El Canal 9 i el valencià

És cert que se'm pot titllar d'ignorant en relació a les noves tecnologies, i potser és precisament per això que no en sóc massa aficionat, potser no les dec saber valorar... Però la veritat, tot sigui dit, penso que la utilitat de la majoria d'aquests patracols d'última generació (iPod, MP4, mòbils 3G, PSP, etcètera) és més que qüestionable. Des del meu punt de vista, no són res més que noves necessitats innecessàries producte de la societat de consum. Però parlem de la TDT.

Diuen que hi hem guanyat molt amb la Televisió Digital Terrestre, quant a qualitat d'imatge, oferta televisiva, i altres raons que ara se m'escapen... Però, sincerament, només hi trobo pegues. D'una banda, la imatge potser sí que és millor, potser sí, tot i que tampoc hi veig una millora eminent, més aviat el contrari: quan fa vent o plou, la imatge comença a trontollar i a bloquejar-se com si fos un DVD ratllat. Això, amb la televisió per cable no passava. D'altra banda, l'oferta de canals sí que augmentat, i tant que sí, però de quina manera.... Televisió escombreria de la més mediocre. Potser prefereixo la televisió de sempre, quan a Santa Eugènia només vèiem TV3, algun altre canal, i encara gràcies!

Tanmateix, sí que hi ha un canal que m'ha cridat l'atenció: el Canal 9 del País Valencià. Em va encuriosir poder posar-me a la pell d'un valencià assegut al sofà una nit qualsevol davant de la televisió. Totes sabem que la realitat d'allà no té res a veure amb la del Principat de Catalunya: el PP més caspós de l'Estat espanyol hi governa amb majoria absoluta, el moviment blaver ha quallat tant al carrer com a la política oficial d'una forma alarmant, i l'independentisme és per conseqüència de tot plegat molt més minoritari que no pas aquí.

Potser era ingenuïtat o potser era esperança, no ho sé, ja que sovint es confonen aquests termes, però la veritat és que m'esperava una mica més... Una mica més de valencià, em refereixo. Encara que diguessin que no tenia res a veure amb el català, que era una llengua diferent, malgrat que difonguessin aquesta mentida aberrant, pensava que aquesta defensa aferrissada de que el valencià és una llengua diferent, per part del PP i dels grups blaveros, significava, com a mínim, que s'estimaven la seva llengua. Almenys suficientment com per difondre-la mitjançant la televisió pública. Però no.

Com se m'ha acudit pensar això? Està clar que el blaverisme és una cara de la mateixa moneda de l'espanyolisme valencià, del projecte de destrucció dels Països Catalans com a nació, de la nostra unitat lingüística, dels nostres lligams històrics i del nostre patrimoni cultural comú. És a dir, tot això de la llengua valenciana no és res més que una excusa populista per esborrar la identitat catalana del poble valencià. Tot això ja ho sabia, però per si de cas no ho tenia del tot clar, ara ja sé que el Canal 9 és un instrument més per destruir el català de la vida quotidiana.

A part dels anuncis oficials, dels informatius i dels programes (almenys, els que he vist, i ja m'estranya), les pel·lícules i la publicitat són en castellà. Publicitat, per cert, que a TV3 està traduïda al català, però que no fos cas que els valencians se sotmetessin a l'opressió de sentir un anunci en dialecte principatí... Tampoc ho "tradueixen" al valencià, simplement ho deixen en castellà. I és curiós sentir algun anunci en castellà on s'endevina perfectament la veu d'algun actor ben conegut a les sèries de TV3, molt probablement catalanoparlant.

En aquest sentit, trobo important que TV3 es vegi arreu dels Països Catalans, malgrat que no sigui precisament la televisió lliure i independent per excel·lència (que n'hi ha alguna que ho sigui?). És un mal menor que hem d'assumir per evitar un mal major, el de que s'enderroqui un més dels fràgils pilars que sostenten la identitat col·lectiva de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Com el Nen Amagat

Deixem-nos estar de règims i dietes absurdes, no castiguem més els nostres estómacs (per voluptuosos que siguin...) amb menjars bullits i negats de sucs insípids! Que no ho veieu que tot plegat no és res més que un negoci que, irònicament, es retroalimenta de la pitjor de les maneres?

És el negoci de les porqueries envasades amb plàstic, dels artificis de colors estridents i carregats d’additius químics, amb suplements de greixos i calories. És el negoci de la publicitat sexista, que primer només atacava les dones, imposant estereotips de bellesa, i que ara ja fa uns quants anys que ha obert front al mercat masculí, que s'hi ha acollit amb els braços ben oberts, engreixant-nos de complexos i aprimant-nos malaltissament als llits dels hospitals. I com no podria ser d'una altra manera, també és el negoci de la gran indústria farmacèutica, que ens omple de medicaments i menjars sintètics per fer-nos perdre pes... Es tanca el cercle. Ho veieu ara?

I el resultat, és que ara ni tant sols amanim l'amanida, que l'oli engreixa diuen... Però deixem-nos de romanços! No hi ha res més saludable i plaent pel paladar que una amanida ben amanida: posem un polsim de sal i tornem a agafar el setrill sense por, i tal com diem a Tagamanent, de la Vila a Vilardebò, afegim-hi un bon raig d'oli d'oliva del bo i del millor.

