradicció que explicava anteriorment: el dilema entre les “forces subjectives” i les “forces objectives”, en què Txecoslovàquia no tenia clara la seva forma d'integració regional.

b) Txecoslovàquia: II Guerra Mundial i l'alineament amb la URSS (1939-43)

La decantació estratègica del l'estat centreeuropeu estarà determinada per la conjuntura de la guerra mundial, de la qual en traurà profit a nivell ideològic i tàctic el Partit Comunista de Txecoslovàquia, amb l'objectiu d'enfortir els lligams amb la URSS i d'aconseguir construir una República Socialista. Dos fronts que al principi aniran per separat, però que marcaran en gran part l'alineament final de Txecoslovàquia amb el bloc comunista. També és important contemplar els acords que van prendre les potències aliades (URSS, EUA, França i Gran Bretanya) a les conferències de Ialta i Postdam, ja que es van dividir les zones d'influència política i econòmica dels territoris ocupats per l'Alemanya nazi, un cop alliberats i derrotat Hitler. En aquest cas, Txecoslovàquia formà part de l'àrea d'actuació soviètica, essent finalment alliberada per l'Exèrcit Roig.

El 1938, Alemanya llençà el seu ultimàtum contra Txecoslovàquia perquè li cedís els territoris fronterers que, segons les tesis de Hitler, formaven part de l'espai vital alemany. Ni els aliats de la Little Entente ni França respondran a les agressions militars alemanyes, vulnerant les obligacions del Tractat d'Assistència Mútua. Només la URSS, que d'entrada tampoc intervindrà, a diferència de França, sí que es comprometrà a assistir Txecoslovàquia. Aquest fet serà utilitzat pel Partit Comunista de Txecoslovàquia (PCTE), fundat el 1921, per pressionar al Govern txecoslovac de la necessitat de comptar amb la URSS com a gran aliada, acusant França i, per extensió, al món capitalista, d'haver-los traït.

Perquè després de l'ultimàtum alemany, es realitzarà la Conferència de Munic, on Hitler aconseguirà els seus objectius d'annexionar les regions txeques al sistema de la Gran Alemanya, i crear un estat titella d'Eslovàquia, tot alimentant el nacionalisme radical eslovac i traient profit de la seva manca d'integració a la República de Txecoslovàquia. Per tant, l'estat centreeuropeu serà dissolt després de només 20 anys d'existència. Aquest fracàs del sistema de defensa txecoslovac, però amb el compromís existent per part de la URSS, amb les pressions afegides del PCTE, Zdenec Suda l'anomena “l'efecte Munic”, ja que marcarà el posicionament futur de Txecoslovàquia a Europa.

Tot i que, en aquells moments, el PCTE era una força política més aviat reduïda, ja que havia sofert un gran desgast electoral i en nombre de militància els últims anys del període d'entreguerres, el fet que fos un partit totalment russòfil i obedient a les tesis soviètiques, donava la impressió que era una sucursal de la URSS a Txecoslovàquia. Això, sens dubte, el va beneficiar molt políticament: d'una banda, perquè la majoria no comunista del Govern i el Parlament txecoslovac, també era subjecte de l'”efecte Munic”, contemplant la URSS com a millor aliança estratègica. D'altra banda, la homologació pràctica entre el PCTE i el Govern soviètic, dissuadí les crítiques contra els comunistes, ja que un atac contra el Partit Comunista, significava un atac contra la URSS i, per extensió, un atac contra els interessos nacionals de Txecoslovàquia.

Per això, el Govern txecoslovac a l'exili i el PCTE, es reuniran a Moscou amb les autoritats soviètiques l'any 1943, tot signant el Tractat d'Amistat i d'Assistència Mútua. I no només això, sinó que el Govern txecoslovac, per recomanació directa del Kremlin, també es reunirà amb els comunistes i decidiran el marc polític de postguerra, el qual serà un pas molt important per implantar el sistema socialista a Txecoslovàquia: es formaria un Govern provisional de coalició, integrat per totes les forces polítiques que no haguessin col·laborat amb l'ocupació alemanya, reduint alhora el sistema de partits txecoslovac. Això, donaria més possibilitats al PCTE per obtenir un major suport electoral. A més, també es nacionalitzarien les indústries estratègiques, es reformaria la propietat de la terra i es confiscaria la propietat privada dels que haguessin col·laborat amb el règim nazi. Pel què fa al problema nacional, Txèquia i Eslovàquia es tornarien a unir, i la minoria alemanya seria expulsada del país, fent un intercanvi de població amb Hongria, per també desterrar la minoria hongaresa.

D'aquesta manera, el PCTE es va servir del seu lligam amb la URSS, tot assegurant-se un paper polític d'importància al Govern de coalició de la postguerra, i uns avenços qualitatius per la futura creació d'un estat socialista. Així, veiem com els dos fronts que mantenia oberts el PCTE (geopolític i tàctico-ideològic) van unir-se al final de la Segona Guerra Mundial: si Txecoslovàquia apostava per una estratègia cap a l'est, resultava un avenç pel propi projecte comunista.

Però encara quedava un problema que calia resoldre: la integració nacional, reunificant Txecoslovàquia que havia estat dividida pels nazis. El mateix PCTE va sofrir una escissió durant la guerra, ja que a l'estat eslovac es va crear el Partit Comunista d'Eslovàquia (PCE). Això va causar problemes pels comunistes, ja que el PCE no volia tornar-se a sotmetre al centralisme que sempre havia caracteritzat el PCTE, alhora que l'escissió eslovaca havia treballat de forma autònoma sense influència directa de la URSS, el qual havia originat unes quadres militants de “lliure pensadors”, no subjectes a la línia política imposada per Moscou. Per aquest motiu, es va decidir que el PCE seria un òrgan autònom del PCTE, el qual no fou una gran solució, tenint en compte que el partit no passava a ser federal, sinó que tenia un funcionament molt asimètric: mentre que el PCE representava la regió eslovaca, el PCTE era el representant a nivell local a tot el país, a les regions txeques i a nivell estatal.

c) Txecoslovàquia: el dilema d'integració a la postguerra (1945-48)

Després de l'entrada de l'Exèrcit Roig a Txecoslovàquia i de l'expulsió de les forces d'ocupació alemanyes del país, van començar les tasques de reconstrucció econòmica i política.

L'abril del 1945, el PCTE, juntament amb les forces polítiques no comunistes, van signar el Programa de Kosice, en què es constituí el Front Nacional del Poble Treballador Urbà i Rural: un acord de cooperació entre l'Assemblea Nacional i el Gabinet de Ministres, formant el Govern de coalició que s'havia pactat a les converses del 1943, sense contemplar la possibilitat d'una oposició parlamentària. Tot i que aquest fet era part del projecte comunista, els altres partits van pensar que la reduïda competència partidista també els afavoriria. De fet, el President de Txecoslovàquia serà el líder no comunista, Eduard Benes.

De tots els partits integrants al Front Nacional, sens dubte era el PCTE el que tenia una posició més avantatjosa: a la immediata postguerra comptava amb quaranta mil militants, sent el més nombrós de tots. A més, aquest nombre va incrementar molt més, ja que molts membres i simpatitzants dels partits il·legalitzats (acusats de col·laborar amb el nazisme) van afiliar-se al PCTE – per exemple, molts pagesos i grangers, perquè controlava el ministeri d'agricultura –, així com moltes persones que hi van anar a buscar refugi legal per por que els reprimissin per haver col·laborat amb els alemanys.

També molts oportunistes van anar a parar a les files comunistes, veient que conformaven el partit més poderós, al tenir cobertes les espatlles per la URSS. Així, el PCTE va arribar al milió d'afiliats, esdevenint un veritable partit de masses per primer cop a la història. A més el PCTE, amb sintonia amb les especulacions dels mencionats oportunistes que s'hi van afiliar per treure'n profit personal, va exercir una competència deslleial envers als altres partits, de cara a les eleccions del maig del 1946, ja que l'Exèrcit Roig encara present al país va posar traves a l'activitat política i electoral dels no comunistes.

Fos com fos, el PCTE va ser la formació política del Front Nacional que va treure el major nombre de vots (36% a tot l'estat i arribant al 50% a zones industrials txeques). El Front Nacional, tot i formar-se com un Govern de concentració, les quotes de poder dins del mateix es mesuraven presentant-se per separat a les eleccions els diferents partits que l'integraven. Així doncs, amb aquests resultats electorals, el PCTE guanyaria encara més poder polític.

Tot i que l'estratègia comunista continuava avançant fermament, després del Tractat d'Amistat i d'Assistència Mútua amb la URSS (1943), del Programa de Kosice amb la creació del Front Nacional, de l'elevat nombre de militància i de la victòria a les eleccions, el problema de la integració regional seguia present. El President Eduard Benes tenia el projecte de convertir Txecoslovàquia en un “pont” entre l'est i l'oest europeu. Malgrat que fou una idea efímera, cal tenir-la en compte, coneixent el futur més immediat de llavors (la integració al sistema socialista, a l'est) i el present actual (la integració a la Unió Europea, a l'oest).

Sembla que Benes volia trobar una solució al dilema crònic del país centreeuropeu, el qual potser ara sí que seria possible, però que tenint en compte la conjuntura internacional dels anys 40 i 50, era totalment irreal. Segons Zdenek Suda, hi havia dos factors en contra que convertien aquest projecte en una utopia a contracorrent: d'una banda, el clima internacional hauria d'haver consistit en la mútua tolerància entre les dues superpotències ideològicament antagòniques – EUA i URSS –, quan en aquells moments la tensió s'estava agreujant. D'altra banda, hauria requerit l'abandonament dels postulats revolucionaris per part del PCTE, quelcom difícil tenint en compte, com hem dit, que la seva estratègia s'estava encaminant perfectament.

El “Projecte Benes” va quedar definitivament descartat quan el Front Nacional va rebutjar les ajudes de l'European Recovery Program (Pla Marshall) que oferien els EUA per reconstruir l'Europa devastada per la guerra. Tot i que, fins i tot els comunistes, van donar el seu vot a favor dins del Front Nacional, Txecoslovàquia va haver-hi de renunciar per pressions soviètiques, el 1947. De fet, el vot del PCTE a favor i la coexistència d'una bona relació externa amb la URSS i, paral·lelament, de la idea que l'estat centreeuropeu havia de ser el “pont” entre l'est i l'oest, segons Zdenek Suda, també va ajudar a neutralitzar les crítiques contra els comunistes, en la mateixa línia que durant la guerra: la identificació directa entre el PCTE i la URSS. El mateix autor, fins i tot, arriba a la conclusió que els comunistes txecoslovacs ja s'havien integrat al bloc soviètic molt abans que el propi país.

d) La República Socialista de Txecoslovàquia (1948)

Des de la perspectiva marxista, la situació de Txecoslovàquia per a impulsar la Revolució Socialista era idònia, molt més que no pas ho havia estat la Rússia del 1917.

D'una banda, les “condicions objectives” eren favorables a la construcció del socialisme pel fet que era un país industrialitzat des de feia moltes dècades i, per tant, més a Bohèmia i Moràvia que a Eslovàquia, hi havia un fort contingent de proletariat urbà. Segons la teoria marxista, és aquesta classe social la que ha de liderar la presa del poder polític i econòmic per part de les classes oprimides.

