Introducció: assumint la crítica,
passem a l’acció
Com bé expressa el
company Jesús Frare, en resposta al text El socialisme serà animalista o no
serà, la principal debilitat que es desprèn de la meva argumentació és
precisament la d’arribar a una conclusió i, just en aquell moment, fer-me
enrere d’aquesta. Fent valer l’argument que a l’estar inserits irremeiablement
en la infraestructura del model de producció capitalista, resulta inútil
tractar de ser conseqüent amb la pròpia consciència del que és just, argumento
que la superestructura és un sistema hegemònic de valors, normes i
d’institucions de les quals no en podem prescindir com a individus sense enderrocar
abans col·lectivament la infraestructura econòmica que la sustenta.
D’aquesta manera,
Frare focalitza la seva crítica, encertadament, en la desviació adventista, o
determinista, i també mecanicista, afegeixo, que es produeix al situar la
superació del carnivorisme i l’assoliment de la igualtat entre espècies
animals, en la “victòria final del comunisme mundial”. D’una banda, penso que l’error
radica en obviar que la cosmovisió especista, com ho és també la societat
heteropatriarcal, és anterior al mode de producció capitalista i que, per tant,
la construcció del socialisme no és apriorísticament determinant, malgrat que
històricament necessària, en la seva superació.
Per altra banda, i
seguint el mateix argument, he obviat un altre element bàsic: entenc que no té
sentit aïllar-nos, per exemple, del diner, com a institució fonamental del mode
de producció capitalista, però, en canvi, del carnivorisme sí que tenim la
possibilitat de prescindir-ne conscientment, ja que sí bé és un element
explicatiu de la societat de consum i del malbaratament, no s’explica
simplement a través de les relacions de producció. Per això, el propi sistema
ens proveeix d’alternatives, sense que aquestes impliquin aïllar-nos
individualment del model econòmic i de societat.
És a dir, podem ser
persones vegetarianes o veganes, i seguir vivint plenament inserides en el
capitalisme, fins i tot, ser ideològicament liberals, i no menjar carn ni
productes derivats d’animals. El capitalisme, fonamentat en l’individualisme
ontològic, ens permet aquesta llibertat d’elecció aparent, mentre no representi
una amenaça pels fonamentals del propi sistema. De la mateixa manera, una
persona pot ser, per exemple, transsexual i reivindicar l’alliberament LGBTI,
però no qüestionar l’estructura global del capitalisme. Nogensmenys, una
socialista convençuda pot no abraçar aquesta cosmovisió, així com d’altres, tal
i com s’ha demostrat històricament, fonamentalment, en la tradició clàssica del
marxisme.
Alhora, però, cal
constatar que, en el primer cas, la persona obvia que malgrat que
individualment o per agregació d’individus, hom es pot considerar lliure o en
poder d’expressar lliurement el seu punt de vista, l’alliberament col·lectiu no
pot arribar sense la superació del capitalisme: el model de producció
capitalista s’alimenta de tota estructura de dominació, sigui heteropatriarcal
o especista, sent la desigualtat de classe la principal base infraestructural
d’aquesta dominació. La utopia liberal sobre que l’agregació d’individus lliures
implica la llibertat col·lectiva és una fal·làcia circular, una regressió
infinita, ja que la suma d’individus, per més amplis que conformin els grups,
mai implicaran el col·lectiu sencer: jo sóc lliure, perquè tu ets lliure,
perquè jo sóc lliure, etc. Quan arribem al “som lliures”?
Això, traduït en
axiomes com la llibertat individual i la igualtat d’oportunitats,
institucionalitzats a través de la propietat privada i del lliure mercat,
hauria d’implicar una llibertat col·lectiva que, ontològicament, no pot arribar
mai, com de fet, es demostra en la pràctica del model de producció capitalista:
perquè una persona sigui més rica, moltes altres han de ser més pobres. La
societat fonamentada en l’explotació de la majoria per una minoria, acaba
implicant la llibertat aparent d’un grup socialment minoritari, no la llibertat
col·lectiva. Així, les estructures de dominació precapitalistes, com el
patriarcat o l’especisme, són subsumides còmode i exponencialment pel
capitalisme, tal i com s’ha demostrat històricament: per exemple, les dones són
oprimides fins i tot en les famílies més riques dels barris més benestants dels
països del centre del sistema.