Perquè com les amanides, les nostres vides s'estan tornant cada cop més insípides en aquesta societat que anomenen del “benestar”. La societat del capitalisme en crisi, de la democràcia de tirans electes, del paternalisme d'Estat que ens torna acrítics, dels polítics botiflers que neguen els nostres drets com a nació. Per això, ara més que mai, cal tornar a amanir com Déu mana l'enciam, el tomàquet i la ceba.

Per començar, hi posarem la sal i un bon raig d'oli d'oliva, de la Vila a Vilardebò, perquè així sabrem valorar més el que tenim, coneixerem millor les nostres contrades i el nostre patrimoni, quelcom indispensable per estimar-lo i respectar-lo, i el que és més important: aprendre a defensar cada pam de terra com si fos un bocí de nosaltres mateixes.

Després, podem condimentar l'amanida amb una xicra de pebre negre o amb espècies picants i exòtiques que ens permetin deixar de badar, per treure'ns la mordassa que ens nega el pensament crític i començar a parlar sense embuts.

També podem amanir el plat amb aquell vinagre de vi que ens fa estossegar si no vigilem. Només un rajolí, de la Vila a Vilardebò, suficient com per despertar-nos del son profund del conformisme, ja que sovint hem de passar a l'acció per fer sentir la veu de l'Alt Congost. Imaginem, proposem i construïm alternatives que abanderin les nostres reivindicacions.

Finalment, com que tampoc hem d'oblidar les coses bones, les que sempre hem tingut i les que s'estan fent, no hi ha res millor per endolcir l'amanida que un raig de vinagre de Mòdena caramel·litzat, de la Vila a Vilaerdebò, i per què no, unes rodanxes de poma, taronja o préssec.

Així, en aquesta nova secció, amanirem des d'una perspectiva crítica i constructiva la realitat de Tagamanent i del conjunt de l'Alt Congost, de la Vila a Vilardebò. Com el Nen Amagat, estarem sempre presents, des de tots els racons de la nostra vall, amb la mirada atenta de la guilla amagada entre els espessos alzinars, sobrevolant el firmament com l'aligot, submergits a les aigües del Congost com les bagres i els barbs.

Espero que us agradi, ens veiem properament a les pàgines de la Veu de l'Alt Congost!

"Las venas abiertas de América Latina"

De la forma més accidentada possible em va arribar el llibre equivocat a les mans: Las venas abiertas de América Latina, d'Eduardo Galeano. La sort va ser que vaig descobrir una gran obra, la desgràcia és que no formulava dins de la llista tancada i barrada del professor. Però això ja és igual!

Las venas abiertas de América Latina ens relata la història d’un continent que ha estat víctima, paradoxalment, de la seva sort, de les seves grans riqueses naturals espoliades pel colonialisme, primer europeu, i després també nord-americà, condemnant-lo a una dependència econòmica que es reflecteix, una vegada i una altra, en tots els aspectes de la societat llatinoamericana.

Però l’essència d’aquesta obra és la perspectiva humana de què s’impregnen les problemàtiques que Eduardo Galeano despulla a les seves pàgines, esdevenint més un memorial de greuges, que no un tractat d’història econòmica, caracteritzant-se més com un manifest, viscut i analitzat des de dins, que no d’una anàlisi neutral, tractada des d’una part còmodament no implicada.

Eduardo Galeano pren partit, però no gratuïtament. L’autor dóna veu als oprimits, relatant-nos els fets des de les galeres que conduïen tribus africanes senceres cap als ports llatinoamericans on eren venuts com a mà d’obra esclava; des de les mines d’or, de plata i de metalls; des de les plantacions de sucre, cafè i tabac de les grans hisendes; des d’un poblat devastat per la repressió; des de primera línia de foc en les revolucions vencedores i esclafades; des de les muntanyes on els esclaus revoltats, tractaven de reprendre les seves formes de vida tradicionals.

Aquesta perspectiva d’anàlisi, juntament amb la seva gran riquesa literària, no només conforma el gran atractiu de l’obra, ja que desperta una gran capacitat d’empatia, sinó que també desprèn una sinceritat fonamentada en una important font documental, que la dota de credibilitat utilitzant de forma molt pedagògica dades empíriques, titulars de premsa, legislacions, frases textuals de personatges rellevants, etcètera.

També és important el paral·lelisme entre la colonització d’Amèrica Llatina i de Nord-Amèrica, ja que ens permet entendre les diferències en l’evolució històrica de les respectives societats. No cal tenir grans coneixements històrics per diferenciar una nació unificada que actualment és la primera potència mundial, d’un mapa esquarterat en diverses nacions pobres i dependents de l’exterior. L’explicació està en l’origen i el desenvolupament d’ambdós processos de colonització.