D'altra banda, també eren favorables les “condicions subjectives”, és a dir, l'existència d'un Partit Comunista – segons Lenin, l'avantguarda del proletariat que ha de guiar-lo durant el procés revolucionari – i, a més, de masses i amb un fort suport electoral. A més, el PCTE havia pogut mantenir durant dècades una activitat política estable i legal, competint a un sistema pluripartidista “liberal-burgès”, alhora havent una societat civil activa – en associacions voluntàries o en sectorials juvenil, feminista o sindical del propi Partit –.

Per tant, des del punt de vista del materialisme dialèctic, les contradiccions que s'originen entre l'existència d'una massa crítica de població organitzada a través del moviment comunista, i d'un partit que el lideri, i d'una democràcia liberal econòmicament desenvolupada i, per tant, amb una important acumulació de capital en mans d'una burgesia sòlida i organitzada, ha de portar necessàriament a la Revolució Socialista.

A més, cal remarcar que, no només en el cas de la URSS, sinó també a la gran majoria de països on fou implantat el socialisme, enlloc es donaven unes condicions tant favorables com a Txecoslovàquia per al triomf de la Revolució (potser amb l'excepció de la RDA o Polònia, però amb un processos molt diferents). Segurament, això marcarà molt el futur del país durant l'era comunista – un pes important dins del bloc, temptacions d'autonomia, diferències respecte als altres països... –, així com en la transició a l'economia de mercat l'última dècada del segle XX, amb unes conseqüències menys traumàtiques que a d'altres països sotmesos a processos similars.

Així, el 1947 el PCTE va comunicar que a les eleccions convocades pel 1948 pretenia obtenir la majoria absoluta al Parlament. És a dir, com a partit revolucionari, pretenia prendre el poder absolut per transformar Txecoslovàquia en una República Socialista. Tot i que les enquestes més aviat preveien que el PCTE aniria a la baixa, els fets es van precipitar després d'una polèmica dins del Front Nacional, l'anomenada “crisi de febrer”, quan els ministres no comunistes van abandonar el Govern, volent forçar unes eleccions precipitades, sabent que tenien el suport del President Eduard Benes.

Però contràriament a les expectatives dels partits no comunistes, el PCTE no va convocar les esperades eleccions. Primer, el nou ministre d'informació va posar els mitjans de comunicació oficials al servei del Partit, tot donant la seva pròpia versió de l'anterior crisi governamental. Segon, el ministre d'interior – seguretat – va ordenar a la policia la detenció de diversos representants no comunistes i el tancament de les editorials dels seus diaris. Tercer, el Moviment Sindical Revolucionari va convocar una vaga general. Quart, el President Benes es va veure obligat a omplir els càrrecs vacants del Gabinet de Ministres, sent ocupats per organitzacions sectorials comunistes i tenint-hi majoria absoluta el PCTE, el qual va proclamar “el Front Nacional Renovat”. Cinquè, es van crear els “Comitès d'Acció” que, sota l'acusació típicament soviètica “d'alta traïció” o “d'enemics de l'ordre democràtic popular”, van purgar diferents diputats del Parlament, científics, intel·lectuals, professors, etcètera. Sisè, es van nacionalitzar totes les indústries amb més de 50 treballadors, així com els petits negocis considerats “de vital importància”, impulsant la col·lectivització del sector agrari.

D'aquesta forma, amb molt poc temps, el PCTE havia aconseguit fer la “Revolució Socialista”, que més aviat era un cop d'estat. Tanmateix, tal com s'havia estipulat feia un any, el 1948 es van convocar eleccions parlamentàries. La diferència amb les anteriors era que només hi havia una llista, la del Front Nacional Renovat i, a més, sense possibilitat de votar els partits que en formaven part. L'única alternativa era el vot en blanc.

Els resultats van ser del 86,6% dels vots a favor del Front Nacional Renovat, el qual proveïa als comunistes de la majoria absoluta que desitjaven per governar. Segons Zdenek Suda, aquests resultats electorals, comparats amb els de les eleccions consecutives, sobretot a partir dels anys 50, van mostrar que la veu de l'oposició no comunista encara era perceptible, ja que més tard, els vots oficialistes serien propers al 100%.

El 9 de maig del 1948, l'Assemblea Nacional de Txecoslovàquia va aprovar la nova Constitució. Malgrat que el país ja era, pròpiament dit, un estat socialista, la legalitat constitucional diferia molt de la Constitució soviètica, ja que conservava encara aspectes de la democràcia liberal, com les eleccions periòdiques i les institucions polítiques. A més, tampoc es feia referència explícita de la posició privilegiada que ocupava el PCTE dins del poder estatal, ni emparava legalment la repressió succeïda a partir de la crisi de febrer.

Tanmateix, el President de la República, l'últim alt líder polític no comunista, va negar-se a signar la nova Constitució, ja que va considerar que hi havia “diverses clàusules antidemocràtiques”. Seguidament a la seva dimissió, fou substituït pel comunista Gottwald. Zdenek Suda considera que és en aquest moment quan podem donar per finalitzada la transformació de Txecoslovàquia en una República Socialista, integrada totalment al bloc comunista de l'est.

2. Les relacions econòmiques socialistes

a) El model econòmic socialista

Tal com assenyala Stanislaw Wellisz al seu llibre The Economies of the Soviet Bloc, les diferències entre el sistema socialista i el capitalista no es limiten al fet que, al primer, el mercat sigui planificat i, al segon, sigui lliure, sinó que les diferències són molt més profundes. Perquè a les economies capitalistes també hi pot haver un elevat grau d'intervenció pública al mercat, com és el cas de l'Estat del Benestar, sobretot als països nòrdics, o en l'elevat nombre d'empreses de propietat Estatal a molts països europeus.

Tot i així, al model econòmic socialista la pràctica totalitat dels mitjans de producció són de propietat col·lectiva; és a dir, en comptes de pertànyer als individus són patrimoni de tota la societat i, per tant, l'activitat econòmica que se'n deriva no té com a finalitat l'enriquiment personal, sinó la satisfacció de les necessitats socials del país. Per tant, la propietat privada no existeix o, en tot cas, està molt limitada a certs sectors (com petits agricultors o artesans).

Això, a la pràctica, s'ha traduït en la propietat Estatal dels mitjans de producció, nacionalitzant la indústria i col·lectivitzant l'agricultura, de manera que l'Estat esdevé l'encarregat d'interpretar la demanda – necessitats existents – i calcular l'oferta – determinar la producció – a través del control gairebé total de l'activitat econòmica.

El principi organitzatiu de l'economia socialista consisteix en el sistema de planificació central. Per explicar-ne les característiques, em basaré en el model soviètic, ja que tal com assenyala el “Servicio de Estudios Económicos del Banco Exterior de España”, al llibre Economia de la Europa del Este, no es pot parlar de diversos models d'economia socialista, ja que “el sistema de planificació de l'URSS consisteix en el marc institucional bàsic de l'activitat econòmica de tot el bloc socialista, doncs els països de l'Europa de l'Est – excepte Iugoslàvia – segueixen la guia marcada pel mateix.”

Això sorgeix de la doctrina Stalin del “socialisme en un sol país”, on només podia existir una única interpretació del marxisme-leninisme i, per tant, un únic model d'organització institucional. Per tant, tret de les diferències d'algunes terminologies i dels diferents graus de centralització, amb l'anàlisi del model soviètic de planificació en tindríem prou per explicar el funcionament de l'organització econòmica de tots els països socialistes en general o, almenys, dels que estaven, com Txecoslovàquia, sota l'òrbita de la URSS, que són els que ens interessen per aquest treball.

Així doncs, la planificació central s'articula a través del Pla, que és l'instrument fonamental de la política econòmica socialista. El Pla consisteix en un “document on es preveuen i s'ordenen periòdicament les produccions requerides per satisfer les necessitats de la població”. Alhora, en deriven les Directius Generals, que es descomponen en una sèrie de normes dirigides als agents econòmics socialitzats. Per tant, el Pla no és només una recomanació, sinó que és un document on hi figuren normes imperatives, d'obligat compliment. Primer eren Plans Quinquennals, però després es van crear Plans Anuals per redirigir a curt termini la gestió de l'activitat econòmica i reorientar els objectius marcats pel Pla a llarg termini.
El procés d'elaboració del Pla consisteix, bàsicament, en tres fases: primerament, el Govern elabora un “programa preparatori” on s'hi estableixen les línies mestres que haurà de seguir, objectius i tendències. Seguidament, la institució encarregada de la planificació – Comissió Estatal de Planificació a Txecoslovàquia – realitza un estudi on es determina el procediment que regirà el Pla per assolir els objectius proposats. Finalment, el Consell de Ministres – constituït d'un ministeri per cada sector econòmic – i el Partit Comunista són els encarregats d'aprovar finalment el Pla.

La planificació central, basada en el principi leninista del “centralisme democràtic”, on els òrgans inferiors se subordinen estrictament als òrgans superiors, atorga un important paper a l'Administració de l'Estat. Aquesta és l'encarregada d'organitzar les relacions entre els diferents agents econòmics pel compliment del Pla, supervisant i avaluant la seva execució, desenvolupament i resultats. Això implica la creació d'una complexa estructura burocràtica, que originarà, segons el “Servicio de Estudios Económicos del Banco Exterior de España”, una nova casta social privilegiada formada per les elits funcionarials.

Tot i així, segons el discurs oficial, els objectius fonamentals dels Plans són els d'igualar i augmentar progressivament el nivell de vida de la població, satisfent les creixents necessitats socials, així com, tal com indica Sanislaw Wellisz, el d'assolir la plena ocupació – una diferència essencial amb el capitalisme, segons la teoria marxista, on sempre hi ha un “exèrcit de treballadors de reserva” que no disposa d'ocupació laboral –. Per complir aquestes finalitats estructurals, s'articulen objectius intermedis més conjunturals per orientar l'evolució econòmica cap a la consecució de les previsions marcades al Pla i, alhora, es determinen les mesures necessàries: industrialització forçosa, diversificació...

Però en realitat no hi ha un Pla únic, sinó que el sistema de planificació econòmica es basa en un gran complex de Plans periòdics interconnectats. A Txecoslovàquia, el Pla Central es descompon en Plans Sectorials i, aquests, en Plans propis de cada empresa. A més, els Plans no es limiten a determinar la quantitat de producció, sinó que també estableixen el sistema de preus, els salaris per cada categoria laboral, el comerç exterior, etcètera.

En primer lloc, els preus d'una economia socialista, no es regeixen per l'oferta i la demanda, com al capitalisme, sinó que són fixats per l'Estat, ja que tenen la única finalitat de distribuir els béns i serveis produïts i determinar la planificació econòmica. Inicialment, els preus només es calculaven a partir del cost social de la producció, el qual causava una excessiva rigidesa que provocava grans diferències entre els preus del mercat interior amb els del mercat mundial, causant un efecte negatiu al comerç exterior.

En segon lloc, els salaris són una quantitat monetària que ha de correspondre al producte social del treball. Aquests, consisteixen en uns ingressos personals pel treballador i alhora un instrument per determinar els costos de la producció. El sistema salarial establert per la planificació central es determina segons el sector de producció, la categoria laboral del treballador i el tipus de treball realitzat.

