Aprenem-ne

Sembla mentida com els mitjans de comunicació i els polítics d’aquest país poden transformar tant tranquil·lament les seves opinions en afirmacions suposadament irrevocables. El problema és que, tal i com digué un, una mentida dita milers de vegades acaba esdevenint una veritat.

En aquest cas, em refereixo al bombardeig mediàtic que des de fa uns quants anys s’està dirigint contra el President de Veneçuela Hugo Chávez. I ara no us penseu que cauré al parany de confondre el que m’agradaria que fos el Govern veneçolà amb el que realment és: reconec la manca de formes, l’excessiu personalisme i la prepotència que molts cops caracteritzen Hugo Chávez. Ara bé, cap d’aquests defectes, si és que realment ho són, el converteixen en un dictador, tal com preconitzen els manipuladors.

El President de Veneçuela, que us recordo que sempre ha estat elegit democràticament pel seu país, ha suposat una porta d’esperança per a la gran majoria de veneçolans. Perquè igual que la resta de l’Amèrica Llatina, Veneçuela ha estat un país molt castigat per la història. Primer amb el colonialisme espanyol que va massacrar els pobles indígenes, seguit d’un implacable genocidi cultural i lingüístic. Després amb l’imperialisme nord-americà del segle XX, que va finançar grups paramilitars i faccions ultradretanes perquè acabessin amb les revolucions de Xile, Nicaragua i de tants altres llocs. El resultat de tot això ha suposat que el període de govern més llarg l’hagi ocupat a la majoria d’aquests països una dictadura militar i corrupte, sovint exercint de titella dels interessos econòmics de les multinacionals nord-americanes.

Per això, aquests països es caracteritzen per la misèria a què es veu submergida la gran majoria dels seus habitants, sotmesos a una esclavista explotació laboral, exposats als límits de la subsistència a causa dels grans terratinents i mancats totalment de recursos educatius i sanitaris. Per contra, tots aquests països tenen una petita minoria privilegiada, formada per mafiosos del narcotràfic, la prostitució i el comerç il·legal d’armes, i de polítics corruptes que en comptes de treballar per l’ampliació dels drets de la majoria, tracten de mantenir els seus propis privilegis. Aquesta és la situació actual de molt països del continent sud i centreamericà.

Però resulta que els dolents de la pel·lícula són precisament els que emprenen una alternativa a tot aquest panorama i cerquen solucions reals, els que les fàbriques de l’opinió pública del nostre país anomenen “populistes”. Un insult polític, per cert, molt curiós, ja que no sé ben bé a què es refereix... Doncs agafem el diccionari, a veure què diuen els senyors i les senyores de l’Institut d’Estudis Catalans, i llavors ens adonem de com n’és de subjectiva aquesta acusació, al comptar amb dues accepcions que ens fan arribar a conclusions molt diferents: d’una banda, el “populisme” és un “corrent ideològic, polític, etc., que vol defensar els interessos i les aspiracions del poble”. D’altra banda, també pot significar un “aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici”. La paraula “Desp.” (despectiu) que hi ha abans d’aquesta segona excepció em diu que quan la classe política occidental titlla de “populista” a en Chávez es deu referir a això.

D’acord, però com he dit, aquesta paraula pot tenir una interpretació molt subjectiva i per tant caldrà analitzar més detingudament la situació de la Veneçuela chavista per poder extreure una conclusió que s’adigui amb la realitat. A veure, amb pocs anys Veneçuela ha esdevingut un país lliure d’analfabetisme, s’han construït centres hospitalaris a les poblacions més oblidades, el sou mitjà ja és el més elevat del continent, s’han dut a terme missions de solidaritat internacional, s’ha pactat l’alliberament d’hostatges amb la guerrilla colombiana (FARC-EP), etcètera. No ho sé vosaltres, però a mi em sembla que, ara per ara, tot el que s’ha fet encaixa perfectament amb la primera definició de “populisme”. Per tant, titllant en Chávez de “populista” despectivament, els nostres polítics estan cometent dos grans errors: no només menteixen descaradament, sinó que a més es delaten com a part del “populisme” més destructiu de la història de la humanitat.

Sigui com sigui, el que busca el govern de Chávez és tallar de soca-rel les desigualtats i els abusos que gairebé formen part del patrimoni del país, i això és el que necessiten els pobles indígena, camperol i obrer: sentir-se forts per primera vegada, necessiten un representant que els doni esperança sense mitges tintes i que s’enfronti als causants de la seva pobresa sense preàmbuls, encara que això escandalitzi la classe política autòctona i estrangera.