Malgrat ser diferents les potències europees que van colonitzar els dos hemisferis del continent americà (Monarquia Hispànica i Portugal, Amèrica Llatina; Gran Bretanya i França, Amèrica del Nord), els beneficiaris van ser fonamentalment els mateixos: l’Imperi Britànic. Aleshores era la principal potència econòmica mundial, gràcies a una burgesia nacional modernitzadora que va impulsar el procés d’industrialització, ajudada per un Estat liberal i pels grans avenços tecnològics, com la màquina de vapor de James Watt.

En plena era del colonialisme, era el moment idoni per desplegar una flota comercial d’escala transoceànica per proveir la naixent indústria britànica de matèries primeres (minerals, fusta, teixits...) i, aquestes, juntament amb productes com el cafè, el sucre o el tabac, comercialitzar-les a la resta de països europeus, per tal d’acumular capitals que serien destinats a noves inversions productives. Entenent les necessitats de la metròpolis, consegüentment, podem comprendre la gestió del colonialisme als diferents territoris.

La riquesa natural nord-americana era molt menor a la llatinoamericana, on l’or, la plata i els metalls eren abundants i de gran qualitat, juntament amb la fusta extreta dels boscos, que un cop talats els arbres, les planes assolades i les terres altament fèrtils servien pel monocultiu a gran escala de cafè, sucre i tabac, entre d’altres. Això, cal sumar-hi el fet que Amèrica Llatina estava molt poblada d’indígenes que servirien de mà d’obra esclava, que sumats als esclaus importats de l’Àfrica negra, consistirien en la nombrosa força de treball necessària per la creació d’una economia basada en l’exportació.

A més, al continent sud i centreamericà els colonitzadors eren “conquistadores” que es van repartir les terres i les mines, resultant ser uns pocs propietaris els que concentraren en les seves mans l’explotació dels recursos naturals i dels sòls cultivables, fet que implicà el naixement d’una economia unidireccional, des de la mina o el latifundi fins al port, d’on els vaixells salpen cap als països desenvolupats. Això implicà, no només l’espoliació de les terres comunals i la destrucció de les formes de vida autòctones – el qual també succeí al nord –, sinó el naixement d’unes nacions que existeixen per exportar productes cap als països rics, desconnectant-se entre si, i fragmentant-se internament, al no desenvolupar un mercat independent interior.

En canvi, els colonitzadors nord-americans eren treballadors lliures del vell continent que emigraren al “Nou Món” per esdevenir petits propietaris de terres, generant-se una burgesia nacional emprenedora que afavoriria la industrialització, la modernització i la consolidació d’un mercat interior en unes colònies cada cop més autònomes de l’Imperi britànic. Aquest, centrava els seus esforços, com hem vist, cap a l’Amèrica Llatina, on s’hi concentrava la gran front d’acumulació primitiva de capital necessària per accelerar la industrialització de la metròpoli, alhora que la riquesa generada en l’exportació no s’invertia de forma productiva en la generació d’una economia independent, malbaratant-se en importacions de productes de luxe dels països europeus, pel gaudi de les classes dominants (latifundistes hisendats, comerciants, propietaris de mines i burgesia incipient).

Així doncs, veiem com Amèrica Llatina és fragmentada i espoliada, generant-se una estructura econòmica dependent que sobreexplota fins a esgotar la seva gran riquesa natural, alhora malbaratant la fertilitat de les seves terres amb el monocultiu, i tot, pel benefici de la burgesia estrangera (acumulació primitiva de capitals per a la industrialització) i l’enriquiment d’unes classes dominants autòctones que faciliten la dependència, fomenten primer l’esclavisme i, després, el semifeudalisme amb els “salaris de fam” o pagats en espècies (camperols assalariats), invertint els beneficis en la importació de les formes d’oci i els luxes occidentals. Segons Galeano, la inexistència d’un mercat intern arriba fins al punt que les comunicacions afavoreixen més el comerç entre Amèrica Llatina i els països desenvolupats, que no entre els respectius països que la componen.

Mentrestant, a l’Amèrica del Nord, una guerra d’independència proclama la unificació i la sobirania de les colònies respecte a l’Imperi Britànic, naixent una sola nació: Estats Units d’Amèrica (EUA). Amb un potent mercat interior fortament proteccionista, s’industrialitza i modernitza el país, proveint-se la pròpia població de recursos, alhora que fomentant un comerç internacional en constant creixement. Així, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, EUA no només esdevé un país desenvolupat, sinó que es proclama primera potència econòmica mundial, fins avui en dia.

Així, naixerà una nova era del colonialisme (imperialisme o neocolonialisme), on els EUA tindran un paper destacat en una nova etapa d’espoli d’Amèrica Llatina, ja no tant basada en l’explotació de matèries primeres, excepte dels recursos petroliers, ni tant sols en l’agricultura de plantacions, sinó sobretot en l’especulació financera i la industrialització a través de l’establiment de sucursals d’empreses multinacionals i transnacionals del nou imperi. Per la resta, la lògia colonialista seguirà sent la mateixa, fonamentada en la reproducció d’una estructura econòmica dependent.

