Els ERASMUS i el català

Avui és el primer dia de classe, tots els estudiants anem amunt i avall per la facultat, intentant superar la cursa d’obstacles burocràtics que hem de sofrir cada any a principis de curs: fotocòpies per aquí, certificats per allà, ara cap als ordinadors a fer la matrícula, després cap a l’oficina de gestió acadèmica a sol·licitar la beca, i tomba i que gira. Entre un mar de paperassa, un galliner de dubtes i un munt de corredisses i cues per tot arreu, m’adono que hi ha certs estudiants més preocupats que la resta: els estudiants d’ERASMUS.

Són els estudiants estrangers que vénen a les nostres universitats a acabar la carrera o, més aviat, a fer amics i anar de festa per Barcelona, mentre cursen alguna assignatura que els sembla interessant. És lògic que siguin aquests nous alumnes els més preocupats per resoldre els tràmits de la matrícula i tota la pesca, ja que estan a una nova universitat, a una ciutat que potser no han vist mai i, a un país que, segurament, abans desconeixien com a tal. De fet, el que em sorprèn més és aquest darrer aspecte de la seva preocupació, més que res, perquè em fa l’afecte que és la principal.

Ells es pensaven que venien a estudiar a l’estat espanyol, a una de les grans ciutats d’un país molt conegut per les “corridas de toros”, la sangria, la paella i el bon ambient de les seves discoteques. Però resulta que arriben aquí i al baixar de l’avió se n’adonen que estan a un país diferent, sobretot pel què fa la llengua que hi parlem. “M’hauré equivocat d’avió?”, pensaran molts.

Però no, estimats estudiants estrangers, no us heu equivocat pas, efectivament sou a Barcelona, la capital d’un país que es diu Catalunya. Sí, sí, un país. Ja sabem que des de fa tres segles estem engarjolats en aquest projecte d’Estat-Nació que en diuen “Espanya”. Però, o bé per l’atzar de la història, o bé per l’obstinació dels catalans i catalanes a continuar sent una nació, o potser també, pel gran fracàs que representa el projecte espanyol, continuem sent un país, amb llengua i cultura pròpies, i amb cada cop més ànsies de ser lliures. El problema és que la majoria no en tenien ni idea de tot això i, per aquest motiu, comença el seu maldecap.

Una noia d’aparença nòrdica li pregunta a un noi si sap quines assignatures es fan en català i quines no. Aquest, d’origen francès pel seu accent, li contesta que sap del cert que un dels professors imparteix la classe en castellà, d’un altre en dubta, després assegura que el grup de matins d’una assignatura s’imparteixen les classes en català, que val més matricular-se al grup de tardes... I, així, suant la cansalada i amb cara de preocupació, s’estudien l’horari per acabar de decidir la seva matrícula en funció de la llengua que s’utilitzi a classe.

Aleshores, recordo aquell examen que vaig fer el juny, on un bon grapat d’estudiants estrangers seien al pupitre amb un diccionari de traducció entre una gran varietat de llengües i el castellà. Això permetia distingir d’una hora lluny els estudiants internacionals dels altres alumnes, ja que, a part de l’element distintiu del diccionari, la seva expressió era la mateixa que la de qualsevol persona que està esperant que li reparteixin les preguntes d’un examen final.

Però el problema va arribar, precisament, quan el professor va repartir el formulari de l’examen. De sobte, va esclatar la histèria col·lectiva entre els estudiants d’ERASMUS: les preguntes estaven en català!! Mans aixecades, súpliques al professor perquè els facilités les preguntes en castellà, renecs i converses... Finalment, el professor va apuntar les preguntes a la pissarra en la llengua que reclamaven, i el problema es va acabar ràpidament.

També em ve al cap el mític dia de classe en què els estudiants internacionals aixequen la mà per demanar que la classe es faci en castellà, o que el mateix professor demana si hi ha algun alumne que no entengui el català, encara que en sigui un de sol, per canviar d’idioma. Poques vegades els professors han accedir a mantenir la classe en català, sigui per petició dels alumnes catalans o per iniciativa pròpia. En aquests casos, normalment, els alumnes estrangers han marxat de classe instantàniament, a vegades, fins i tot ofesos o, després d’aquella primera sessió, no han tornat mai més fins al dia de l’examen.

Recordo que l’Arcadi Oliveres va ser un d’aquests pocs professors que, des del primer dia, deixen ben clar en quina llengua s’impartirà la matèria, tot i que ell va tranquil·litzar els estudiants d’ERASMUS, dient que faria unes classes complementàries en castellà, fora de l’horari oficial, al seu despatx. Tanmateix, va convidar-los a quedar-se i aprendre el català, explicant l’anècdota d’una alumna que, després d’enfadar-se amb ell per no fer la classe en castellà, va reconsiderar-ho i va acabar redactant l’examen en català. Malauradament, no va ser res més que una anècdota.

Tot això que explico, de ben segur que ho han viscut totes aquelles persones que han anat a la universitat o que encara hi van. Perquè això és el pa de cada dia, i ho trobo completament indignant. Sé que hi ha excepcions, però no entenc com, en general, estudiants universitaris, pretesament cultes i teòricament oberts de ment, no saben o es neguen a saber, quina és la realitat lingüística del nostre país. Però encara entenc menys, i aquí si que no hi ha excepcions, com les universitats del nostre país no informen adequadament als estudiants estrangers sobre quina és la llengua vehicular de l’ensenyament català.

¿Potser als responsables de les universitats no els interessa perquè llavors perdrien prestigi, al fer-se enrere molts estudiants internacionals que volen practicar legítimament el castellà? ¿Potser és que menyspreen la nostra llengua i, al cap i a la fi, no poden exigir la seva comprensió als estudiants estrangers si ni tant sols exigeixen un mínim nivell de català al nostre professorat? Segurament, serà una barreja de tot.

Què passa si girem la truita?

El passat 12 d’octubre, un grup de joves violents i armats va protagonitzar diversos aldarulls pels carrers del barri de Sants, a Barcelona, en una contramanifestació arran de la protesta antifeixista convocada per diversos col·lectius de la ciutat, on es denunciava la permissivitat institucional cap a les organitzacions neonazis i ultradretanes.

Aquest col·lectiu, arxiconegut per no perdre’s mai cap convocatòria antifeixista o independentista, fa tornar bojos als analistes polítics, ja que no saben com etiquetar-lo ideològicament, tot i que tenen clar que s’hauria de catalogar com un tipus d’extremisme polític. El que resulta estrany és que no porten mai pancartes, ni banderes, ni criden consignes reivindicatives, el qual fa pensar que es tracta d’un grup de provocadors organitzats que realitzen contramanifestacions només amb la finalitat de generar aldarulls, agredint als manifestants de sentit contrari i perpetrant diverses destrosses al mobiliari urbà.

També sorprèn el fet que llueixin la insígnia de la Generalitat de Catalunya, ja que podria semblar que són funcionaris d’ordre públic, assalariats a base dels impostos que paguem tots els contribuents d’aquest país. Tanmateix, aquesta hipòtesi ha estat rebutjada per tots els estudis, perquè seria una veritable contradicció: ni exerceixen la funció de garantir l’ordre, sinó que més aviat instiguen la violència als carrers, ni tampoc té sentit que siguin treballadors públics, ja que resultaria molt paradoxal que els ciutadans paguéssim uns funcionaris que es dediquessin a negar el nostre propi dret a manifestar-nos.

Aquest fet, es va veure perfectament reflectit a la marxa antifeixista convocada el passat 12 d’octubre, quan, els joves armats van encerclar els manifestants, tot impedint que avancés la seva marxa reivindicativa. Com és obvi, aquests es van molestar, ja que no només van veure negat el seu legítim dret a manifestar-se, sinó que, a més, van considerar-ho una autèntica provocació: els joves que protagonitzaven la contramanifestació, no van explicar en cap moment els motius de la seva protesta contra la marxa antifeixista i, a sobre, ostentaven llargues porres i armes de foc, alhora que anaven vestits amb equipaments protectors que rebel·laven la seva predisposició a violentar i enfrontar-se amb els manifestants.

Efectivament, així va ser: diverses persones mobilitzades pels col·lectius antifeixistes van ser agredides i van haver de ser traslladades a l’hospital, després de ser atacades en múltiples ocasions pels joves violents de la contramanifestació que les encerclava. A més, després de mantenir la manifestació immòbil durant un parell d’hores, van veure’s amb la potestat de decidir la finalització de la protesta, dissolent-la a cops de porres i empentes.

Mentrestant, els grupuscles feixistes i neonazis van poder homenatjar pacíficament la seva ensenya tacada de sang, cantar els seus himnes excloents, realitzar les seves proclames homòfobes i racistes, així com vanagloriar-se dels genocidis comesos pels assassins més macabres de la història de la humanitat, a qui justifiquen i reivindiquen.

Aleshores, jo em pregunto: on eren les forces d’ordre públic quan se les necessitava? On eren els professionals que paguem entre tots i totes per garantir els nostres drets més legítims?