En tercer lloc, el sistema financer socialista estava bastant restringit, ja que es tenia la concepció del diner com una mera eina de registre i de comptabilització per facilitar l'administració i el control de la producció i la distribució planificades per l'Estat. Només es podia utilitzar lliurement en aquells sectors que encara restaven en mans privades, com és el cas d'una petita part de l'agricultura a Txecoslovàquia. La concepció teòrica era que el diner havia de desaparèixer al culminar el procés de construcció socialista: el comunisme.

Com veurem, el sistema econòmic socialista de planificació central va ser reformat diverses vegades, després del període stalinista, des de diferents àmbits, per tal de corregir els problemes derivats de la rigidesa, la burocratització i l'excessiva centralització del sistema. Així, s'intentarà descentralitzar la planificació econòmica, donant major autonomia a les empreses i als seus directius, alhora que establint sistemes d'incentius per millorar la productivitat, així com liberalitzant relativament l'economia amb la introducció del concepte de benefici, intentant racionalitzar la producció, adaptant-la a la demanda real, i tractant d'igualar els preus del mercat interior amb els de l'exterior.

b) El sistema socialista mundial: estructures d'integració

L'alliberament dels territoris ocupats per Alemanya per part de l'Exèrcit Roig, i les zones d'influència acordades i repartides entre les potències aliades durant la Segona Guerra Mundial, als Tractats de Ialta i Postdam, van condicionar molt la integració de Txecoslovàquia i de la resta de països de l'Europa de l'Est al sistema socialista mundial.

La prova d'això és el fet que tots els països europeus alliberats per la URSS no només van adoptar punt per punt el sistema socialista soviètic, tant a nivell polític com econòmic, sinó que a més es van sotmetre a la seva òrbita com a Estats titelles. En canvi, altres països que també van esdevenir socialistes, com Albània i Iugoslàvia, pel fet que van ser alliberats per la pròpia resistència interior, van desmarcar-se ràpidament del naixent bloc comunista.

La nova política de bloc va quedar palesa el 1947 quan la URSS va rebutjar el Pla Marshall i va pressionar als seus aliats europeus de l'est perquè fessin el mateix, mentre que entre el 1945 i el 1946, tant Txecoslovàquia, com Polònia i Iugoslàvia encara havien pogut beneficiar-se de l'ajuda concedida per la UNRRA (United Nations Relief and Rehabilitation Administration).

Com a alternativa, la URSS va haver de fer un gran esforç per ajudar les noves democràcies populars a impulsar el procés de reconstrucció de postguerra, concedint crèdits en espècies (cereals i béns d'inversió), acords de crèdit i la condonació de la meitat de les reparacions de guerra a Romania i Hongria. Segurament, les motivacions de la URSS per a la reconstrucció d'Europa de l'Est i de la industrialització dels països més endarrerits, són similars a les que van tenir els EUA a l'hora d'impulsar el Pla Marshall: tenir aliats solvents per poder enfortir la seva economia i alinear els aliats dins de la seva àrea d'influència.

El procés d'integració socialista, Zdenek Suda el defineix com una integració vertical, on la URSS exerceix el seu paper com a potència hegemònica, imposant unes estructures polítiques, militars i econòmiques per a exercir una major influència sobre els països de la seva òrbita.

Primerament, a nivell polític, es va fundar el Kominform (1947) que, tot i que en principi era per a la coordinació dels diferents Partits Comunistes, va esdevenir un veritable instrument de política exterior soviètica. La URSS volia influir en el desenvolupament polític, afavorint la imitació de l'estructura institucional i, fins i tot, de l'organització interna del Partit, al model soviètic. El Kominform es va dissoldre oficialment el 1956, després de la mort de Stalin.

Seguidament, a nivell econòmic, es va crear el CAME (1949) que tenia la intenció de coordinar les polítiques econòmiques i les planificacions centrals de les economies socialistes. Novament, la URSS també volia influir en l'economia domèstica de les democràcies populars, assegurant-se que imitessin el model econòmic soviètic al peu de la lletra.

Finalment, a nivell militar, les democràcies populars i la URSS van signar el Tractat de Varsòvia (1955), adaptant l'organització militar i policial soviètica a tot el bloc – fins i tot homologant l'armament i l'estètica dels uniformes –, per assegurar la dependència estratègica dels europeus de l'est respecte a la URSS.

Tanmateix, com veurem, l'existència d'aquests òrgans, durant l'època stalinista, va ser una pura formalitat, ja que la URSS sempre va prioritzar les relacions verticals centrípedament bilaterals, tal com les anomena Zdenek Suda, contraposant-les a les relacions horitzontals perifèricament bilaterals. És a dir, Stalin no volia que els països del bloc es relacionessin de forma igualitària i fossin totalment sobirans, ni pel què fa a les relacions amb la URSS, ni a les relacions entre les democràcies populars.

Pel contrari, Stalin seguia la doctrina del “socialisme en un sol país” que havia de significar la submissió dels estats socialistes europeus per enfortir la URSS, a través d'una sobirania limitada i d'una única possibilitat d'interpretar el socialisme, tal com hem vist anteriorment. Per això, les relacions bilaterals havien de ser sempre favorables a la URSS, ja que es considerava que els països del bloc havien d'estar al servei dels seus interessos econòmics, polítics i estratègics.

D'aquesta manera, les relacions dins del bloc es basaven en una forta dependència política i estratègica – provocada deliberadament – cap a la URSS, amb uns paràmetres de desenvolupament i de funcionament intern molt influenciats pel model soviètic, una desvinculació conjunta de la majoria d'institucions econòmiques d'àmbit mundial, i la “disciplina de bloc” dins dels òrgans internacionals com la ONU.

c) El Consell d’Ajuda Mútua Econòmica (CAME)

- La fundació del CAME
El 21 de gener del 1949, es va fundar el Consell d'Ajuda Mútua Econòmica (CAME), un organisme coordinador del comerç exterior dels països socialistes i d'ajuda econòmica i col·laboració científico-tècnica. Segons el Servicio de Estudios Económicos del Banco Exterior de España, la creació del CAME va ser fruit d'una sèrie de motivacions internes i externes de la URSS.
D'una banda, les motivacions externes derivaven del context sociopolític mundial de progressiva bipolarització, el qual requeria enfortir els vincles polítics i econòmics del bloc. A més, els EUA, seguint la mateixa lògica estratègica, va prendre la iniciativa impulsant el Pla Marshall que implicava la creació de l'Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE), alhora que bloquejant el comerç amb les noves democràcies populars. Per aquest motiu, la URSS va respondre amb la creació del CAME.

D'altra banda, les motivacions internes van ser condicionades per la voluntat de la URSS de consolidar el sistema econòmic socialista als països de l'Europa de l'Est, tenint en compte el context de necessària reconstrucció de postguerra i dels diferents nivells de desenvolupament dels països de la regió.

Els principis fundacionals del CAME establien, contra la tendència de la política exterior stalinista abans descrita, un sistema d'integració horitzontal, al reconèixer: primer, la sobirania nacional dels països membres, configurant-se com una organització intergovernamental on els Estats no cedien parcel·les de sobirania en matèria econòmica (per tant, s'evità la creació d'una organització supranacional). Segon, el reconeixement de la igualtat de drets entre membres, el qual es traduïa en un vot per Estat, independentment de la seva extensió o nivell de desenvolupament econòmic. Tercer, el principi d'interès que establia que les decisions o recomanacions del CAME no eren vinculants, sinó que els Estats podien no aplicar-les en el cas que vulneressin els seus interessos nacionals (semblant a l'opting out de la UE, com per exemple Gran Bretanya respecte a la Unió Monetària). A més, els Estats manifestament interessats, havien de prendre les decisions per unanimitat (dret a vet). Finalment, el quart principi era el d'avantatges mutus, és a dir, la preeminència de l'ajuda mútua i de l'interès comú dels països membres.

- L'organització institucional del CAME
Com he assenyalat abans, segons Zdenek Suda, la doctrina Stalin de la sobirania limitada consistia en la creació d'un sistema d'integració vertical centrípedament bilateral, és a dir, que la URSS prioritzava les relacions comercials bilaterals i asimètriques per benefici propi. En el cas del comerç entre repúbliques socialistes, es duia a terme el que s'anomenava “triangle comercial”: la URSS estipulava el preu de compra a un país, venent-lo a un tercer, tot establint també el preu de venda. (Per exemple, la URSS determinava el preu del tabac que comprava a Romania i el preu pel qual li venia el mateix producte a Txecoslovàquia).

Tanmateix, el CAME establia un model de relacions de tipus més horitzontal i multilateral, el qual divergia de les tendències d'integració que regien la política exterior i comercial soviètica d'aleshores. Per això, el CAME va tenir dos problemes: d'una banda una gran debilitat estructural, al sofrir un baixa institucionalització: ni tenia organismes propis ni funcions específiques, alhora que no tenia capacitat de decisió vinculant. D'altra banda, va restar pràcticament inactiu durant els primers deu anys de la seva existència (1949-1959), basat únicament en la coordinació dels plans de comerç exterior, sempre complementats per acords bilaterals.

Després de la mort de Stalin (1953), amb Khruixev a la presidència de la URSS es va començar a donar importància al CAME, tot aprovant els seus Estatuts el 1959. Així, es van crear tres tipus d'òrgans: primerament, els òrgans principals eren la Sessió del CAME (anual i funció deliberativa) i el Comitè Executiu (sessió trimestral i funció executiva). Seguidament, els òrgans delegats eren les Comissions Permanents (organismes especialitzats de treball per aplicar les decisions de la Sessió del CAME) i el Secretariat (que tenia la funció d'organitzar les Sessions, presentar un informe anual sobre l'activitat del CAME i representar la regió a nivell internacional). Finalment, els òrgans connexos eren el Banc Internacional de Cooperació Econòmica (gestió de les ajudes al desenvolupament), el Banc Internacional d'Inversions (gestió de la inversió exterior), etcètera.

- La divisió socialista internacional del treball del 1961
Al marc de la 15a Sessió del CAME reunida a Varsòvia, Khrutxov va engegar una proposta molt ambiciosa per aprofundir a la integració socialista, refermant la seva convicció ja demostrada el 1959 amb l'impuls dels Estatuts del CAME, d'acabar amb les relacions d'integració vertical que havien caracteritzat el període stalinista.
Així, es va proposar el projecte de la Divisió Socialista Internacional del Treball, impulsant el paradigma supranacionalista – fins llavors rebutjat per Stalin – dins del CAME, per assolir coordinar la planificació dels estats socialistes, especialitzant-se cadascun d'ells en un tipus de producció industrial o agrària. D'aquesta manera, cada país s'encarregaria d'aquell sector de producció que li fos més propici, transferint la infraestructura que fins aleshores s'havia destinat a sectors menys idonis per les condicions del país, a un altre on sí que ho fossin.

Aquest projecte va ser aprovat per Txecoslovàquia, ja que es creia que els països industrialitzats es beneficiarien de la seva aplicació en major mesura, mentre que els estats més agraris com Romania van rebutjar-lo.

- El Programa complex del 1971

El Programa complex del 1971 va consistir en una reforma del CAME, per tal de millorar les relacions de cooperació entre els països del bloc, enfortir les economies socialistes dins del mercat mundial, incrementar el nivell tècnic i científic i millorar el nivell de vida de la població. Per això, calia atorgar major importància al CAME, com a mecanisme d'integració horitzontal i de relacions multilaterals. Es buscava, a més, la descentralització i la flexibilització del sistema.

La integració econòmica socialista es basaria en una estratègia que seguiria tres fases: primerament, la formulació conjunta de previsions econòmiques a llarg termini; seguidament, la cooperació en la formulació dels Plans Quinquennals; finalment, la cooperació conjunta als Plans Anuals. Per tant, es tractava d'intensificar la coordinació gradualment, des de la cooperació a llarg termini fins a curt termini, quan ja s'hauria assolit un major grau d'integració.



d) El paper de Txecoslovàquia dins del bloc

Txecoslovàquia, tot i només contenir un 4% de la població total de l'Europa socialista, era un país altament industrialitzat i un dels més avançats del CAME. Alhora, posseïa una de les rendes per habitant més altes de l'Europa de l'Est, fins i tot superior a la URSS, amb un volum d'exportació i d'importació molt elevat i amb un endeutament exterior quasi nul fins el 1976. Per tant, l'economia txecoslovaca era una de les més estables del sistema socialista mundial.

Txecoslovàquia sempre havia estat un país que exportava gran part de la seva producció, però amb la seva integració dins del bloc socialista, els intercanvis comercials amb la URSS van augmentar vertiginosament. El 1950, el comerç txecoslovac dirigit a la URSS consistia en un 169% respecte al valor registrat el 1948, any en què el Partit Comunista va irrompre al poder. A més, el ritme de concentració del comerç exterior cap a la URSS va continuar augmentant, arribant al 31% del volum total d'exportacions el 1957.

La producció es basava sobretot en el sector metal·lúrgic i automobilístic (els cotxes Skoda), la major part de la qual era exportada cap a la URSS.

3. La via txecoslovaca al socialisme

a) La doctrina Stalin: el Desenvolupament Socialista Intensiu (1950-54)

Amb Gottwald al capdavant de la República de Txecoslovàquia, va començar el procés del desenvolupament socialista intensiu, en què la república centreeuropea va transformar la seva estructura política, social i econòmica en la d'un país socialista i, més concretament, soviètic.

En primer lloc, es va produir el procés d'uniformització, en què Txecoslovàquia va implantar el sistema de planificació socialista central, nacionalitzant les principals indústries, però també els petits negocis (perruqueries, restaurants, indústries de serveis...), així com impulsant el Primer Pla Quinquennal del 1949. Tot i que l'economia txecoslovaca precomunista s'havia basat tant en la indústria pesada com en la lleugera, es va seguir el model econòmic stalinista, que preveia un creixement d'un 93% el sector metal·lúrgic i d'un 100% el de maquinària pesada. En total, la indústria pesada – després de la revisió del Pla de 1951 – havia de créixer un 80% en detriment de la indústria lleugera.

En segon lloc, es va emprendre el procés d'assimilació, en què es va reformar el sistema escolar per introduir-hi l'ensenyament de la ideologia oficial marxista, es van malmetre profundament les relacions amb l'Església, es van dissoldre les associacions voluntàries unint-les en Unions Nacionals per cada matèria (per exemple, Unió Nacional d'Escriptors), es va aplicar la censura prèvia a la premsa i a la literatura, es va nacionalitzar la indústria cinematogràfica i els mitjans de comunicació de masses (ràdio i televisió) i es van reestructurar l'exèrcit, la policia i el sistema judicial per posar-los al servei del PCTE.[5]
En tercer lloc, es va produir una onada repressiva: segons el discurs oficial, “posar la justícia al servei de la Revolució Socialista”, perseguint la oposició no comunista, es va reduir la militància del partit, que havia arribat a dos milions i mig d'afiliats – el segon Partit més gran després del PCUS[6] –, es van reprimir i executar militants comunistes i es va modificar l'estructura del PCTE per adaptar-lo al model del PCUS.

Per tant, a part de reprimir la dissidència no comunista, l'onada repressiva coneguda com “les Grans Purgues” dels anys 50, sobretot tenien l'objectiu de canviar el lideratge del PCTE, per militants més joves, de la mateixa manera que ho havia fet Stalin anys enrere. De fet, moltes de les purgues van ser dirigides directament des de Moscou com, per exemple, l'execució del Secretari General del PCTE Rudolf Slánský.

b) La desestalinització de Txecoslovàquia

El 1953 va morir Stalin i al cap de tres anys, el 1956, es celebrà el XX Congrés del PCUS on, el nou President soviètic, Khruitxov, va denunciar els crims de Stalin i el culte a la personalitat, iniciant un procés de desestalinització que, tal com hem vist abans, repercutiria al CAME, atorgant més independència als països socialistes, acabant amb la doctrina stalinista de la sobirania limitada.

Tot i així, a Txecoslovàquia els canvis van trigar encara uns quants anys a donar-se mentre molts països del bloc començaven a introduir reformes i la mateixa URSS mostrava un canvi d'actitud en política exterior com, per exemple, amb la proposta de la Divisió Socialista Internacional del Treball (1961).

Després de l'execució del Secretari General Slánský i de la mort del President Gottwald, el nou líder del PCTE i del país va passar a ser Antonin Novotný. És important el fet que, per primera vegada, el President de Txecoslovàquia, no només era membre del PCTE, sinó que n'era el màxim lider, de manera que quedava definitivament consolidat el sistema de Partit-Estat, tal com l'anomena Zdenek Suda.

Novotný, contràriament a les tendències del bloc socialista, va continuar amb les dinàmiques de l'etapa del desenvolupament socialista intensiu, amb la repressió política, amb la persistència de polítiques dogmàtiques i, fins i tot, amb la proliferació de símbols d'homenatge a Stalin com la gran estàtua dedicada al brutal líder soviètic inaugurada l'1 de maig del 1955 a Praga.



- Primera onada de desestalinització
Tot i que al X Congrés del PCTE (1954) va vèncer la línia conservadora, les bases del Partit van pressionar als seus líders perquè convoquessin un Congrés Extraordinari, arran del ressò que havia produit el XX Congrés del PCUS entre la militància comunista de base. D'aquesta manera, el 1956, es va celebrar la Conferència Nacional del PCTE on es va impulsar la primera etapa de desestalinització a Txecoslovàquia: creació d'una comissió especial d'investigació dels judicis polítics, la qual només va anunciar irregularitats en les acusacions de “titoïsme” - fent referència al Mariscal Tito, líder de Iugoslàvia, dissident del bloc socialista i enemic declarat de Stalin –. També es va destituir el ministre de seguretat i de defensa. Tot i que fou una obertura molt modesta, es va demostrar que començava el procés de renovació política instigat per Khruitxov.

Tanmateix, el 1960, Novotný va continuar impulsant polítiques stalinistes, culminant el procés de col·lectivització agrícola fins al 90% del sector integrat al sistema de Cooperatives Agràries (fins aleshores només hi havia un 50%), eliminant els últims vestigis de petits negocis privats i imposant el control del PCTE al camp intel·lectual i religiós. A més, es va redactar una nova Constitució on, per primer cop, Txecoslovàquia tenia la denominació oficial de “República Socialista”, alhora que es va limitar l'autonomia eslovaca i es van copiar fragments sencers de la Constitució stalinista del 1936.

- Segona onada de desestalinització
El 1961, Txecolosvàquia va haver de fer front a una crisi de desacceleració econòmica, reflectida també en el fracàs del III Pla Quinquennal (1959-63). Arran de la crisi es va decidir planificar l'economia a curt termini a través de Plans Anuals. A més, va sorgir dins de les elits del PCTE un corrent de desestalinització econòmica amb tendències liberalitzadores reforçades després del XXII Congrés del PCUS, on es va afirmar la doctrina de Khruitxov.

Així, al llarg d'aquest any es va eliminar la simbologia stalinista, canviant noms de carrers i retirant l'estàtua de Stalin a Praga. També es va crear una nova Comissió Especial d'investigació dels judicis polítics, emetent un informe el 1963 on es proclamava que tots els condemnats eren innocents: decret de rehabilitació dels presos polítics, dimissió del representant de l'Estat i del PCTE als judicis, es va desmentir l'existència d'un suposat “nacionalisme burgès eslovac” a partir del qual s'havien reprimit líders comunistes del PCE[7], es van purgar membres de la vella guàrdia del PCTE i es van rehabilitar parcialment els líders comunistes reprimits a les Grans Purgues dels anys 50.

Al XII Congrés del PCTE es va aprovar l'existència de veus crítiques als diaris, sobretot a les revistes intel·lectuals i literàries. Però el gran canvi va arribar a partir del 1966, amb el XIII Congrés del PCTE, quan es va acordar la legislació d'una nova llei de premsa on es va legalitzar la llibertat d'expressió.

També es va impulsar el Nou Model Econòmic, on es reconeixia la llei de l'oferta i la demanda i el principi de benefici (liberalització), es van flexibilitzar els mètodes de planificació central (només hi haurien Plans Quinquennals per la indústria pesada, matèries primeres i energia, per la resta, Plans Anuals), es va modificar el sistema de preus sotmetent-los a la situació del mercat – només fixant-se els preus dels sectors estratègics i dels béns de primera necessitat –, es van afegir incentius per augmentar la productivitat, es va reformar el sistema salarial segons el grau de formació i el PCTE va perdre el monopoli econòmic.

Tot i així, Novotný va intentar una contrareforma i va impulsar una onada repressiva inesperada contra les publicacions crítiques dels intel·lectuals txecoslovacs, així com la reforma de la Llei de Premsa el 1967 on es tornava a la censura. Però al IV Congrés de la Unió Nacional d'Escriptors es va realitzar una crítica oberta al règim socialista, el qual va significar un enduriment de la repressió contra els escriptors crítics que havien parlat al Congrés: sancions directes, supervisió Estatal del diari de la Unió d'Escriptors i, finalment, dissolució de la Unió d'Escriptors a nivell nacional, dividint-la regionalment per poder sotmetre-la a un control més rigorós.

El setembre de 1967, el Comitè Central del PCTE es va reunir en sessió plenària i va avaluar la crisi amb els intel·lectuals, on una gran part dels líders del Partit van considerar que era una petita mostra de la profunda crisi que vivia el moviment comunista de Txecolosvàquia, acusant a Novotný de mala gestió econòmica en la lenta implementació del Nou Model Econòmic. Per això, a la reunió del Comitè Central del desembre del 1967, els partidaris de les reformes econòmics i altres crítics van proposar que Novotný només fos president, abandonant el càrrec de Primer Secretari del PCTE.

Novotný s'hi va oposar i va convidar a Brejnev (nou President de la URSS de tendències neostalinistes) a assistir a la reunió del Comitè Central, per tal de dissuadir els crítics. Tanmateix, el líder soviètic coneixia la situació del President txecoslovac i la seva manca de suport dins del PCTE, de manera que no hi va acudir. Novotný va posposar la reunió del Comitè Central al gener, volent organitzar una marxa militar a Praga com a demostració de força.