Finalment, cal apuntar les repercussions de la dependència en l’àmbit polític i social, que garantiran l’espoli de recursos i l’explotació de la població autòctona. D’una banda, a nivell polític, es controlaran governs titelles favorables a les potències colonials, es fomentaran guerres als països perillosos per la presència imperialista al continent (per exemple, al Paraguai amb la “Guerra de la Triple Aliança” Argentina-Brasil-Uruguai recolzats per l’Imperi Britànic, per tal d’evitar el seu desenvolupament independent), la ingerència estrangera per aturar revolucions (per exemple, la Contra Nicaragüenca), etcètera.

D’altra banda, cal remarcar la continuïtat de la violència que, esporàdicament, sucumbirà el continent sud i centreamericà, en forma d’esclats d’ira popular contra la precarietat laboral i els baixos salaris, l’elevat atur estructural a causa d’un exèrcit de treballadors de reserva inabsorbible per la incipient indústria, o per les males condicions de vida al camp i als suburbis de les ciutats. Violència, sovint, sense un rerefons ideològic ni una estratègia política, excepte en el cas de les guerrilles o de revolucions com la cubana.

La resposta sempre ha estat el terrorisme d’Estat, inevitablement desproporcionat, en benefici de l’oligarquia, reprimint durament les revoltes per tal de sufocar-les, una repressió que en diverses ocasions, tal com ens explica Galeano, ha implicat veritables genocidis i acarnissaments totalment macabres contra les masses populars explotades i esclavitzades. Uns fets que han quedat impunes fins molt recentment, en la mesura que s’han pogut desenvolupar unes democràcies encara avui febles i unes economies encara massa dependents.

En definitiva, mentre que els països desenvolupats devem el nostre benestar a Amèrica Llatina, els països que l’integren deuen la seva condició de subdesenvolupats als més de cinc-cents anys de colonialisme per part de les potències occidentals. Aquesta és la injustícia que Eduardo Galeano ens vol transmetre a Las venas abiertas de América Latina, apostant pel somni panamericà de Simón Bolívar, el de la unificació d’Amèrica Llatina en una sola nació, on es respectin les formes de vida tradicionals dels indígenes i s’assoleixi la independència econòmica, diversificant-la i dirigint-la cap al mercat intern, per satisfer les necessitats d’una població que no hauria de ser pobra, tenint en compte les grans riqueses de què hauria de poder gaudir.

La doble cara de la bèstia

Les borses tanquen amb números vermells i el PIB es desaccelera trimestre a trimestre, fins que acompanyat dels primers tancaments de sucursals multinacionals i de la fallida de diverses petites i mitjanes empreses, comença a caure la producció en picat, iniciant-se el 2009 amb recessió. Paral·lelament augmenta l’atur a causa del tancament d’empreses o de la depuració de personal innecessari per produir unes mercaderies que no tindran sortida al mercat.

Dones, immigrants, joves i treballadors no qualificats engreixen un exèrcit de treballadors de reserva en constant augment, on s’hi van afegint aquelles persones que ja estaven desocupades i que van deixant de cobrar el subsidi d’atur. Els que continuen treballant, o bé temen perdre la feina, o bé estan subocupats en treballs temporals, a temps parcial o sense contracte, el qual amaga unes estadístiques sociolaborals molt més greus que les oficials.

Aleshores, a grans trets, comença el cercle viciós de la crisi capitalista: la renda de les famílies disminueix per la pèrdua del lloc de treball o la precarització del mateix, ja que un atur estructural en constant augment repercuteix en els salaris dels ocupats i en les seves condicions laborals: “si no t’agrada marxa que a la cua hi ha molta gent que voldria treballar malgrat que fos en aquestes condicions”; o també disminueix el consum a causa de les males expectatives econòmiques que fan ser més prudents a les famílies a l’hora de gestionar els seus estalvis.

Si es consumeix menys, les empreses han de retallar la seva producció, sobretot les que ofereixen béns de consum durador com el sector automobilístic i de la construcció, més tenint en compte que la concessió de crèdits per part dels bancs i la predisposició de les famílies a endeutar-se és molt menor. A més, aquestes empreses no estan disposades a acumular estocs que les obliguin a reduir dràsticament els preus perquè les absorbeixi una demanda decreixent. Per això, o bé redueixen la plantilla, o bé tanquen en un país per desviar la producció cap a una altre, o bé es deslocalitzen instal·lant una nova planta a països on la mà d’obra és més barata i les regulacions mediambientals escassegen o són inexistents.

D’aquesta manera, el cicle es va estrenyent, i sobretot s’estrenyen el cinturó els treballadors aturats que cada vegada en són més, alhora que els que continuen ocupats o subocupats no estan en condicions per exigir uns millors salaris, i així la capacitat adquisitiva de les famílies decreix i les empreses continuen tancant, i l’empobriment general s’aguditza paulatinament, fins que l’Estat agafa el toro per les banyes i els ministres aclamen a l’uníson: SOCIALITZEM LES PÈRDUES.

Aquesta vegada, sigui directament a través de la injecció de capitals a bancs i empreses o, més eufemísticament, exercint l’Estat de gran inversor, en un moment on la inversió privada és més tímida que mai, al capdavall és el mateix: les famílies paguem a través dels nostres impostos les pèrdues del sector financer i de les grans empreses que operen al país. En altres paraules, sempre a última instància, els diners que s’haurien de destinar a la millora de les condicions socials de les classes populars són utilitzats per assegurar la continuïtat del sistema, alimentant la bèstia perquè torni a amagar la seva cara oculta en temps de bonança, i fins la propera!