Però clar, per a nosaltres, els occidentalets que tenim un estat del benestar alimentat per aquests països que malviuen a costa nostra, tot això és un escàndol. Socialisme al segle XXI? Quina barbaritat en un món neoliberal, oi? Doncs tot això acaba tot just de començar. La nacionalització dels recursos petrolífers ja va ser un toc d’alerta que no ens l’hem d’agafar com una amenaça, sinó com un advertiment que no podrem viure eternament en una societat consumista mentre dues terceres parts del món es morin de gana. Igual que va fer Allende nacionalitzant el coure, o en Fidel a la Revolució Cubana, ara en Chávez està recuperant el control dels recursos fonamentals del país per impulsar una economia de què se’n puguin beneficiar els veneçolans i les veneçolanes, tot acabant amb l’actual dependència econòmica d’occident.

I no us encaparreu pensant que en Chávez és un dictador perquè de moment ha governat menys que l’estimadíssim President Pujol. Tots posàvem el crit al cel amb la reforma constitucional, creient que era un cop d’estat, tal com insistia l’oposició veneçolana, que encara tremola al veure caure els seus privilegis. Des de quan una reforma sotmesa a referèndum és un cop d’estat? Ja hem vist que ha guanyat el “no”, que malgrat que hagi estat per un percentatge mínim, això obligarà el Govern a modificar el que la majoria del poble no ha vist amb bons ulls. Veieu com no calia amoïnar-s’hi tant?

Els que ens volien fer creure que la reforma era un cop d’estat, aquests sí que van ser els que van intentar derrocar un Govern escollit pel poble, per cert, amb el suport d’Aznar i Bush. I després encara serà Hugo Chávez el “gran enemic de la llibertat d’expressió” quan va decidir no renovar la llicència de la seva televisió. I per no perdre el fil, que tampoc ens escandalitzi gaire això, perquè aquí han tancat el diari Egunkaria, estan tancant TV3 al País Valencià, il·legalitzen partits polítics i organitzacions juvenils, i jutgen persones que han fet humor o han cremat fotos de la família reial. Va home! No intentem donar exemple de democràcia perquè no estem en condicions de fer-ho.

En comptes de criticar tant i de recitar literalment les opinions que ens inculquen els manipuladors d’aquest país, a veure si d’una vegada per totes aixequem el cap i ens adonem que al nostre país també necessitem una mica de “populisme” del bo i no tant del dolent. Potser que n’aprenguem d’aquesta.

- article publicat el gener del 2008 a la revista "l'Aquí" (la Garriga, Alt Congost)

La pau o els vots?

Tothom que tingui un mínim dit de front estarà d’acord que cal posar punt final al conflicte a Euskal Herria, però darrerament, tant el PP com el PSOE estan tancant cada vegada més portes a la possibilitat d’iniciar un veritable procés de pau. Probablement, ara més que mai perquè s’acosten les eleccions, els convé jugar a veure quin dels dos partits es mostra més viril contra ETA, negant qualsevol camí que passi per la negociació. El problema és que ni que apostessin per posar una mica de seny polític, en comptes de pensar tant amb els seus genitals electorals, no podrien assolir una solució real i democràtica al conflicte, ja que existeix una gran trava legislativa: la Llei Orgànica de Partits Polítics 6/2002 (la mal anomenada “Llei Antiterrorista”).

Des del meu punt de vista, la Llei de Partits (LOPP) és un gran retrocés quant a l’exercici dels drets fonamentals de la llibertat d’associació, de participació i d’expressió que suposadament empara la Constitució Espanyola, ja que no és una llei que busqui garantir el bon funcionament democràtic, sinó aïllar l’Esquerra Abertzale, l’independentisme basc, del joc polític. Totes les categories i condicions que s’estableixen encaixen perfectament amb la idiosincràsia del conflicte basc i això demostra que aquesta llei té un caràcter totalment específic pel què fa Batasuna i la xarxa d’organitzacions d’ideologia independentista a Euskal Herria.

D’una banda, resulta especialment preocupant “l’article 9.3a” en què s’estableix que la “minimització o exculpació” de les accions armades d’ETA o de la Kale Borroka consisteix en una forma de suport tàcit, implícit, al “terrorisme”. I aquesta “minimització” els jutges l’han apreciat en la no condemna de la lluita armada. D’aquesta manera, la LOPP rebaixa al mínim comú denominador a qualsevol organització que s’autodeclari independentista i busqui la transformació del sistema polític, social i econòmic. És a dir, es criminalitza a totes les organitzacions que es declaren obertament independentistes, agrupant-les en el suposat “entramat d’ETA” que, al meu parer, no és res més que un producte de facto de l’obstinació del PP en conservar per tots els mitjans la unitat indissoluble d’Espanya.

Però totes aquestes organitzacions, a part d’estar compostes per milers de persones i de comptar amb un gran suport electoral, es fonamenten en principis pacífics; és a dir, Batasuna mai ha reivindicat cap atemptat amb cotxe bomba o un segrest, ni les organitzacions a favor dels presos mai han explicitat que les persones que defensen han actuat correctament. Es tracta doncs, d’una confusió ex professo entre el que és el moviment independentista amb totes les seves sectorials (culturals, juvenils, jurídiques, socials, etcètera) i la lluita armada d’ETA que, en el cas que es vulgui considerar com una sectorial més de l’Esquerra Abartzale, això no significa que la resta de membres del moviment estiguin sota la seva direcció ni que hagin comès “delictes de terrorisme”. Així, l’únic que s’aconsegueix és silenciar i anorrear un projecte polític sencer, és més, una ideologia sencera.

Perquè si s’al·lega que a un acte a favor de l’apropament o de l’amnistia dels presos i preses basques s’està donant “suport polític tàcit” a ETA, també es podria condemnar a tots els familiars dels presos que segueixen anant a veure els seus fills i filles a les presons recorrent centenars de quilòmetres, en comptes de desheretar-los públicament. O si s’il·legalitza un diari perquè els seus articulistes i editorials donen una visió crítica del conflicte i no cauen en la simple fal·làcia sil·logística de la dreta espanyola – “ETA és terrorisme, ETA és independentista; per tant, l’independentisme és terrorisme” –, llavors també es podria preguntar a la gent del carrer què pensa i segons el que contesti condemnar-la per donar suport a la lluita armada.

D’altra banda, al fer desaparèixer políticament totes les organitzacions polítiques i col·lectius socials que componen l’Esquerra Abertzale, s’està enfocant d’una forma contraproduent el procés del pau. Sinó, quin sentit té il·legalitzar Batasuna quan aquest és l’interlocutor més directe, legítim i representatiu del moviment independentista basc? Però clar, si ens hi fixem bé no és necessari comptar amb aquest interlocutor quan aquesta llei condueix irremeiablement la gestió del conflicte cap al camí propugnat per l’espanyolisme: la via de l’actuació policial per terra, mar i aire; de “l’ull per ull, dent per dent” – “terrorisme” legal contra “terrorisme” clandestí –. És més, podríem arribar a qüestionar si aquesta via preveu veritablement la possibilitat d’acabar amb el conflicte, ja que la seva perpetuació sembla que més que preocupar-los, els interessa en clau electoral.

És senzill al·legar que ETA no té legitimitat, al ser considerats un reducte de criminals, com a argument preferit per negar la negociació. Però no és l’organització armada basca l’única qüestió, sinó la clivella nacional (la divisió entre independentistes i no independentistes) a què respon la seva existència, aquesta sí, molt legítima tenint en compte que els partits favorables al dret a l’autodeterminació compten amb la majoria al Parlament Basc. Per tant, el que caldrà començar a plantejar-se és si aquesta “pàtria comú indivisible” ens ha de portar a perpetuar un conflicte que fa dècades que dura, amb centenars de morts, detencions, tortures, vides desfetes, etcètera.

Potser no és tant el problema del “terrorisme” com la manca de voluntat d’acceptar el dret democràtic i internacionalment reconegut a l’autodeterminació dels pobles. És a dir, la confusió del “terrorisme” amb el terror que els produeix el fet que l’independentisme s’organitzi i avanci cap a la majoria social. Per això, penso que si realment es vol solucionar el conflicte d’Euskal Herria el primer pas serà derogar aquesta gran aberració legislativa i fer una mica d’autocrítica. Cal buscar una solució pacífica i coherent amb els principis democràtics, la via del diàleg i la negociació. I això significa cedir, arribar a un consens, escoltar i fer-se escoltar.

- article publicat el desembre del 2007 a la revista "l'Aquí" (la Garriga, Alt Congost)

Anònims

Totes les feines comporten el seu risc, sí bé algunes més que d’altres, en certa mesura sempre ens hi juguem alguna cosa al nostre lloc de treball, tant psicològica com físicament. I no només em refereixo al famós mobbing i d’altres degeneracions de la vida social derivades d’aquest món competitiu i individualista, no; parlo dels altres famosos accidents laborals, que cada any els comptem en milers.

Resulta obvi per a tothom que tingui un mínim de sentit comú, que té la mateixa importància un accident que sofreixi un arquitecte al relliscar al seu despatx, fent-se un trau al cap amb la punta de la taula, que l’accident que pateixi un obrer de la construcció al caure a la bastida i, també, fent-se un trau al cap, potser, al colpejar-se amb algun objecte afilat. Al cap i a la fi, són dos traus al cap, indiferentment de la perillositat que puguin comportar les dues feines.

Insisteixo: què pesa més un quilo de palla o un quilo de plom? Al cap i a la fi, es tracta d’un quilo, oi? És a dir, en ambdós casos, es tracta d’un accident laboral i per tant no podem jutjar-los diferentment si realment volem ser objectius. Ara bé, sembla que els polítics que governen i governaran sempre a les nostres espatlles entenen que la palla i el plom van a diferents preus al quilo. És més, que hi ha professions que valen el seu pes en or i, per tant, l’accident que puguin sofrir-hi els seus treballadors és de major importància, fins i tot, digne de múltiples honors, portades de diari, actes institucionals i banderes a mitja asta amb el crespó negre.

Em refereixo, per si algú no ho ha agafat, als militars de l’exèrcit espanyol. No vull jutjar les morts, ja que totes són tràgiques i provoquen molt de patiment a la família i amics del difunt, però, què és sinó un accident laboral que un soldat mori a la guerra? Si l’obrer de la construcció del que abans parlàvem, en comptes de fer-se un trau hagués caigut daltabaix de la bastida, igualment hauria mort. Però aquest és el risc que havia assumit, per bé o per mal, ja que els obrers sempre s’estan enfilant i fent piruetes molt perilloses. Doncs, de la mateixa manera, la “feina” d’un soldat és matar – o en tot cas “matar aquells qui maten”, per no oblidar-nos de les missions de pau que ara estan tant de moda entre els militars –. Per tant, el seu risc és que el matin. Quin quilo pesa més, el de palla o el de plom, recordeu?

Doncs no, companys i companyes, no és tant evident com sembla. Quan els militars moren, surten als titulars de tots els diaris, sovint, amb una foto inclosa de la tragèdia i, això sí, sempre podem llegir els seus noms i cognoms, quina edat tenien, què han sentit les seves famílies a l’assabentar-se i el comunicat oficial del President. Si volguéssim comptar tots els soldats morts els últims deu anys en tindríem prou en anar a una hemeroteca de qualsevol biblioteca municipal i buscar-ho entre les pàgines dels diaris!

En canvi, què passa amb els treballadors i treballadores que queden incapacitats per tota la vida, que perden un membre, torturats psicològicament o, en el pitjor dels casos, morts? De tant en tant, podem llegir una notícia d’aquelles que s’agrupen a l’apartat de “breus”, on podem apreciar unes xifres escandaloses de milers d’accidents laborals i de desenes de morts. Ara bé, mai sabrem els noms i cognoms dels malaurats anònims que aquell vespre no van tornar a casa i que ja no hi tornarien mai més.

Segurament algú em dirà que els militars s’hi juguen la vida a la seva “feina”: si els maten es converteixen en màrtirs o herois de la causa per la que lluitaven o, si més no, se’ls ha d’honorar pel sacrifici que han ofert al seu país. En canvi, segur que sense ànims de menysprear a cap ofici, veuran que el treballador mort simplement ha sofert un accident, és a dir, que ha estat cosa de la mala sort. Us convenç això? A mi, personalment, no. Penso que l’obrer de la construcció, igual que el mestre, el botiguer o el pagès s’hi juguen tant o més la vida que el militar pel seu país. Qui construeix sinó les nostres cases? Qui ens educa la canalla? Qui ens proveeix d’aliments? Qui els conrea?

Res de tot això no comporta cap perill? No és un sacrifici digne de lloar? Doncs segons els polítics que ens representen a totes i a tots, o això diuen, es veu que no. I no es tracta tampoc de fer grans cerimònies honorífiques. Aquestes resultarien més damnificants que dignificants, pura façana.

Tanmateix, aquesta és una mostra més de com aquesta suposada democràcia no es constitueix veritablement per la gent que vivim i treballem diàriament per tirar endavant les nostres vides. Com aquesta democràcia només es preocupa per aquells segments socials a qui realment representa l’status quo. I, evidentment, aquests no som els treballadors i les treballadores.

Com a estudiant i futur treballador, fill de treballadors, i amic de treballadors, almenys em consola que quan morim, al nostre enterrament no ens posaran una bandera espanyola damunt del sarcòfag, ni assistirà el Rei al nostre funeral. Seguirem sent persones anònimes, estadístiques del cens, dins d’un sistema en què només destaquen els que en depenen.

- article publicat el desembre del 2007 a la revista "l'Aquí" (la Garriga, Alt Congost) i al "Carrilet" (Bellvís, Pla d'Urgell)

L'estat de les coses

Queixa’t, que la vida és molt injusta; però no cridis, que tampoc estem tant malament. No busquis solucions: són totes impossibles, utopies.

Les revolucions han quedat sepultades a la joventut efímera, la vida adulta consisteix en afrontar la crua realitat: deixar enrere els somnis i acceptar “l’estat de les coses”. Sembla un fruit de la nostra cultura la creença que esdevenir adult significa “tocar de peus a terra” – en el sentit més estricte de l’expressió: no moure’s –, renunciant a les nostres conviccions i, fins i tot, traint-les a consciència. Sembla que quan som adults, hem de tenir una convicció intrínseca d’assenyalar totes les utopies com a producte de la immaduresa.

Per tant, podem resumir el procés de “fer-se gran” d’una manera ben simple: neix, creix mentre estudies, envelleix mentre treballes i mor. Si durant aquest procés no t’estanques en “idees impossibles”, almenys et recordaran com una persona madura. És això un procés natural immutable? No ho crec.

Per més diferents que ens creiem els uns dels altres, ens trobem en una societat homogènia, no en termes d’igualtat, sinó pel què fa al motiu de la nostra existència: produir, produir, produir. Segur que alguna vegada us han preguntat si viviu per treballar o treballeu per viure o, si més no, ho haureu sentit a dir. Doncs la meva resposta és que tant la vida com el treball es retroalimenten; és a dir, si no treballem no cobrem, sense salari no consumim, i sense consum no vivim. Però si vivim és per treballar, ja que produint possibilitem que els altres consumeixin i, per tant, visquin.

El problema d’això és que en aquest mode de vida no hi tenen cabuda les nostres conviccions, no importa el que pensem sinó, precisament, el contrari: a mesura que et vas fent gran has d’anar deixant de pensar. Si volem seguir vivint més o menys bé, val més no ser massa crítics, ja que pensar no és productiu i, per tant, no és cosa nostra.

Llavors em diran que estic fent demagògia perquè actualment tenim accés a la cultura i a moltes formes d’oci. Sí, és clar. Però, primerament, per què estudiem si no és per treballar? I, seguidament, quines són les formes d’oci que imperen sinó aquelles que relacionem en evadir-nos de la rutina diària?

En una societat com aquesta, els que decideixen les nostres vides, els que tenen l’autoritat per pensar són uns altres: d’una banda, són les empreses les que decideixen la feina que farem i el sou que rebrem a canvi. D’altra banda, són les elits polítiques les que decideixen el que podem fer i el que ens està prohibit. En aquesta societat no hi caben les idees, només quan som joves i encara no hem entrat al món de la producció, raó per la qual les idees queden ancorades en aquesta etapa de la vida.

Tot i així, resulta una paradoxa que, a nivell oficial, és quan som adults que se’ns atorga la qualitat de pensar, concretament, un cop cada quatre anys. Però quan observem els fets de més a prop ho entenem tot: realment no hem de pensar res, simplement escollir aquells que volem que pensin per nosaltres durant la legislatura. Al cap i a la fi, no es tracta d’altra cosa que signar un contracte amb un partit polític perquè decideixi en nom teu, i el que sumi més signatures serà el que acabarà governant.

Però què passa amb aquell que no vota? Llavors legítimament serà ell mateix qui prendrà les decisions sobre la seva vida? Evidentment que no; serà aquella porció de població votant la que estarà representada. I pot el govern invocar el poble per defensar la seva legitimitat? Realment representa un percentatge molt baix de la població: del total d’habitants d’un territori, primer restem la població que no pot votar – menors d’edat i immigrants –. Després, de la població amb dret a vot restem la part que no vota, així com aquells que voten blanc o nul. És més, podríem arribar a descartar els milers de vots destinats a petites candidatures que degut a la barrera electoral no tenen representació parlamentària. Qui queda? Doncs la població votant dels partits institucionals majoritaris. Però, fins i tot, d’aquesta petita part de la ciutadania, qui es veu realment representada? En tot cas aquella que ha dipositat la papereta al partit (o partits) governants.
És aquesta democràcia legítima? És més, és aquesta una vertadera democràcia? Jo penso que no, perquè si almenys la ínfima part de la població que ha elegit el partit governant o, almenys, la seva militància de base, tingués una mínima possibilitat d’incidir a les decisions polítiques, encara podríem apel·lar – malgrat fos en veu baixa –, a la voluntat de la majoria. Però ni tant sols podem dir això, perquè un cop dipositada la papereta la nostra participació s’esvairà, i els que teòricament ens representen governaran amb la consciència tranquil·la sense consultar-nos. I si ens consulten, serà perquè els diguem el nostre parer sobre alguna proposta que han redactat a les nostres espatlles, venent-nos-la uns com la panacea de tots els nostres mals i uns altres com l’anticrist que arrasarà els nostres camps. El resultat serà, igual que a les eleccions periòdiques, ben lamentable: d’una banda, serem molt poques les que podrem opinar i, d’altra banda, la majoria passarem d’anar a les urnes a fer el paperina.

Després, n’hi ha d’altres que justifiquen que vivim en una democràcia perquè al dia a dia tenim uns poders polítics independents que vetllen per nosaltres. Fixem-nos-hi més de prop: primerament, el poder legislatiu ja hem vist que representa una part de la població reduïdíssima i que pren absolutament totes les decisions per nosaltres o ens consulta molt de tant en tant sobre decisions ja preses. Seguidament, el poder executiu que, al cap i a la fi no deixa de ser el mateix que el legislatiu, ja que qui forma govern sol tenir majoria parlamentària, sap que les seves propostes seran aprovades. Finalment, ens queda el poder judicial, compost de magistrats completament polititzats tal com ens han demostrat els darrers mesos, tot i que alguns ja feia temps que ho dèiem. I que no ens estranyi, que n’hi ha que ja exercien el càrrec durant la dictadura. De fet, encara que fossin veritablement imparcials haurien d’aplicar unes lleis i una Constitució redactades d’esquenes a la voluntat popular i, en termes democràtics, el resultat seria igualment deficitari.

Dit això, què queda de la democràcia que ens han venut des de la transició com una ruptura real amb el règim genocida del General? Al meu parer, el que queda és un simple eufemisme. Si no volien una democràcia, li podrien haver dit partitocràcia i almenys no ens sentiríem enganyats per l’actual “estat de les coses”.

- article publicat a la revista "l'Aquí" (la Garriga, Alt Congost) i al "Carrilet" (Bellvís, Pla d'Urgell)

l'Independentisme d'ERC

Aquest any es commemoren els tres-cents anys de la derrota a la Batalla d’Almansa el 25 d’abril de 1707, enfront a les tropes de Felip V. És a dir, aquest any els Països Catalans fa tres-cents anys que vam començar a ser, no Espanya, sinó "d’Espanya". Des de llavors, les agressions contra el nostre poble no han estat poques i ni tant sols l’espurna de la Segona República ens va fer lliures, culminant amb una de les dictadures més sagnants del segle XX.

La història és ben entremaliada, tres-cents anys després, tot i estar dividits en tres territoris i en un embolic de comarques que formen part d’altres comunitats autònomes i, fins i tot, d’un altre Estat, al Principat de Catalunya hi governa, entre d’altres, un partit teòricament independentista: Esquerra Republicana de Catalunya. Qualsevol diria que estem immergits en una gran efervescència social, a un pas de fer justícia al nostre poble. Doncs no.

Darrerament se’ls ha vist suficientment el llautó: primer a la campanya electoral, el senyor Carod ja ens avançava que tremoléssim perquè "no cal ser independentista per votar ERC". Per tant, tampoc cal que ERC sigui independentista? Segon, repeteixen el Tripartit, però aquesta vegada amb el cap sota l’ala. Que no fos que s’acusés de separatista al nostre President cordovès. I, finalment, la darrera: la tercera hora de castellà. O una hora menys de català? Depèn de com ens ho mirem. Els senyors d’Esquerra comencen a repapiejar: resulta incomprensible que demanin el "no" a l’Estatut perquè el troben insuficient – totalment d’acord –, però ara els clavin un gol (i quin gol!) en una "matèria estendard" de l’independentisme com és la llengua catalana. Potser és que ERC ja no són independentistes? O potser el seu independentisme no és el que nosaltres esperàvem? Em decanto per la segona.

Malgrat sembli tot plegat ben absurd, els independentistes catalans ens hem quedat definitivament orfes, per si no ho érem ja abans, d’una representació institucional dels nostres ideals. Serà perquè certament el poder corromp? Al meu entendre, no és això companys, no és això. Serà perquè les dificultats de la praxis fan adoptar postures més "realistes"? Tampoc m’ho empasso. L’arrel del problema d’ERC és molt més profunda i complexa.

L’acceptació del règim de les autonomies i, per extensió, de la Constitució Espanyola és l’essència del problema. En primer lloc, partim de la base que la carta magna, sorgida de la pròpia legalitat franquista, fou redactada per les elits polítiques totalment d’esquenes al poble, esquivant drets essencials com l’autodeterminació dels pobles, per cenyir-se a la construcció d’un Estat de Dret per a les classes benestants que recordés el vell lema del general: "España una grande y libre". El resultat? Una Constitució blindada que exalta la "indisoluble unidad" de "la patria común e indivisible", entre d’altres aspectes que m’abstindré de comentar. D’aquí, quin règim d’autonomia pot derivar? Doncs qualsevol que acati l’espoliació econòmica, la discriminació lingüística i cultural, la repressió policial, el capitalisme salvatge, l’esquarterament dels Països Catalans, etcètera. Quin tipus d’autonomia és aquesta? Però, en termes independentistes, el que sobretot ens pot conduir a rebutjar definitivament l’autonomisme és la no acceptació del dret inalienable a l’autodeterminació dels pobles.

Hem d’anar a poc a poc i des de les institucions impulsar una reforma de la Constitució? Això sí que és utopisme. El problema és que ni això fan. I és normal: el camí que ens han prefixat és impracticable, no contempla els nostres objectius. Per tant, penso que queda ben clar que el primer pas que ha de fer qualsevol partit independentista és rebutjar aquesta via, no per rebequeria, sinó rebutjar-la i fins i tot enfrontar-s’hi per antidemocràtica. Perquè l’autodeterminació no és un capritx de la nostra gent, sinó un dret. I oi que no ens plantegem que el dret d’expressió ha de consistir, per exemple, en només poder donar la nostra opinió per escrit, sinó també poder expressar-la amb la veu ben alta? Oi que no té sentit un mig dret? Un dret és o no és. I l’autodeterminació n’és un, i no consisteix en tenir una mica d’autodeterminació amb un Estatut irrisori, sinó practicar el dret i que el poble decideixi democràticament. Aquesta ha de ser l’essència de l’Estat de dret.

Llavors em diran: i com vols tu aconseguir la independència llavors? La Resposta no és simple, perquè la política generalment no ho és. Però vista la negligència de la classe política, la seva incapacitat d’inserir-se al teixit social i crear un veritable moviment popular; vist el seu afany empresarial de maximitzar el benefici (vots) i minimitzar els costos (polèmica), traduït en la concepció d’obtenir guanys a curt termini (4 anys) que, a llarg termini, aniran augmentant si el negoci rutlla, penso que la resposta és evident: serem la societat, la pròpia nació catalana, els que haurem de reclamar el que els que teòricament ens representen no reclamen. Seran els moviments socials i populars els tindrem la clau a partir d’ara. S’ha acabat anar de remolc d’una elit política que veu els nostres drets com un negoci, s’ha acabat dipositar la papereta mentre no tinguem una veritable alternativa independentista i d’esquerres que ens representi.

- article publicat el febrer del 2007
http://www.llibertat.cat/ , http://www.racocatala.cat/ i a la revista "l'Aquí" (de la Garriga, Alt Congost)