Així doncs, de la
mateixa manera que una persona feminista o vegana convençuda, però que no
qüestiona el capitalisme, podrà alliberar-se circumstancial o individualment,
però mai col·lectivament, la socialista convençuda, però que obvia la lluita
antipatriarcal o la lluita antiespecista, pot incórrer en dos errors
dialèctics: d’una banda, confondre la casuística del sistema de dominació (no
admetre que aquest és anterior al capitalisme i que, per tant, no és tant sols
superable a través de la construcció del socialisme) i la conseqüència
necessària de la superació del capitalisme (l’extinció de qualsevol sistema de dominació
enquistat a l’estructura social en l’edificació del comunisme, com a superació
de tota injustícia i desigualtat).
Per tant, arribem a
la conclusió que tractarem d’esbossar, a mode de simple aproximació: cal vestir
l’animalisme, com s’ha fet amb el feminisme o l’ecologisme, d’una filosofia de
la praxi. Cal alliberar la teoria animalista, buidar-la d’idealisme i
revestir-la de contingut materialista i dialèctic, juntament amb l’ètica
humanista d’arrel marxista, per tal que esdevingui una eina de combat per a les
classes populars i, com a tal, un element programàtic fonamental del socialisme
del segle XXI: cal vestir l’animalisme antiespecista d’esquerres.
El comunisme com a construcció
històrica, no com a model ideal
Efectivament, Jesús
Frare diu que “el comunisme no és una punta d’iceberg que un dia emergirà
completament per traure a la llum tot el que mantenia submergit”, i d’aquesta
manera, ens aboca a l’acció, concretament, i com no pot ser d’altra manera, en
el moment present: el comunisme no representa un model ideal al qual hem de
tendir. No es tracta d’un punt de referència inassolible, d’una veritat
absoluta sobre el bé, a la qual hem d’enfocar la nostra acció política per tal
de maximitzar una justícia social que mai assolirem completament.
Tampoc és el
comunisme simplement una etapa de la humanitat cap a la qual tendirem
inevitablement, independentment de la nostra acció col·lectiva. Pel contrari,
el comunisme és una construcció històrica: ni és una utopia (impossible), ni és
un destí (inevitable). Som els éssers humans que el podem edificar sobre les
bases de la societat capitalista en la seva superació, dialècticament, a través
de la transformació socialista dels mitjans de producció i la construcció d’una
nova hegemonia que es fonamenti en el principi de la igualtat col·lectiva.
Entenent així el
comunisme, i assumint la lluita antiespecista com a fonament filosòfic, no
podem caure en l’error dialèctic de creure que la pròpia superació del
capitalisme ens conduirà inevitablement a la superació de l’especisme, tot i
que en sigui condició necessària, ni que la igualtat animal és una utopia i
que, per tant, no podem fer altra cosa que tendir-hi idealment. El pas següent de
la consciència, com bé es desprèn de les paraules de Frare, és l’acció. Així,
de la mateixa manera que no podríem considerar just ser homòfobs o masclistes
mentre el capitalisme segueixi dempeus, ja que el patriarcat només serà superat
efectivament amb la pròpia extinció del capitalisme, tampoc podem obviar la
lluita antiespecista, en el moment en què prenem consciència de la igualtat
animal, com hem pres consciència de la igualtat sexual i de gènere.
Per tant, quan al Socialisme
serà animalista o no serà argumento que l’especisme, fonamentat en l’antropocentrisme,
ha de ser superat en la pròpia superació del capitalisme, s’obra necessàriament
“la caixa dels trons del debat sobre el carnivorisme”. Com ja vaig començar a
apuntar, penso que el carnivorisme és injustificable teòricament, ja que tota
argumentació a favor seu acaba reduint-se al ”m’agrada menjar carn”. Argument
que obvia qualsevol anàlisi dialèctica rigorosa. Si al primer text vaig
aproximar-me a la justificació de perquè creia necessària l’adopció dels drets
dels animals com a fonament programàtic, ara farem el revés: busquem arguments
a favor del carnivorisme.