Passaran uns anys i, si tot va tal com està previst, tornarem a veure la cara amable de la bèstia. “S’ha acabat la crisi!”, es congratularan els polítics, empresaris i banquers del món occidental. Així, la màquina propagandística del sistema tornarà a engegar el nou cicle de bonança amb la mercantilització de les necessitats humanes, diversificant-les vertiginosament, creant-ne de noves, matisant-les, edulcorant-les, fent-les “light” o “sense conservants ni colorants”, algunes de “respectuoses amb el medi ambient”, d’altres que col·laboren amb una ONG, prenent formes originals i de colors divertits que, en definitiva, representaran grans innovacions que milloraran la nostra vida en aquells aspectes que ni tant sols sabíem que fossin transcendentals.

L’espiral del consumisme revestirà el somni liberal de “com més tens, més feliç ets”, i així ens sentirem complaguts pel “menys pitjor dels sistemes”, permetent-nos, fins i tot, criticar-lo i fer-nos mala sang de les injustícies del món. Però fent de les nostres protestes un modus vivendi més que un modus operandi, sense voluntat real d’assolir una transformació, gràcies a les vàlvules d’escapament que representen apadrinar un nen africà o comprar cafè de comerç just. Així les nostres insígnies de lluita seran valors de joventut que es plasmaran fins i tot a les samarretes que podrem comprar al Corte Inglés, i a mesura que ens fem grans recordarem amb nostàlgia els ideals que “tots compartíem quan érem joves”.

Mentrestant, però, la crisi capitalista continuarà. Perquè la cara oculta de la bèstia és sempre present a les dues terceres parts del món que no viuen encegats i embriagats per la utopia liberal de què gaudim la immensa minoria de la població humana. Nosaltres esperarem unes dècades més fins que torni una crisi cíclica que havíem oblidat per complet i, aleshores, ens adonarem de totes les injustícies del sistema. Però la resta de la humanitat serà permanentment conscient de la barbàrie capitalista, ja que, per elles, la cara oculta de la bèstia és precisament la que nosaltres presenciem al dia a dia, la de l’Estat del Benestar, la del consumisme malaltís.

No voldria ser pessimista...

...Però penso que no n’hi ha per a tant. No podem pecar d’ingenus pensant que el triomf de la “Revolució Obama” a la Casa Blanca representarà un canvi de rumb en la història de la humanitat. Ni tant sols una gran transformació de les relacions internacionals, tant pel què fa a l’estructura econòmica com en relació a la resolució dels conflictes mundials. La victòria d’Obama penso que és més simbòlica que no pas un veritable canvi de paradigma.

El fet que sigui afroamericà, de tarannà reformista i d’esperit humanista – més que no pas els seus antecessors –, per posar la nota optimista, sí que crec que és simptomàtic d’un cert canvi de mentalitat entre els nord-americans. Però, pel contrari, aquest fet no fa d’Obama un líder revolucionari, encara que els nostres ulls europeus ens ho facin pensar. El nou President dels Estats Units és tant partidari de l’status quo com el seu rival, John McCain.

Els dos candidats, simplement es diferencien per traçar estratègies relativament distintes per arribar a un mateix objectiu: el de reproduir el sistema capitalista global, malgrat la crisi econòmica, i vetllar perquè els EUA mantinguin el seu status de superpotència, revalidant el seu lideratge mundial, i el seu paper com a garant d’un ordre polític-institucional i d’una cultura de masses hegemònica a occident que permeti sostenir el sistema econòmic i, amb aquest, el poder de les classes dominants.

Amb això, no vull dir que la victòria d’Obama m’hagi deixat indiferent, ni tampoc vull intentar fer-vos creure que aquestes eleccions nord-americanes, que han generat tanta expectació, no tinguin implicacions reals en l’àmbit polític i econòmic a nivell internacional. És cert que tant els Demòcrates com els Republicans decoren molt escrupolosament les seves respectives façanes electorals per aparentar ser dues opcions totalment diferents, i que en realitat no és tant així, però també és veritat que de diferències substancials entre ambdós partits i, sobretot, entre els dos candidats, n’hi ha moltes.

Però cal entendre que els partits polítics amb possibilitats d’obtenir representació electoral als EUA no tenen res a veure amb els partits que coneixem als Països Catalans i a Europa en general. Resumint, hi ha dues grans diferències, organitzatives i ideològiques, que fan del Partit Demòcrata i del Partit Republicà dues forces polítiques que no podem comparar amb cap partit dels que existeixen a casa nostra.

D’una banda, en l’àmbit organitzatiu aquests partits són molt sui generis, ja que no compten amb una estructura nacional definida i homogènia, sinó que el partit de cada Estat s’organitza de manera diferent. Això implica que no puguem parlar d’un sol Partit Republicà o Demòcrata, sinó de tants com Estats nord-americans.

A més, la militància partidista, tal i com l’entenem a Europa, tampoc existeix: només es consideren com a militants aquelles persones que ocupen càrrecs públics (els dirigents del partit), mentre que tota la resta són simpatitzants que, quan s’inscriuen al cens electoral – perquè també, a diferència d’aquí, t’has d’inscriure expressament si vols votar –, en alguns Estats han de dir a quin partit recolzen, col·laborant-hi voluntàriament en la campanya electoral.

Per tant, podem comprendre la gran importància que té el candidat a la presidència, ja que no només es presenta personalment, sinó també amb un programa particular, que és elegit en unes eleccions primàries, a vegades populars i d’altres vegades internes del partit. No és com aquí, on potser no ens agrada el candidat a la presidència, però sentim simpatia cap al partit en qüestió, sigui perquè ens agraden altres candidats secundaris, o perquè la ideologia no varia substancialment entre candidats. Al ser un règim presidencialista i amb uns partits organitzats d’aquesta manera, el candidat a la presidència dels EUA esdevé el partit en sí mateix.

D’altra banda, en l’àmbit ideològic, tant el Partit Demòcrata com el Republicà, no tenen una ideologia definida, ja que consisteixen en dues grans màquines electorals que pertanyen al tipus de partits anomenats catxh-all, però de manera molt més extrema que els partits europeus que podríem agrupar a la mateixa categoria. Per això, aquestes forces polítiques no orienten el discurs cap a una determinada classe o sector de la societat, sinó que busquen un vot interclassista entre totes les capes de l’estructura social.

També hem de pensar que a l’haver-hi dos únics partits hegemònics amb capacitats reals per governar, tota la resta de forces polítiques que es presenten a les eleccions són totalment marginals, de manera que tot l’espectre ideològic que representen aquests petits partits sol ser absorbit pels dos gegants polítics. De fet, la majoria demanen el vot per aquests, com és el cas del Partit Comunista d’Estats Units (CPUSA) que en aquests comicis féu campanya per Obama. Alhora, és molt important la influència dels lobbys (el complex militar-industrial, l’Associació del Rifle, els grups feministes, ecologistes, pro-life, el famós lobby jueu, etcètera) per determinar els programes dels candidats i finançar les seves campanyes electorals.

Així, podríem definir la ideologia dels Republicans i dels Demòcrates fent una espècie de mitjana aritmètica entre els diferents sectors ideològics i interessos privats que contenen: entre el centre i la centredreta, variant segons el candidat a la presidència, i també segons el partit de cada Estat o localitat – tal i com hem indicat en l’àmbit organitzatiu –.Tot i així, hem de tenir present que als EUA, no es distingeixen els partits per dretes o esquerres, sinó per “liberals” i “conservadors”, el qual no és, ni molt menys, equiparable.

Dins del Partit Republicà, els “conservadors”, podem trobar-hi des de corrents d’extrema dreta, declaradament racistes o fonamentalistes religiosos, que reben el suport de grupuscles partidistes o moviments d’aquest tarannà ideològic, fins a corrents neoconservadores, neoliberals i, fins i tot, de posicions més moderades i independents com era el cas de McCain (Maverick). En canvi, al Partit Demòcrata, o “liberals”, hi ha des d’una ala més d’esquerres, a la qual donen suport sindicats, petits partits i moviments d’aquest caire, o socialdemòcrates, corrents democràtics radicals, fins a un sector més conservador, sigui a nivell econòmic o social.

Per tant, podríem dir que els primers són totalment de dretes i els segons moderadament de dretes en el sentit europeu, malgrat que els congressistes i senadors no estan sotmesos com aquí a la disciplina de partit a l’hora de votar, el qual fa que els sectors més propers d’ambdós partits s’aliïn en determinades matèries: per exemple, l’ala més conservadora del Partit Republicà es pot alià amb l’ala menys liberal del Partit Demòcrata en qüestions com l’avortament o en relació a la família tradicional. Mentre que les ales més progressistes d’ambdós partits, poden unir-se en àmbits que afectin, per exemple, la intervenció pública al mercat.

Així doncs, queda clar que Obama no és de cap manera un líder revolucionari, ni tant sols és d’esquerres tal com ens pensàvem. I se l’ha titllat de comunista des de l’oposició conservadora, imagineu-vos si realment s’hagués declarat d’esquerres o socialdemòcrata, cosa que, per la seva salut política (i també personal), no ha fet ni ho farà mai. Però clar, tenint en compte que George W. Bush, representava el pitjor sector dins de la més pitjor de les opcions polítiques, des del meu punt de vista, la diferència és notable. De fet, és veritat que Obama no només ha guanyat gràcies a la mobilització massiva dels joves i de la població negra i hispana, sinó també per un vot de càstig “antiBush”.

Per això, tenint en compte que els Demòcrates són, sempre des del meu punt de vista, la menys pitjor de les opcions polítiques als EUA, Obama representa el millor sector dels menys pitjors. Això, com he deixat clar al principi, significa que la “Revolució Obama” no comportarà cap canvi de paradigma, sinó, en tot cas, un petit pas insubstancial cap al major respecte als drets humans a nivell internacional. Per exemple, ja ha anunciat que té la intenció de retirar les tropes d’Iraq i que vol clausurar el camp d’extermini de Guantánamo.

Pel contrari, sí que penso que és molt simbòlic el fet que Obama hagi mobilitzat a un percentatge tant elevat de la població a les urnes, rebent el suport d’Estats que formaven part de la Confederació durant la Guerra Civil Americana, com és el cas de Florida, on es van trepitjar els drets de la població negra durant tantes dècades. Tot i que estem anys llum d’un canvi real i profund, penso que Obama aportarà majors garanties democràtiques a l’interior del país, pel què fa als drets i llibertats retallades per Bush amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme.

Ara bé, el dubte que em plantejo és: l’arribada d’Obama a la Presidència amb la consigna del CANVI per bandera, ¿suposarà que, a partir d’ara, les classes populars nord-americanes exigiran canvis reals que abans no s’havien ni plantejat, sobretot pel què fa als drets socials i laborals, o en relació al model sociocultural consumista i ultraliberal que impera, o sobre el paper que han de jugar els EUA a nivell internacional? ¿O potser la victòria d’Obama representa el triomf de l’status quo al veure’s revalidat el “somni americà”? Ah, i realment s’haurà complert el somni de Martin Luther King? Això ho veurem amb el temps.

Els ERASMUS i el català

Avui és el primer dia de classe, tots els estudiants anem amunt i avall per la facultat, intentant superar la cursa d’obstacles burocràtics que hem de sofrir cada any a principis de curs: fotocòpies per aquí, certificats per allà, ara cap als ordinadors a fer la matrícula, després cap a l’oficina de gestió acadèmica a sol·licitar la beca, i tomba i que gira. Entre un mar de paperassa, un galliner de dubtes i un munt de corredisses i cues per tot arreu, m’adono que hi ha certs estudiants més preocupats que la resta: els estudiants d’ERASMUS.

Són els estudiants estrangers que vénen a les nostres universitats a acabar la carrera o, més aviat, a fer amics i anar de festa per Barcelona, mentre cursen alguna assignatura que els sembla interessant. És lògic que siguin aquests nous alumnes els més preocupats per resoldre els tràmits de la matrícula i tota la pesca, ja que estan a una nova universitat, a una ciutat que potser no han vist mai i, a un país que, segurament, abans desconeixien com a tal. De fet, el que em sorprèn més és aquest darrer aspecte de la seva preocupació, més que res, perquè em fa l’afecte que és la principal.

Ells es pensaven que venien a estudiar a l’estat espanyol, a una de les grans ciutats d’un país molt conegut per les “corridas de toros”, la sangria, la paella i el bon ambient de les seves discoteques. Però resulta que arriben aquí i al baixar de l’avió se n’adonen que estan a un país diferent, sobretot pel què fa la llengua que hi parlem. “M’hauré equivocat d’avió?”, pensaran molts.

Però no, estimats estudiants estrangers, no us heu equivocat pas, efectivament sou a Barcelona, la capital d’un país que es diu Catalunya. Sí, sí, un país. Ja sabem que des de fa tres segles estem engarjolats en aquest projecte d’Estat-Nació que en diuen “Espanya”. Però, o bé per l’atzar de la història, o bé per l’obstinació dels catalans i catalanes a continuar sent una nació, o potser també, pel gran fracàs que representa el projecte espanyol, continuem sent un país, amb llengua i cultura pròpies, i amb cada cop més ànsies de ser lliures. El problema és que la majoria no en tenien ni idea de tot això i, per aquest motiu, comença el seu maldecap.

Una noia d’aparença nòrdica li pregunta a un noi si sap quines assignatures es fan en català i quines no. Aquest, d’origen francès pel seu accent, li contesta que sap del cert que un dels professors imparteix la classe en castellà, d’un altre en dubta, després assegura que el grup de matins d’una assignatura s’imparteixen les classes en català, que val més matricular-se al grup de tardes... I, així, suant la cansalada i amb cara de preocupació, s’estudien l’horari per acabar de decidir la seva matrícula en funció de la llengua que s’utilitzi a classe.

Aleshores, recordo aquell examen que vaig fer el juny, on un bon grapat d’estudiants estrangers seien al pupitre amb un diccionari de traducció entre una gran varietat de llengües i el castellà. Això permetia distingir d’una hora lluny els estudiants internacionals dels altres alumnes, ja que, a part de l’element distintiu del diccionari, la seva expressió era la mateixa que la de qualsevol persona que està esperant que li reparteixin les preguntes d’un examen final.

Però el problema va arribar, precisament, quan el professor va repartir el formulari de l’examen. De sobte, va esclatar la histèria col·lectiva entre els estudiants d’ERASMUS: les preguntes estaven en català!! Mans aixecades, súpliques al professor perquè els facilités les preguntes en castellà, renecs i converses... Finalment, el professor va apuntar les preguntes a la pissarra en la llengua que reclamaven, i el problema es va acabar ràpidament.

També em ve al cap el mític dia de classe en què els estudiants internacionals aixequen la mà per demanar que la classe es faci en castellà, o que el mateix professor demana si hi ha algun alumne que no entengui el català, encara que en sigui un de sol, per canviar d’idioma. Poques vegades els professors han accedir a mantenir la classe en català, sigui per petició dels alumnes catalans o per iniciativa pròpia. En aquests casos, normalment, els alumnes estrangers han marxat de classe instantàniament, a vegades, fins i tot ofesos o, després d’aquella primera sessió, no han tornat mai més fins al dia de l’examen.

Recordo que l’Arcadi Oliveres va ser un d’aquests pocs professors que, des del primer dia, deixen ben clar en quina llengua s’impartirà la matèria, tot i que ell va tranquil·litzar els estudiants d’ERASMUS, dient que faria unes classes complementàries en castellà, fora de l’horari oficial, al seu despatx. Tanmateix, va convidar-los a quedar-se i aprendre el català, explicant l’anècdota d’una alumna que, després d’enfadar-se amb ell per no fer la classe en castellà, va reconsiderar-ho i va acabar redactant l’examen en català. Malauradament, no va ser res més que una anècdota.

Tot això que explico, de ben segur que ho han viscut totes aquelles persones que han anat a la universitat o que encara hi van. Perquè això és el pa de cada dia, i ho trobo completament indignant. Sé que hi ha excepcions, però no entenc com, en general, estudiants universitaris, pretesament cultes i teòricament oberts de ment, no saben o es neguen a saber, quina és la realitat lingüística del nostre país. Però encara entenc menys, i aquí si que no hi ha excepcions, com les universitats del nostre país no informen adequadament als estudiants estrangers sobre quina és la llengua vehicular de l’ensenyament català.

¿Potser als responsables de les universitats no els interessa perquè llavors perdrien prestigi, al fer-se enrere molts estudiants internacionals que volen practicar legítimament el castellà? ¿Potser és que menyspreen la nostra llengua i, al cap i a la fi, no poden exigir la seva comprensió als estudiants estrangers si ni tant sols exigeixen un mínim nivell de català al nostre professorat? Segurament, serà una barreja de tot.

Què passa si girem la truita?

El passat 12 d’octubre, un grup de joves violents i armats va protagonitzar diversos aldarulls pels carrers del barri de Sants, a Barcelona, en una contramanifestació arran de la protesta antifeixista convocada per diversos col·lectius de la ciutat, on es denunciava la permissivitat institucional cap a les organitzacions neonazis i ultradretanes.

Aquest col·lectiu, arxiconegut per no perdre’s mai cap convocatòria antifeixista o independentista, fa tornar bojos als analistes polítics, ja que no saben com etiquetar-lo ideològicament, tot i que tenen clar que s’hauria de catalogar com un tipus d’extremisme polític. El que resulta estrany és que no porten mai pancartes, ni banderes, ni criden consignes reivindicatives, el qual fa pensar que es tracta d’un grup de provocadors organitzats que realitzen contramanifestacions només amb la finalitat de generar aldarulls, agredint als manifestants de sentit contrari i perpetrant diverses destrosses al mobiliari urbà.

També sorprèn el fet que llueixin la insígnia de la Generalitat de Catalunya, ja que podria semblar que són funcionaris d’ordre públic, assalariats a base dels impostos que paguem tots els contribuents d’aquest país. Tanmateix, aquesta hipòtesi ha estat rebutjada per tots els estudis, perquè seria una veritable contradicció: ni exerceixen la funció de garantir l’ordre, sinó que més aviat instiguen la violència als carrers, ni tampoc té sentit que siguin treballadors públics, ja que resultaria molt paradoxal que els ciutadans paguéssim uns funcionaris que es dediquessin a negar el nostre propi dret a manifestar-nos.

Aquest fet, es va veure perfectament reflectit a la marxa antifeixista convocada el passat 12 d’octubre, quan, els joves armats van encerclar els manifestants, tot impedint que avancés la seva marxa reivindicativa. Com és obvi, aquests es van molestar, ja que no només van veure negat el seu legítim dret a manifestar-se, sinó que, a més, van considerar-ho una autèntica provocació: els joves que protagonitzaven la contramanifestació, no van explicar en cap moment els motius de la seva protesta contra la marxa antifeixista i, a sobre, ostentaven llargues porres i armes de foc, alhora que anaven vestits amb equipaments protectors que rebel·laven la seva predisposició a violentar i enfrontar-se amb els manifestants.

Efectivament, així va ser: diverses persones mobilitzades pels col·lectius antifeixistes van ser agredides i van haver de ser traslladades a l’hospital, després de ser atacades en múltiples ocasions pels joves violents de la contramanifestació que les encerclava. A més, després de mantenir la manifestació immòbil durant un parell d’hores, van veure’s amb la potestat de decidir la finalització de la protesta, dissolent-la a cops de porres i empentes.

Mentrestant, els grupuscles feixistes i neonazis van poder homenatjar pacíficament la seva ensenya tacada de sang, cantar els seus himnes excloents, realitzar les seves proclames homòfobes i racistes, així com vanagloriar-se dels genocidis comesos pels assassins més macabres de la història de la humanitat, a qui justifiquen i reivindiquen.

Aleshores, jo em pregunto: on eren les forces d’ordre públic quan se les necessitava? On eren els professionals que paguem entre tots i totes per garantir els nostres drets més legítims?