Però Novotný no tenia tampoc el suport de la majoria d'oficials de l'exèrcit. Això, sumat a l'oposició dels líders del PCTE i a la manca de recolzament exterior per part de la URSS de Brejnev, va acabar sent destituït com a Primer Secretari del Partit el 5 de gener del 1968. El successor fou el membre del Presídium, fill d'un militant de la vella guàrdia i educat a la URSS, Alexander Dubcek. Alhora, Novotný va dimitir com a President de Txecolosvàquia, sent substituit pel general Ludvik Svoboda.

c) El socialisme amb rostre humà (1968)

- Dubcek i la Primavera de Praga
Amb el binomi Dubcek-Svoboda va culminar el procés de desestalinització de Txecolosvàquia, vencent la línia reformadora del PCTE. Just després de prendre possessió del càrrec de Primer Secretari, Alexander Dubcek va suspendre la censura prèvia, va restablir la llibertat d'expressió, va rehabilitar tots els represaliats polítics i va realitzar canvis de càrrecs als ministeris de defensa i interior, i va canviar el responsable del Departament de Seguretat.

Poc després, entre el 28 de març i el 5 d'abril del 1968, Novotný i els seus seguidors foren purgats del Presídium i del Comitè Central del PCTE, tot adoptant la nova línia estratègica del Partit, impulsant el Programa d'Acció integrat a l'Informe Dubcek: la base doctrinal de la via txecolosvaca al socialisme (Primavera de Praga).

El Programa d'Acció tenia quatre vessants: la democratització de Txecolosvàquia, la liberalització econòmica, la independència en comerç i política exterior i el federalisme. En paraules de la “crida dels ciutadans”, es diu que “totes les nostres aspiracions poden resumir-se en quatre paraules: Socialisme, Aliança, Sobirania, Llibertat!”.

En primer lloc, la democratització consistia en el reconeixement efectiu de la llibertat d'expressió, de reunió, d'associació, el dret a viatjar i a emigrar (llibertat de moviment), la propietat privada personal i protegida, la limitació de la seguretat de l'Estat en casos d'espionatge i intel·ligència, establint que la religió, opinió o activitat política no pot ser subjecte a investigació policial, independència del Parlament respecte al PCTE, etcètera.

En segon lloc, la liberalització econòmica va desenvolupar-se al marc del Nou Model Econòmic ja vigent des del 1961, aprofundint en la descentralització de la planificació, l'increment de les responsabilitats del Govern local, introducció d'incentius econòmics, neteja de càrrecs burocràtics poc funcionals per substituir-los per experts, tornar a permetre la propietat privada de petits negocis, etcètera.

En tercer lloc, pel què fa a la major independència en política i comerç exterior, tot i que es proclamava la lleialtat fèrria cap a l'aliança amb la URSS i el bloc socialista, es volia expandir el comerç a l'oest, millorar la competitivitat de l'economia txecolosvaca, esdevenir independent dins de les organitzacions internacionals – sobretot a la ONU –, aprofundir en les relacions amb els països socialistes, major iniciativa exterior, etcètera.

En quart lloc, respecte al problema d'integració interna de Txèquia i Eslovàquia, es proclama el federalisme socialista, creant el Consell Nacional Eslovac com a cos legislatiu i governamental independent, amb competència sobre els Governs locals del territori eslovac i sobre la planificació econòmica, es proclama la igualtat real política, econòmica i cultural entre les dues nacions, l'aplicació de l'estructura federal al PCTE, etcètera.

Amb la publicació de l'Informe Dubcek i del Programa d'Acció, no només va créixer l'interès de la societat en els afers públics, sinó que a més, van augmentar els afiliats als partits no comunistes, la seva activitat política i les seves publicacions pròpies. Alhora, es van crear noves organitzacions no polítiques com cooperatives agràries, sindicats, es van refundar associacions prohibides el 1948 i, tot i aquests grans canvis, la direcció del PCTE es va enfortir i el corrent més stalinista va perdre molt de pes.

d) La invasió del Pacte de Varsòvia i la contrarreforma (1968-69)

Mentre Iugoslàvia, Hongria i Romania van valorar positivament les reformes a Txecolosvàquia, la URSS, la RDA i Polònia van emetre dures crítiques contra el nou lideratge del PCTE.

Múltiples converses multilaterals amb els països del bloc i bilaterals amb la URSS van succeir-se una rere l'altra, però les posicions eren progressivament més irreconciliables i els aliats del Pacte de Varsòvia començaren a realitzar maniobres al voltant del territori txecolosvac.

El juliol del 1968, el PCTE va ser convidat formalment a una nova conferència a Varsòvia, però no hi va comparèixer, ja que va negar-se a “seure al banc dels acusats davant d'un tribunal internacional”, reivindicant converses bilaterals amb els Estats. El dia 17 del mateix mes de juliol, URSS, RDA, Polònia, Hongria i Bulgària van firmar un comunicat conjunt on afirmaven que la situació de Txecolosvàquia era “extremadament crítica” i van aclamar el “dret d'anar a ajudar fraternalment la classe obrera de qualsevol país socialista”. Va ser el preludi del què succeiria poc temps després.

Txecoslovàquia, per pressió popular i de les bases del PCTE, va emetre un comunicat de resposta on negava que hi hagués cap perill immediat de contrarevolució, ni que el Programa d'Acció s'oposés als principis del socialisme, ni que es dugués a terme una política exterior contraris al bloc socialista. També es va reafirmar la voluntat d'establir converses bilaterals.

Entre finals de juliol i principis d'agost, el PCTE i el PCUS es van reunir per intercanviar opinions sobre la reforma de Dubcek i, segons Zdenek Suda, no només hi havia diferents visions respecte a la mateixa, sinó envers als mateixos principis del socialisme: segons l'autor, mentre que Dubcek entenia que el Partit havia d'exercir un paper d'avantguarda, s'havia d'estimular la vida pública i que la cooperació amb els països socialistes era una obligació, Brejnev considerava que només podia existir un Partit, que s'havia de controlar la vida pública i que els països socialistes s'havien de reservar en matèria de política exterior sota la direcció de la URSS.

És molt interessant la dada que ens proporciona Zdenek Suda sobre aquestes converses a Moscou, ja que és un exemple molt il·lustratiu de les diferències en la interpretació del socialisme: mentre que Dubcek defensa el seu Programa d'Acció presentant un manifest signat per quatre milions de ciutadans txecoslovacs com a prova del suport popular, Brejnev contesta que això només demostra que el Partit “ha avandonat el paper avantguardista”.
Per això, la nit del 20 al 21 d'agost del 1968, més de 600.000 tropes del Pacte de Varsòvia, on Romania no hi va participar, van penetrar dins del territori de Txecoslovàquia. La reacció del PCTE i de la població va ser la d'una resistència pacífica però massiva contra la ocupació.

Les forces d'ocupació van arrestar els líders txecolosvacs i van prendre possessió dels mitjans de comunicació de masses, però es van trobar amb el problema que davant d'una oposició unànime a la invasió del Pacte de Varsòvia, no hi havia cap possibilitat de substituir els càrrecs vacants.

El PCTE va realitzar un Congrés clandestí dins d'una fàbrica, on es va reafirmar en la reforma i va rebutjar unànimement la invasió, expressant el seu suport envers els alts càrrecs empresonats. El Moviment Sindical Revolucionari va convocar una vaga general que va tenir un seguiment gairebé total, alhora que estudiants i organitzacions juvenils van sortir al carrer per discutir amb les forces d'ocupació.

També és molt curiosa l'anècdota que ens aporta Zdenek Suda quan explica que els estudiants txecolosvacs van omplir els carrers de pintades a les parets amb proclames socialistes i a favor de la reforma, utilitzant un perfecte rus. Sembla que els soldats soviètics, que es pensaven que en realitat estaven alliberant Txecolosvàquia d'una contrarevolució, els va sobtar no rebre el suport popular que, segurament, diu Zdenek, els seus dirigents els havien explicat que tindrien quan entressin al país.

El President Svoboda va viatjar a Moscou per reunir-se amb el PCUS i entaular negociacions sobre la resolució del conflicte txecoslovac. Després de quatre dies converses bilaterals, finalment es van arribar a uns acords que Zdenek Suda qualifica “d'estrany compromís”, ja que es va demanar la “normalització de la situació a Txecoslovàquia”, la correcció dels elements “antisocialistes” (que no es van especificar quins eren, des del meu punt de vista, perquè no n'hi havien) i obligar a la premsa a aturar les crítiques contra la URSS.
Fins al compliment de les condicions, les tropes del Pacte de Varsòvia romandrien a Txecolosvàquia i, després de complir-les, només s'hi quedaria l'Exèrcit Roig. Tot i així, el 26 d'agost del 1968 Alexander Dubcek va ser restituït de totes les seves funcions al PCTE i al Govern, el qual representà, segons Zdenek Suda, una acceptació del fracàs de la intervenció militar. A més, arran d'aquest fet, els comunistes occidentals amb més força, francesos i italians, van desmarcar-se de la URSS, alhora que Dubcek va mantenir una posició ferma davant de la ONU denunciant la ocupació del Pacte de Varsòvia.

El règim comunista txecolosvac també va aconseguir un suport popular massiu, fins i tot dels sectors no comunistes. Perquè existia un consens general en contra de l'ocupació i, en aquell moment, el PCTE exercia un vertader paper d'avantguarda i representatiu de la voluntat popular al liderar la resistència a la invasió.

Tot i que es va mantenir la reforma i, en certa manera, continuar impulsant (revisió de la Constitució del 1960, drets a les minories ètniques...), el país estava nacionalment unit, l'activitat intel·lectual continuava sent efervescent i que es va signar un Tractat amb la URSS conforme les tropes que continuaven presents en territori txecolosvac no podien influir en la política interior, el Kremlin va voler trencar el lideratge del PCTE, i ho va aconseguir.

La URSS va aprofitar que encara seguien vigents les polítiques discriminatòries de la Constitució del 1960 de Novotný, i va alimentar el nacionalisme del líder del PCE, Gustav Husák, provocant tensions entre txecs i eslovacs. Això va aconseguir debilitar la unitat, el qual es va sumar al fet que es van produir unes manifestacions antisoviètiques el 17 d'abril del 1969, sent aprofitades per la URSS per declarar que “la situació de Txecolosvàquia no s'havia normalitzat”. Es restablirà la censura i amb aquesta, Dubcek renunciarà als seus càrrecs, sent Husák el nou dirigent del PCTE.

Tot i que es mantindran certes reformes, la reforma de la Primavera de Praga es veurà estroncada, juntament amb el “Socialisme amb rostre humà” propugnat per Dubcek i el lideratge reformista. Així, el conflicte es resoldrà amb un realineament de Txecolosvàquia a l'òrbita soviètica, amb un triomf de la URSS parcial, ja que el comunisme txecolosvac quedarà totalment deslegitimat i els costos de la intervenció militar seran molt elevats pel comunisme mundial.

5. La transició al capitalisme

a) Contextualització: la caiguda del Mur de Berlín (1989)

Després de la mort de Brejnev, hi haurà una breu etapa governada per la gerontocràcia soviètica, amb els Presidents continuistes Andropov i Txernenco. El 1985, finalment, arribarà Gorbatxov al poder de la URSS, el qual impulsarà la Perestroika (reestructuració), de la qual en derivarà un procés de democratització (democratsia), de major transparència institucional (glasnost) i de distensió de la Guerra Freda, culminant el conflicte amb els Tractats de desarmament i la cessió de sobirania a les repúbliques populars.

El 1989, caurà el Mur de Berlín que simbolitzava el Teló d'Acer que separava físicament els dos blocs enfrontats, tot començant el procés d'unificació alemanya, amb l'annexió de la RDA dins de l'Alemanya occidental (RFA). Aquest esdeveniment serà l'inici d'un procés de transformació total del panorama polític de l'Europa central i oriental, amb onades de protestes i manifestacions que acabant fent caure els règims comunistes i emprenent-se la restauració del capitalisme.

Aquest procés acabarà quan el 1991 es dissolgui definitivament la URSS, quan Gorbatxov presenti la dimissió a la presidència del Govern i del PCUS després d'un intent de cop d'Estat, i no quedi ningú per a la successió. La desaparició ràpida i inesperada del bloc socialista canviarà les dinàmiques del sistema internacional, tot acabant la lògica del bipolarisme i emergint els EUA com a màxima superpotència internacional en un món més aviat unipolar i dominat pel capitalisme.

b) la Revolució del Vellut (1989) i el Divorci del Vellut (1992)

El 17 de novembre del 1989, la policia txecolosvaca va reprimir durament les protestes estudiantils de l'Avinguda Praga, organitzades en motiu del cinquantè aniversari de la clausura de les universitats. La intervenció policial desmesurada al parer de la població, sobretot, pel presumpte assassinat d'un estudiant a mans de la policia, va mobilitzar la ciutadania txecolosvaca, alhora que els sindicats es van declarar en vaga, per reclamar l'obertura democràtica.

Aquestes mobilitzacions populars que van col·lapsar diverses ciutats de Txecoslovàquia, van ser anomenades la “Revolució del Vellut”. Davant de la crisi econòmica, el desgast del règim i la manca de legitimitat política de què gaudia ja des de feia molts anys, el PCTE va entaular negociacions amb les organitzacions crítiques de l'oposició “Fòrum dels Ciutadans” (de la República Txeca) i “Opinió Pública contra la Violència” (de la República d'Eslovàquia), impulsores de la “Carta dels 77” on es reclamava a l'Estat socialista el respecte als drets humans.

Arrel de les negociacions, els líders comunistes van decidir abandonar el poder i facilitar la restauració de la democràcia liberal, creant-se nous partits a partir de les organitzacions crítiques i convocant eleccions multipartidistes pel febrer del 1990. És a dir, el PCTE va abandonar el Govern pacíficament, igual que va passar en el cas de la RDA, tot desapareixent la República Socialista de Txecolosvàquia. Tanmateix, la nova Txecoslovàquia havia nascut tocada de mort en un moment en què la distància entre txecs i esclovacs era cada cop més gran.
Ján Carnogurský, fundador del Moviment Democristià, va plantejar per primera vegada públicament la possibilitat que Txèquia i Eslovàquia se separessin. De fet, a la primera reunió del Moviment Democristià, van prendre la paraula persones vinculades a l'antic estat eslovac, proclamat el 1939 amb el suport de Hitler. També, el 1990, Carnogurský va proclamar que era partidari que Eslovàquia entrés a la UE com a estat independent. Durant aquest any, també hi haurà una campanya mediàtica eslovaca, liderada per escriptors crítics, qüestionant l'estat txecolosvac i recuperant figures com Jozef Tiso, president de l'estat eslovac independent que va ser executat com a criminal de guerra.

Quan va arribar el mes de febrer de 1990, després de 44 anys, es van celebrar les primeres eleccions multipartidistes a Txecolosvàquia. A la República Txeca va vèncer el “Fòrum dels Ciutadans” i a la República Eslovaca va guanyar les eleccions “Opinió Pública contra la Violència. El nou president txecoslovac serà Václav Havel, un dels líders impulsors de la “Carta dels 77” i un dels artífex de la restauració del capitalisme i de la democràcia liberal al país. El president de l'executiu txec serà Petr Pithard, mentre que l'eslovac serà Vladimir Meciar.

Tot i que els nous Governs txec i eslovac negociaran el model de l'Estat comú txecoslovac, Meciar, per la seva banda, decidirà crear unilateralment el Ministeri de Relacions Internacionals d'Eslovàquia, que era competència de la Federació. Meciar, també va rebutjar una Llei federal que prohibia als col·laboradors del règim comunista i de la policia secreta comunista ocupar càrrecs d'importància a Txecoslovàquia. Aquestes accions anaren distanciant la classe política txeca i eslovaca.

El 28 d'octubre de 1991, el president Havel va visitar Bratsilava (Eslovàquia) en motiu de la celebració del 73 aniversari de l'aparició de Txecoslovàquia. La majoria dels assistents eren independentistes eslovacs, els quals van escridassar i llençar ous contra el president de la Federació. Semblava que l'independentisme eslovac era majoritari, però segons els analistes, existia una “massa silenciosa de ciutadans eslovacs” majoritàriament unionistes.

Per la seva banda Meciar i Carnogurský, del moviment “Opinió Pública contra la Violència” van començar a distanciar les seves posicions. Els dos eren partidaris de la independència d'Eslovàquia, però mentre que Carnogurský creia que calia impulsar un procés gradual per aconseguir l'Estat eslovac el 2000, Meciar va fundar el moviment “Pro-Eslovàquia Democràtica”, independentista radical i populista.

A les eleccions parlamentàries celebrades el juny del 1992, Meciar va vèncer els comicis a Eslovàquia, mentre que a Txèquia va guanyar una coalició de centredreta anomenada “Partit Cívic Democràtic”, liderat per Václav Klaus. Aleshores, no només hi havia diferències respecte a la clivella nacional, sinó que també existia una fractura ideològica entre les dues repúbliques federades a Txecolosvàquia. Fins i tot, a nivell econòmic hi havia diferències, ja que mentre la República Txeca era partidària d'una ràpida transformació econòmica, l'Eslovàquia de Meciar volia una transició més gradual.

El president federal Václav Havel va encomanar a Klaus la missió d'entaular negociacions, com a líder del partit més votat, amb Meciar per a la configuració del nou Govern federal de Txecoslovàquia. Però les negociacions van ser molt difícils perquè els eslovacs proposaven crear una confederació en què Txèquia i Eslovàquia fossin dos Estats totalment sobirans, amb una mateixa moneda però amb bancs centrals propis, amb un mateix Estat major però amb exèrcits independents.

Klaus va rebutjar la proposta titllant-la d'inviable, ja que creia que això seria molt negatiu per l'economia dels dos països, mentre que Meciar reivindicava que Eslovàquia pogués desenvolupar independentment la seva economia, ja que requeria una transformació més lenta que la txeca.

El 3 de juliol de 1992 es van celebrar les eleccions presidencials de Txecoslovàquia, on va guanyar Havel, però sense majoria absoluta. A l'hora d'investir-lo com a president, els diputats eslovacs van abandonar el Parlament, bloquejant la reelecció de la presidència a la primera, a la segona i a la tercera volta. Paral·lelament, el 17 de juliol del mateix any, el Consell Nacional Eslovac va aprovar la declaració d'independència d'Eslovàquia.

Václav Havel, sense poder ser reelegit, però encara president en funcions de Txecoslovàquia, va acceptar la declaració d'independència eslovaca, al·legant que era impossible evitar la separació de les dues nacions. Alhora, va presentar l'abdicació al càrrec de president federa. Després, l'Assemblea Federal va redactar la llei d'extinció de Txecolosvàquia i el repartiment del patrimoni federal entre les dues noves repúbliques independents.

La separació es va anomenar “Divorci del Vellut” i es va fer efectiva el 31 de desembre del 1992, de forma ràpida i pacífica, sense consultar a la ciutadania a través d'un referèndum. Les autoritats txeques temien que un plebiscit pogués ocasionar enfrontaments entre nacionalistes eslovacs i unionistes txecolosvacs, de manera que es decidir seguir un procés dirigit des de les elits polítiques.

Posteriorment, les dues noves repúbliques van integrar-se a les estructures d'integració política, econòmica i militar occidentals. D'una banda, la República Txeca va unir-se el 1995 a la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament d'Europa (OCDE, hereva de l'antiga OCEE), va entrar a la OTAN el 1999, en un context de postguerra freda quan ja no existia en bipolarisme ni el Pacte de Varsòvia, i el 2004 va entrar a formar part de la UE. D'altra banda, la República Eslovaca va integrar-se més tard que la veïna txeca a les estructures occidentals, unint-se a la OCDE el 2000, així com a la OTAN i a la UE el 2004.

Així, es va resoldre definitivament el problema crònic d'integració nacional i regional de Txecoslovàquia. La problemàtica nacional que havia portat a tantes problemàtiques internes, tant institucionals com dins del mateix PCTE i que, tal com hem vist, foren aprofitades per les potències veïnes per condicionar la política interna del país, com és el cas de Hitler el 1939 – per dividir la resistència a l'ocupació –, o Brejnev el 1969 – per trencar el lideratge de Dubcek –. Finalment, es va resoldre amb la separació de les dues nacions.

Pel què fa al dilema de la integració regional, a l'integrar-se a les estructures occidentals, van fer un gir històric oposat a les dinàmiques d'integració cap a l'est de què havia participat Txecoslovàquia durat els més de 40 anys de socialisme. Aquesta tendència cap a l'oest és força comuna entre molts països de l'Europa central i oriental que havien format part del bloc socialista.

c) Les conseqüències de la restauració del capitalisme

Abans que res, cal assenyalar que és complicat poder fer una valoració objectiva de les conseqüències socials i econòmiques de la transició a l'economia de mercat. D'una banda, perquè caldrien dades comparatives fidedignes, el qual és molt complicat, ja que les xifres oficials dels Governs socialistes eren molt sovint manipulades, en un context de Guerra Freda on els blocs no podien mostrar les seves debilitats. D'altra banda, les mateixes organitzacions econòmiques internacionals adverteixen que els estudis sobre l'evolució econòmica dels països europeus de l'est encara són escassos.

Per això, basaré la meva anàlisi, tenint en compte aquestes limitacions, a través dels informes del Banc Mundial i del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), que serà la part més analítica, desenvolupada individualment per a cada república de l'antiga Txecoslovàquia. Després, utilitzaré diversos articles d'opinió per conformar la part valorativa de l'anàlisi, i de tipus més general per tota l'Europa central i oriental.

- La República Txeca

Segons l'estudi del Banc Mundial, la República Txeca és l'economia de transició des de la planificació central cap al lliure mercat que ha mostrat un desenvolupament més favorable. Tot i que el 1991 el creixement anual va assolir un valor negatiu del -10%, els valors van anar millorant, juntament amb un dels nivells més reduïts d'atur i sense sofrir una crisi hiperinflacionària. El procés de transició va acabar l'any 2004, amb la seva entrada dins de la UE.

De la mateixa manera, l'informe del PNUD explica que la República Txeca té un dels indicadors més elevats de desenvolupament humà d'Europa central i oriental, aproximant-se als nivells de la UE als àmbits de la llibertat política, gènere, salut, educació, etcètera.. Tot i així, el 1997 el país va sofrir un atac especulatiu, del qual se'n va sortir força ràpid recuperant els nivells de creixement del 1996, l'any 2000, que van anar fluctuant negativament fins que, a partir del 2004, la tendència del creixement és molt elevada.

Així, actualment, el desenvolupament econòmic del país està sent molt positiu, amb una baixa inflació, una forta recuperació pel què fa al creixement econòmic que va superar el 6% anual el 2005 – superant el creixement registrat el 1996 –, així com mostrant una forta balança de pagaments.

Tanmateix, el problema que encara té la República Txeca és un dèficit fiscal alt i, sobretot, un elevat índex d'atur que, segons el PNUD, persistirà a llarg termini. Per això, el Banc Mundial recomana que s'aconsegueixi un sistema de finances estable, tot reformant el sistema de salut i de pensions, incrementar la mobilitat laboral, incentivar les iniciatives empresarials i acabar de reestructurar i privatitzar les empreses més grans.

- La República Eslovaca

Segons l'informe del Banc Mundial, la República Eslovaca que, de fet, ja des de sempre havia estat una zona econòmicament menys desenvolupada dins de Txecoslovàquia, presenta més problemes al procés de transició que la seva veïna la República Txeca. Tanmateix, tant els indicadors econòmics com els de desenvolupament humà mostren una evolució positiva del país.

Segons el PNUD, Eslovàquia ha aconseguit uns nivells de privatització i liberalització econòmica molt significatius, alhora que les inversions exteriors són relativament elevades. Sobretot, s'ha tractat descentralitzar i modernitzar l'administració pública, acabar amb la corrupció i reduir les disparitats ètniques i regionals.

L'atur és el màxim problema que presenta actualment Eslovàquia, segons dades del Banc Mundial, arribant a la xifra del 13,3% registrat el 2006. A més, aquesta problemàtica es concentra sobretot en certes minories ètniques i en la població jove menor de 29 anys, la qual representa gairebé la meitat de l'atur total. A més, l'atur també varia regionalment, sent més elevat a les zones orientals on, a més a més, hi ha una major pobresa, que a les occidentals industrialitzades, sobretot al voltant de Bratislava, on es concentra la major part de l'activitat econòmica del país.

El creixement econòmic inicial de la transició al lliure mercat va ser negatiu des del 1991 fins el 1994, quan aquest va començar a créixer fins arribar a les xifres registrades el 2006 del 8,6%, que és un dels nivells de creixement més elevats de la regió central i oriental d'Europa. La incidència de l'atac especulatiu del 1997 i el 1998, igual que la República Txeca, va causar una important pèrdua de reserves i una crisi econòmica que va ser aturada a través de mesures estabilitzadores que van aportar un resultat molt positiu.

- L'Europa Central i Oriental: tendències generals

· Conseqüències i evolució econòmica
A nivell econòmic, a l'article de Pradeel K. Mitra i de Marcelo Selowsky, on valoren la dècada de transició a l'Europa de l'Est i a l'antiga URSS, expliquen que en tots els casos, els primers anys de liberalització econòmica van causar una forta caiguda de la producció nacional, que es va anar recuperant gradualment. Sobretot, al cas de la Comunitat d'Estats Independents (CEI) que agrupa els països de l'antiga URSS, el producte va caure un 50%, i a l'any 2000 aquest encara era un 35% inferior al de 1990.

A més també cal destacar que no tots els països excomunistes han pogut evolucionar al mateix nivell, com és el cas txec i eslovac. Per això, els autors d'aquest article es pregunten quins han estat els motius de les diferències en l'evolució econòmica. Mitra i Selowsky, segons uns estudi del Banc Mundial i del BERD, diuen que les diferències entre les economies són causades per diversos factors: primerament, les condicions inicials que conformarien el grau d'industrialització, dependència exterior, distorsions inicials o l'experiència amb el sistema de mercat abans de la transició del país. Seguidament, les reformes econòmiques, la seva intensitat i rapidesa. Finalment, els xocs externs causats per guerres civils, o per conflictes de naturalesa no directament econòmica.

Segons els dos autors, les condicions inicials serveixen per entendre l'evolució que presenten les economies al principi de la transició, de la mateixa manera que els xocs exteriors són variables útils per avaluar problemes que repercuteixen en el procés de reforma, sense necessitat que derivin de la mateixa essència de la transformació econòmica. Per tant, segurament, la variable més important a tenir en compte és la rapidesa i la intensitat de les reformes.

En tots els casos, sembla que les reformes presenten costos (caiguda del producte, inflació...), però a mode d'”inversió inicial”, ja que més tard, les economies es recuperen, com és el cas de Txèquia i Eslovàquia. El Banc Mundial i el BERD, a més, han comparat diversos sectors i s'han adonat que les empreses que més creixen són les aparegudes noves, mentre que les empreses estatals – al ser fortament subvencionades durant l'etapa comunista – tenen una evolució més negativa.

Així mateix, en el cas dels treballadors d'empreses estatals – sobretot els no qualificats – són els que tenen menys ingressos i menys capacitat de mobilitat laboral, mentre que els “treballadors potencials” (nous i qualificats) són els que mostren una evolució més progressiva dels seus ingressos.

També és interessant assenyalar que els directius de les antigues empreses estatals que, tal com assenyalava el llibre del Servicio de Estudios Económicos del Banco Exterior de España, gaudia de privilegis econòmics i d'un nivell de vida superior a la resta de la població, segons Mitra i Selowsky aquests es van beneficiar molt dels primers anys de transició, aprofitant els pocs controls estatals. Però, a mesura que es van anar introduint formes de control i avaluació als directius, així com mesures contra la corrupció, els ingressos d'aquest sector de directius empresarials van estabilitzar-se, primer, i van començar a reduir-se, després.

Tot i així, Marc Vendepitte, en un article sobre la realitat europea central i oriental actual, indica que hi ha hagut una caiguda general d'un 10% del PIB per habitant (excepte Polònia i Eslovènia) entre el 1990 i el 2002, de manera que, actualment, el PIB per habitant de tota la regió representa una quarta part d'Amèrica Llatina. Calculant el retrocés industrial de la exURSS, diu que actualment el PIB per càpita és inferior al 7%, mentre que l'any 1917 representava el 10% del PIB dels EUA. Per tant, arriba a la conclusió que amb la transició econòmica la URSS ha retrocedit als nivells de producció de 100 anys enrere. És a dir, que les economies no s'han recuperat realment.

Vendepitte explica que la privatització es va dur a terme a través de la venda d'accions de l'economia de l'Estat per preus molt baixos, desmantellant gran part de l'aparell econòmic i industrial. Segons l'article de James Petras, aquestes accions “foren comprades per corporacions multinacionals europees i nord-americanes, per bilionaris de la màfia, l'energia, la mineria, les comunicacions, la infraestructura i el comerç” , el qual va conduir l'economia cap a l'atur i l'estancament, així com la emigració cap a l'exterior de la regió.

A més, segons Petras, amb les privatitzacions durant el procés de transició al capitalisme, les desigualtats socioeconòmiques han crescut “geomètricament”, de manera que l'1% superior controla el 80% dels actius privats i més del 50% dels ingressos, mentre que els nivells de pobresa excedeixen el 50% o més.

L'augment de la pobresa el corrobora un estudi del Banc Central (“Poverty overview”), que explica que la pobresa no era un front que es tingués massa en compte al moment de la transició, ja que el 1990 només una de cada 25 persones de l'Europa central i oriental, així com de l'Àsia central era pobra. Però el nivell de desigualtat va anar augmentant vertiginosament i el 1998 una de cada cinc persones de la regió era pobra.

Tanmateix, el valor s'ha reduït a una de cada vuit persones el 2003, tenint en compte que la pobresa encara afecta a 60 milions de persones a la regió, sent 150 milions vulnerables econòmicament, alhora que la pobresa és encara molt superior a l'etapa socialista.

· Conseqüències i evolució social
Pel què fa a les conseqüències socials de la transició i la restauració del capitalisme als països excomunistes, en primer lloc, tenim la perspectiva de gènere que ens aporta un estudi del CINTERFOR (Centre Interamericà per al Desenvolupament del Coneixement en la Formació Professional), integrant de la Organització Internacional del Treball (OIT).

Segons l'estudi del CINTERFOR, “durant el comunisme, els plans de seguretat social i d'atenció al benestar de la mare i del nen es concebien com a camí per garantir la presència de les dones com a força de treball. La política social estava configurada per ajudar les dones a combinar el seu paper de mare amb les seves responsabilitats com a treballadores”. Això, d'una banda, causava una major presència de la dona al món laboral, mentre que, d'altra banda, feia perviure la idea de la divisió sexual del treball, ja que consagrava les dones a realitzar tasques reproductives.
Tanmateix, el paper de la dona concebut per la tradició patriarcal, es va veure molt més accentuat amb la transició a l'economia de mercat, sobretot per la influència de la Església, segons el CINTERFOR. Això, paral·lelament a la destrucció de nombrosos llocs de treball i l'augment de l'atur, va causar que fossin les dones les més perjudicades per les conseqüències negatives que van sorgir de la transició econòmica.

A més, pel què fa a les mesures de protecció social destinades a la combinació del treball productiu amb les obligacions familiars imposades tradicionalment a les dones, segons l'estudi del CINTERFOR “Europa central i oriental s'ha anat allunyant de l'assumpció d'una responsabilitat plena sobre la protecció social dels seus ciutadans. Els subsidis i la infraestructura de suport per a la prestació de serveis socials, com les escoles bressol o els centres d'atenció postescolar, etc., s'han vist retallats, traspassant la responsabilitat de la protecció social que facilitaven al sector privat (...) Com a resultat, la protecció social s'ha anat tornant més precària i tots els treballadors tenen ara més difícil combinar la família, el treball i les responsabilitats socials”.

En segon lloc, les malalties infeccioses són una nova problemàtica de la regió, especialment el SIDA, ja que segons un estudi del Programa Conjunt de Nacions Unides contra el VIH/SIDA, a la regió de l'Europa oriental i l'Àsia central és on el virus creix amb major rapidesa: mentre que durant el període socialista només hi havia 10 mil infectats, el 1995 es va triplicar la xifra fins a 30 mil, creixent fins al milió i mig l'any 2004. James Petras interpreta aquesta propagació de la malaltia a causa de la degradació del sistema de salut pública, al·legant que anteriorment aquestes malalties eren més ben controlades.

Vendepitte també afegeix la dada que la tuberculosis està gairebé tant estesa com als països del tercer món i que el 1998 els casos de sífilis a Rússia eren quaranta vegada superiors que el 1990. També, molts estudis mostren una reducció abismal de l'esperança de vida, fins a 10 anys menys a Rússia, sobretot a les repúbliques exsoviètiques, ja que aquesta reducció no s'ha produït a la República Txeca i Eslovàquia on, fins i tot, ha augmentat una mica.

En tercer lloc, referent a les condicions de benestar social, Vendepitte explica que abans dels anys noranta, els indicadors socials eren força bons a tota la regió de l'Europa excomunista: treball a temps complet garantit tota la vida, plena ocupació, el salari era baix però estable, molts béns de consum i serveis bàsics eren proveïts per l'Estat regularment, l'accés a la salut i a l'educació era gratuït, hi havia suficient aliment i vestimentes i l'accés a l'habitatge estava garantit.

A part dels indicadors que afecten al benestar social anteriorment descrits (pobresa, atur, malalties, desigualtat de gènere...), a l'article de Vendepitte se'ns il·lustren dades summament tràgiques sobre la involució de les condicions de vida de la població: primerament, segons un estudi de la UNICEF del 2004, un de cada tres nens dels països excomunistes és pobre. Alhora, es calcula que un milió i mig viuen en orfandats, mentre que més de 100 mil nens es veuen obligats a prostituir-se.

Seguidament, segons un informe del PNUD del 1999, anualment, al voltant de mig milió de dones de la regió són obligades a emigrar a l'Europa occidental per prostituir-se a través de “xarxes organitzades criminals”.

Finalment, també trobo interessant incloure una sèrie de dades que també il·lustren molt bé el retrocés social que ha representat la transició al capitalisme: a la República Txeca s'han triplicat el nombre de delictes des del 1989, a Polònia han crescut un 25% els suïcidis, a Rússia el nombre d'alcohòlics s'ha duplicat des del 1992 i arreu de l'antic bloc comunista ha reaparegut l'analfabetisme cinquanta anys després d'haver estat eradicat.


6. Conclusions i reflexió personal

En aquest treball he analitzat aproximadament 90 anys d'història: des de la creació de Txecoslovàquia el 1918 després de la Primera Guerra Mundial, fins a la seva dissolució el 31 de desembre del 1992. I, seguidament, la transició i restauració del lliure mercat i l'evolució econòmica i social de les Repúbliques Txeca i Eslovaca, fins a l'actualitat.

Responent a la hipòtesi, efectivament, després d'analitzar la història de Txecoslovàquia i la seva transició al capitalisme, penso que hi ha hagut aspectes positius i negatius. Per resumir-los, d'una banda, podem assenyalar que, certament, el país centreeuropeu va tenir més facilitats que altres països per dur a terme la transformació econòmica, a causa de les seves condicions inicials – segons el criteri de Pradeel K. Mitra i de Marcelo Selowsky abans explicat –, ja que era un país fortament industrialitzat, amb un dels nivells de vida més elevat del bloc comunista i amb una tradició de lliure mercat anterior al socialisme.

Per això, tot i que va sofrir una crisi econòmica inicial, tant Txèquia com Eslovàquia, s'han pogut recuperar relativament ràpid, amb un creixement econòmic elevat i una gran activitat comercial, més després de la seva entrada la UE. Tanmateix, encara no han aconseguit igualar els nivells econòmics i de vida occidentals.

D'altra banda, els perjudicis que ha implicat la restauració del capitalisme han estat, com preveia, l'augment de l'atur – que tot i així no ha estat dels més elevats del de l'antic bloc – i les dures conseqüències socials, comunes a tots els països excomunistes: augment de les desigualtats socioeconòmiques, problemes a la sanitat i a l'educació pública, augment de la delinqüència, desigualtat de gènere al món laboral, etcètera.

Però si ens plantegem la pregunta de quin sistema era millor, el capitalista o el comunista, ens trobarem amb moltes dificultats per respondre, ja que segurament requeriríem molta més informació bibliogràfica i documental. Tot i així, a mode d'opinió personal, jo penso que després d'analitzar la història del socialisme txecoslovac i de les relacions dins del bloc comunista, puc extreure algunes consideracions sobre els errors que es van cometre i que, al meu parer, si s'haguessin corregit a temps, probablement em decantaria cap a l'antic sistema.

Podríem dir que el “pecat original” que va corrompre el socialisme txecoslovac, igual que la resta de sistemes socialistes de tipus soviètic – que són els que hem analitzat –, és el dogmatisme de Stalin. Segons Leszek Kolakowski, al seu tercer volum (La crisis) de la obra Las principales corrientes del marxismo, assenyala que durant l'era stalinista, el marxisme va deixar de ser un pensament obert a múltiples concepcions, sinó que tenia un significat únic: el que li donava el Partit i, per tant, el que volia Stalin. Per tant, el marxisme es va convertir en un dogma institucional.

D'aquesta manera, el Partit Comunista de Txecoslovàquia va adoptar punt per punt les tesis de la URSS governada per Stalin, tant abans del cop d'Estat del 1948, com durant el Procés de Desenvolupament Socialista Intensiu als anys 50. El discurs polític, l'estructura institucional, l'organització militar, l'art i la cultura, les formes de control social i de persecució política, el funcionament del Partit, el tipus de producció industrial... Absolutament tots els aspectes de la República de Txecoslovàquia s'emmirallava en la URSS, sense tenir en compte les diferents idiosincràsies dels dos països, adoptant els errors stalinistes un per un, en comptes de corregir-los.

A partir de la base del dogmatisme stalinista, cal afegir-hi dos errors flagrants dins del sistema socialista txecoslovac: d'una banda, la inexistència d'una vertadera democràcia – quan segons el marxisme, la democràcia entesa com a directa i participativa és un dels fonaments del socialisme –, tant al moment de prendre el poder de l'Estat com durant tot el període socialista. D'altra banda, l'excessiva burocratització i centralització de l'Estat, que va crear una nova elit social funcionarial que gaudia d'un nivell de vida molt superior al de la població treballadora, alhora que va ser el principal problema de la crisi del sistema de planificació socialista, sumat al fet – també dogmàtic – de fer prevaldre la indústria pesada, en comptes dels béns de consum per a la població, quan satisfer les necessitats socials també és un principi bàsic de l'economia marxista.

Aquests errors foren comuns a tots els països socialistes de l'òrbita soviètica, però després n'hi ha d'altres més propis de Txecoslovàquia, pel què fa al dilema de la integració interior i exterior que hem anat explicant durant el treball.

Ja abans del socialisme, Txecoslovàquia tenia un problema d'integració dels txecs i dels eslovacs. Al moment de transformar el país en una República Socialista, en comptes de cercar fórmules d'entesa entre les dues nacionalitats, creant estructures horitzontals i assolint la unitat nacional del país, es va crear un règim totalment centralitzat que, no només discriminava les altres minories ètniques, sinó a l'altra meitat de la població eslovaca.

A més, tampoc es va saber resoldre el dilema de la integració exterior, en què Txecoslovàquia tenia la dicotomia interessos polític i culturals – interessos econòmics i comercials. En comptes d'impulsar l'únic intent de solucionar el problema, que era el projecte d'Eduard Benes a partir del qual Txecoslovàquia havia de ser el pont entre l'Europa oriental i occidental, el país es va sotmetre totalment a la voluntat i als interessos estratègics soviètics, com un estat satèl·lit més.

Només Alexander Dubcek va aconseguir impulsar un projecte que contenia reformes per cadascun dels errors citats del socialisme txecoslovac i soviètic: democratització, federalisme, independència exterior, flexibilitat i descentralització institucional... Però, malauradament, el projecte va ser escapçat pel dogmatisme soviètic, de manera que actualment, el món continua a l'expectativa del què hauria passat.

Perquè amb l'experiència del socialisme soviètic, malgrat que aportés elements beneficiosos, sobretot al camp de la protecció social, la ideologia marxista ha quedat marcada encara fins avui per la pràctica dogmàtica de Stalin i dels seus successors, sent un sistema de valors que, injustament, ha estat equiparat al totalitarisme i a les dictadures feixistes.

Per aquest motiu, he trobat interessant introduir a la primera pàgina d'aquest treball (després de la portada) una cita de la “Crida dels Ciutadans” de Txecoslovàquia als líders del PCTE que havien d'anar a Moscou per negociar la reforma. Sembla que les advertències que van fer aleshores foren gairebé profètiques perquè, poc després, el comunisme occidental es desvinculava del soviètic i, actualment, els moviments socialistes i antisistèmics continuen tocats de mort.


7. Bibliografia

a) lectures de referència
· BARBÉ, Esther: Relaciones Internacionales. editorial Tecnos; Barcelona, 2004.
· CINTERFOR: Europa central y oriental, una brecha que se ensancha. http://www.cinterfor.org.uy/
· DUBCEK, Alexander: La via checoeslovaca al socialismo, editorial Ariel (quincenal); Barcelona (Esplugues del Llobregat), 1968.
· DUBCEK, Alexander: L'informe Dubcek, edicions 62, col·lecció Escorpí, 18; Barcelona, 1972.
· GONZÁLEZ-SHÁNEL, Carlos, i VALVERDE, Freddy: 15 años de la Revolución de Terciopelo. Radio Praga, 2004.
· KOLAKOWSKI, Leszek: Las principales corrientes del marxismo, III– La crisis. Alianza Universidad, Madrid 1980.
· PETRAS, James: Capitalismo versus socialismo: nueva vista al gran debate. http://www.rebelion.org/, 2004.
· SUDA, Zdenek: The Czechoslovak Socialis Republic, integration and community building in eastern europe. Jan F. Triska, Series Eidor; Mary land (Baltimore), 1969.
· ROTBERG, R. (ed.), State Failure and State Weakness in a Time of Terror, Washington DC: Brookings Institution Press, 2003 [“Failed States, Collapsed States, Weak States” (p.1-25)]
· SERVICIO DE ESTUDIOS ECONÓMICOS, Banco Exterior de España: Economia de la Europa del Este. Extecom, S.A.; Madrid, 1980.
· MANTHOVÁ, Eva: Cuando sonaban los tambores de la escisión checo-eslovaca. Radio Praga, 2008.
· MANTHOVÁ, Eva: Tras el divorcio, checos y eslovacos más cercanos que nunca. Radio Praga, 2008.
· MITRA, Pradeeo K. i SELOWSKY, Marcelo: Europa oiental y la antigua Unión Soviética: Una década de transición. Finanzas y desarrollo, 2002.
· VENDEPITTE, Marc: Cómo Europa del Este ha sido golpeada, 15 años después de la caída del muro, la dura realidad. http://www.rebelion.org/
· WELLISZ, Stalinslaw: The Economies of the Soviet Bloc, a study of Decision Making and Resource Allocation. First McGraw-Hill Paperbacks edition; United States of America, 1966.

b) Pàgines web consultades
· Pàgina web oficial de la República Txeca: http://www.czech.cz/
· Pàgina web oficial del Banc Mundial: http://web.worldbank.org/
- Poverty, General overview
- Slovakia, Country Brief 2007
- Czech Republic, Country Brief 2006
· Pàgina web oficial del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament, Europe & CIS: http://europeandcis.undp.org/
- Country Program, Slovak Republic
- Country Program, Czech Republic



- Referències a peu de pàgina:

[1] BARBÉ, Esther: “Relaciones Internacionales”, editorial Tecnos, 2004.
· [2] ROTBERG, R. (ed.), State Failure and State Weakness in a Time of Terror, Washington DC: Brookings Institution Press, 2003 [“Failed States, Collapsed States, Weak States” (p.1-25)]
[3] La Regió de Rutènia va annexionar-se després de la Segona Guerra Mundial a la República Socialista d'Ucraïna (URSS).
[4] A les eleccions del maig de 1946, el Partit Comunista de Txecoslovàquia va aconseguir més del 50% dels vots a diverses ciutats industrials de les regions txeques.
[5] Recordatori: sigles del Partit Comunista de Txecoslovàquia.
[6] Recordatori: sigles del Partit Comunista de la Unió Soviètica
[7] Recordatori: sigles del Partit Comunista d'Eslovàquia, integrant del PCTE.