L’únic argument efectiu del
carnivorisme: “m’agrada menjar carn”
En primer lloc,
tenim el recorrent argument biològic: “els éssers humans necessitem menjar
carn per sobreviure”. Per desmentir aquest argument, no crec que sigui
necessària fer una recerca profunda sobre hipotètics estudis científics que ens
indiquin el contrari. D’una banda, no cal dir que, qui més qui menys, coneix
moltes persones vegetarianes o veganes, que sobreviuen ben feliçment sense haver
de menjar carn o cap producte derivat dels animals. D’altra banda, tampoc hi ha
cap indici que aquestes persones gaudeixin d’una vida menys saludable. Ans al
contrari, són per a tothom ben sabuts els perjudicis del consum excessiu de
carn. Si les proteïnes i altres elements necessaris per a la vida humana els
podem trobar fora del regne animal, com està constatat, no hi ha cap indicador
que ens faci pensar que els éssers humans necessitem menjar carn o productes
derivats d’animals per a sobreviure, com animals omnívors que som.
En segon lloc,
tenim el també molt recorrent argument antropològic: “els éssers humans
cacem i pesquem animals per alimentar-nos des del paleolític”. N’hi ha que,
a més, apuntarien el gran avenç per a la civilització que va suposar l’obtenció
de la proteïna animal, així com la posterior ramaderia, com a fonament de la
vida sedentària, de l’assentament de comunitats estables, així com del mateix
augment de l’esperança de vida, àdhuc de la nostra capacitat cognitiva. Sigui
com sigui, no sóc ni antropòleg ni biòleg, com per desmentir aquest argument
amb la mateixa munició. Però, tot i considerant aquesta sèrie d’arguments com a
vertaders, el “s’ha fet sempre” o “des de temps immemorials” són arguments
vàlids per avalar qualsevol institució, hàbit o creença? Des de la perspectiva
del materialisme històric, és evident que no: la realitat és dinàmica,
evoluciona dialècticament, el que era històricament necessari aleshores, pot
deixar-ho de ser ara o en un futur.
En tercer lloc,
trobem l’argument antropocèntric per excel·lència: “la vida humana és més
valuosa que la de qualsevol altre ésser viu”. Aquí, ens referirem, per
refutar-ho, als éssers vius amb capacitat de sentir, ja que aquí afegim el
contingut ètic (essencialment humanista), del no infligir cap tipus
d’explotació violenta sobre cap ésser que pugui sofrir malestar físic o psíquic
(per exemple, dolor o por). Aquí, se’n deriven dues possibilitats: d’una banda,
la perspectiva cartesiana, desmentida per la ciència moderna, que els animals
són autòmats biològics sense capacitat de sentir a l’estar desposseïts
“d’ànima”. D’altra banda, tenim la perspectiva cristiana, que concep l’home (no
la dona, per cert) creat a “imatge i semblança de Déu”, la qual, pot ser tant
sols argumentada des de la metafísica (qui tingui Fe que Déu existeix i
consegüentment la creació), que xoca frontalment amb el materialisme darwinià:
els éssers humans som animals, sotmesos a l’atzar de l’evolució.
En quart lloc,
d’aquest últim argument, podrien argumentar que, justament, “la nostra
superioritat no és una causa, sinó una conseqüència de l’evolució”: fins i
tot admetent el que la ciència ja ha avalat, sobre la capacitat de sentir dels
animals no humans, nosaltres tenim una forma d’intel·ligència “superior”. Aquí,
ens aniria de primera el filòsof animalista Peter Singer, que ens condueix a
qüestionar-nos si la capacitat cognitiva d’un ésser és una condició determinant
per a l’atorgament de drets. Perquè, d’aquesta assumpció, se’n deriven
conseqüències molt perilloses cap a la pròpia espècie humana com, per exemple,
cap a les persones amb “discapacitats mentals” greus. O bé, podríem reduir
l’argument a l’absurd, i establir que només tindran dret a l’educació aquelles
persones que disposin d’un coeficient intel·lectual innat que n’avali el
potencial i, per tant, s’asseguri el posterior retorn a la societat dels fruits
del seu aprenentatge.
En cinquè lloc,
trobem l’argument més eloqüent: “m’encanta la carn”. M’encanten els
entrecots de vedella, els peus de porc i la cua de rap. D’acord, a mi també, i
tot i així, no veig que això m’impedeixi optar conscientment pel veganisme,
partint del vegetarianisme, com és habitual, per raons d’adaptació. Perquè, a
part que un argument subjectivista com el “menjo carn perquè m’agrada menjar
carn” és inacceptable teòricament pel socialisme, pel fet que al partir d’un
individualisme ontològic (d’arrel liberal), incorre en la fal·làcia circular
abans esmentada, també hi ha una raó afegida: quan veiem un rostit o un
estofat, veiem el mateix que quan veiem un enciam, una pedra o un tronc; és a
dir, estem objectificant un producte que no és inert, sinó fruit d’un ésser viu
amb capacitat de sentir que ha sigut violentament explotat abans de ser
elaborat culinàriament perquè el devorem plaentment.
Entenc que el
plaer, des d’un punt de vista utilitari, per qui no tingui consciència de la
igualtat animal, és una perspectiva molt poderosa en una societat fonamentada
en l’individualisme (és a dir, en l’egoisme) com és la capitalista. Fins i tot
per a un militant socialista. Per això, per a moltes persones, serà més pràctic
gaudir d’un bon estofat de vedella, fins i tot admetent una contradicció
teòrica amb els propis principis humanistes que defensa: al capdavall, les
vedelles no s’organitzaran col·lectivament per defensar el seu dret a la vida.
Però, d’altra banda, és interessant tractar de mesurar aquest principi
utilitari que tots tenim integrat, no només envers el carnivorisme, sinó envers
altres institucions precapitalistes i fruit del capitalisme, a través de la
nostra capacitat de no alienar-nos del bistec que estem endrapant i comprendre
que és una porció de cadàver.
No parlo, aquí, de
buscar sentir fàstic per la carn, com tampoc he apel·lat a criteris diatètics
ni d’altra índole, sinó al fet de ser capaços de concebre que aquest tros
d’animal que tenim al plat no és un objecte que s’hagi fabricat o sembrat: hi
ha hagut un animal, un ésser amb capacitat de sentir, que ha nascut i crescut
per acabar morint per ser trossejat i repartit als supermercats, normalment,
travessant una vida de sofriments dantescos. D’aquesta manera, tot argument
subsegüent que ens porti a justificar la vida d’explotació i la mort de
l’animal que tenim al plat, es fonamenta en els diferents arguments
anteriorment rebatuts.
Conclusió de la
primera part: cap a una estratègia de proposició
Així, sent el
carnivorisme injustificable més enllà de la visió subjectivista, el que hem de
traçar des del moviment animalista, és una crítica radical a l’especisme, no
només des d’un punt de vista estrictament teòric, sinó a través d’una filosofia
de la praxi: una guia per a l’acció. Cal que la lluita antiespecista passi d’un
pla contestatari de les pràctiques cruels envers els animals no humans, d’una
estratègia de resistència (o de salvació), a una estratègia de proposició,
vestint una ètica fonamental que assumeixi l’humanisme d’arrel marxista, per
tal d’esdevenir una eina més per a les classes populars per combatre globalment
el capitalisme i totes les formes de dominació. Només així, projectarem una
futura societat comunista lliure, no només, de l’explotació de “l’home per
l’home”, sinó també de la dona per l’home, com de l’animal no humà per part de
l’ésser humà.
[continuació a la
segona part: una revisió dialèctica del marxisme a través del filòsof
animalista David Sztybel i una aproximació, a partir d’aquesta, del
plantejament filosòfic de l’animalisme antiespecista d’esquerres, com a
fonament programàtic del socialisme del segle XXI].
I que continuï la
rebel·lió a la granja!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada