Hi ha corrupció a l'ajuntament del meu poble?

Molt possiblement, aquesta pregunta ens l'hem acabat formulant tots i totes en algun moment o altre durant els darrers últims mesos. Penso que tots plegats tenim raons prou convincents com per qüestionar l'honradesa dels càrrecs públics del nostre país, fins al punt que és normal que arribem a desconfiar dels nostres propis alcaldes i regidors, plantejant-nos la possibilitat que ells també participin d'aquestes males arts que darrerament han sacsejat tants ajuntaments i institucions públiques arreu dels Països Catalans.

Ara bé, realment és una novetat la desconfiança envers la classe política? Que els polítics “són tots uns mentiders perquè no compleixen les seves promeses”, o que “són tots uns lladres perquè s'embutxaquen els nostres impostos”, certament, no és pas res de nou... Sempre ho hem sentit a dir, o bé ho hem dit nosaltres mateixos i, tots, en alguna ocasió, hi hem dedicat alguna conversa de cafè:

-Mireu el cotxe nou de l'alcalde...
-Sí, noi... Quin trepa que està fet! Moltes promeses i, al final, l'únic que ha acabat fent és omplir-se les butxaques.
-I el que ha fet i no va dir que faria: com pot ser que hagin aixecat aquest bloc de pisos aquí? Han enderrocat aquell edifici històric...
-Tu diràs, i aquells xalets que han construït allà dalt... Aquell bosc no estava protegit?
-Jo diria que sí, i tant! Aquí, jo diria que hi ha gat amagat...

Que ningú se m'ofengui, perquè en realitat no estic acusant a cap persona en concret. Com tots els que creiem en un veritable Estat de dret, defenso fermament el principi de presumpció d'innocència, del qual últimament, i oportunament, se n'han omplert tant la boca els partits que s'han vist més o menys escaldats per la polèmica... Però hem de tenir en compte que, com hem vist, la desconfiança amb l'elit política ha existit sempre, i que s'ha anat engreixant al llarg del temps, de tal manera que la majoria hem acabat pensant que la corrupció és una conseqüència endèmica, inseparable, una problemàtica subjacent al model polític i econòmic de la societat on vivim.

Per tant, tot i que el més correcte seria respectar la presumpció d'innocència dels nostres alcaldes i regidors, ara més que mai, no podem evitar considerar-los presumptes culpables de corrupció. No gosaríem posar-hi la mà al foc, però si en un referèndum, posem pel cas, ens donessin la possibilitat de contestar aquesta pregunta, segurament la gran majoria hi votaríem a favor: “vol que s'obri una auditoria a l'ajuntament del seu municipi per constatar la transparència de la seva gestió?”

Però això no passarà i, de fet, tampoc és cap solució. Perquè en el moment que s'obre una auditoria a un ajuntament on s'ha constatat una trama de corrupció, s'està acceptant que els mecanismes de control han fallat, que són deficients, i això és el que ens porta a pensar: i si no els haguessin enganxat què hauria passat, continuarien usurpant-nos les arques públiques? Llavors, encara anem més lluny: a quants ajuntaments s'estan donant casos de corrupció i no ho sabem? Serà el meu? Doncs, com deia, si no obrim una auditoria no ho sabrem mai, tot i que també podem confiar que algun dia se'ls escapi de les mans, sortint a la llum pública...

Així és com van les coses al nostre país: una justícia forense, que en comptes de prevenir els mals i les problemàtiques, espera que succeeixin, i aleshores apliquen una auditoria, com qui practica una autòpsia, per constatar la corrupció i conèixer la magnitud del crim. Però, mentrestant, la legitimitat de les institucions s'ha anat esfondrant i, a més, el mal ja està fet: encara que es retornin els diners robats, els xalets ja s'han construït, el terreny ja s'ha requalificat, el territori ja s'ha destruït... Perquè un cop les flames han consumit el bosc, ja no té cap sentit portar aigua per apagar-lo, sinó que el que cal fer és replantar-hi les alzines que s'han socarrimat.

Entre el seny i la rauxa

Diguin el que diguin els mitjans de comunicació cavernícoles i les forces polítiques del búnquer postfranquista, que no ens confonguin: els referèndums sobre la independència que van celebrar 166 municipis el passat 13 de desembre no es poden definir d’una altra manera que no sigui com una gran victòria col·lectiva del poble català. Ja sé que els catalans i les catalanes no estem gaire habituats a les victòries que no siguin esportives, i això ens pot portar a cometre l’error de sostenir valoracions derrotistes, en una aliança involuntària amb els que difonen tendenciosament un suposat fracàs de les consultes.

Però aquesta vegada no hem de tenir por de congratular-nos per aquesta victòria, ja que tenim el privilegi de viure un nou episodi històric en què la rauxa ha tornat a vèncer el seny. Perquè, observant la lluita de la nació catalana cap a la seva emancipació, podem copsar, des de la resistència del 1714, almenys tres moments històrics del segle XX, que van fer reeixir la consciència col·lectiva del nostre poble, amb una característica comuna al moment present: la rauxa va vèncer el seny.

Primerament, al marc de la dictadura de Primo de Ribera, tenim totes les forces de principis de segle que van acabar desencadenant els fets de Prats de Molló, quan Francesc Macià va encapçalar un exèrcit català d’alliberament. La temptativa va fracassar, però el seu esperit va fer germinar les llavors de la consciència popular, veient-se superada la Mancomunitat de Prat de la Riba, i estenent-se el qüestionament del nostre encaix dins de l’Estat espanyol.

Seguidament, això va acabar donant fruit durant la segona república espanyola, quan primer Macià i després Companys van proclamar la república catalana. Un nou intent fallit, però que va donar lloc al que més s’ha aproximat mai a la supressió dels Decrets de Nova Planta després de la Guerra de Successió, amb la restauració de les institucions catalanes a través de l’Estatut d’Autonomia. Tanmateix, a causa de la Guerra Civil i el Franquisme, aquest fruit no va arribar a madurar, però val a dir que tampoc va arribar a podrir-se del tot.

Perquè, finalment, arribem a la segona restauració borbònica, la mal anomenada transició democràtica, amb el naixement del PSAN i de l’Assemblea de Catalunya que suposaria un nou esperó pel catalanisme, però que poc després seria frustrat pels Pactes de la Moncloa, amb la instauració de l’Estat de les Autonomies al marc de la Constitució espanyola del 1978. El moviment independentista arrauxat, però, continuà el seu propi camí, amb la temptativa d’un moviment popular com l’MDT i d’una organització armada com Terra Lliure, fins que arran de la repressió del 1992, es produiria una forta desmobilització, vencent la via assenyada del pujolisme.

Malgrat això, l’ independentisme sociològic hauria anat creixent durant els últims anys, i seria recollit per l’ERC apriorísticament arrauxat d’Àngel Colom, i que culminaria amb l’edició del primer Govern Tripartit a càrrec de l’assenyat Carod Rovira. Així, arribem a l’actualitat: el catalanisme assenyat representat per la Mancomunitat, l’Estatut d’Autonomia, els Pactes de la Moncloa que donarien lloc a l’era del pujolisme, fins als dos Tripartits, són el resultat d’accidents històrics després que l’ascens del catalanisme arrauxat representat als fets de Prats de Molló, en la proclamació de la república catalana i en els inicis de l’Assemblea de Catalunya seguida pel moviment independentista encetat pel PSAN, hagi estat esclafat en tots els casos per la repressió espanyola.

Ara però, com deia al principi, tornem a viure un d’aquests moments històrics en què el poble català superposa la rauxa al seny, a causa de la claudicació d’ERC al Govern de la Generalitat i del consegüent nou desengany amb el catalanisme assenyat. Així, de la mateixa manera que els fets de Prats de Molló van suposar la superació de la Mancomunitat amb l’Estatut d’Autonomia, ara, després del segon Tripartit, s’ha vist superada la via autonòmica. D’aquesta manera, el catalanisme assenyat, en el cas que fracassi aquesta rauxa que ara ens aclapara, haurà d’optar pel camí de la independència, ja que d’altra manera seria recular cap a una via ja esgotada històricament.

Però encara diria més: hem d’evitar que aquesta nova oportunitat es converteixi en un nou accident històric. Cal esperonar la rauxa del poble català per tal de desencadenar el procés decisiu cap a l’alliberament nacional. Seria un greu error voler vehicular de forma assenyada aquest moment històric, sigui a través de CiU, d’ERC, de Reagrupament, o de tots alhora en un front patriòtic.

No podem oblidar les altres forces que entren en conjunció amb aquest nou impuls del moviment independentista: la crisi del capitalisme mundial i el qüestionament del model de desenvolupament que ens està abocant al canvi climàtic, així com dels dèficits de la democràcia representativa, que es veu sobrepassada per l’auge dels moviments socials i les diferents formes d’autoorganització popular que substitueixen els partits polítics com a eines per vehicular la voluntat popular. Això també s’està demostrant amb les consultes per la independència com a acció de desobediència popular, malgrat que alguns partits i personalismes vulguin instrumentalitzar-les.

Per això, no hem de perdre la rauxa, i això significa renunciar al catalanisme assenyat, i a la seva derivació més palpable: el front patriòtic. Una opció que significaria deixar en mans dels partits polítics i dels líders personalistes el futur de la nostra nació i, si se’m permet, venent-nos a tots per un plat de llenties a la primera de canvi. Alhora, produiria una divisió gens desitjable de la societat catalana entre els que no s'identifiquen de forma automàtica amb les qüestions nacionals, i les que no donen la rellevància necessària a les qüestions socials, cosa que seria ràpidament aprofitada per les forces populistes i espanyolistes com el PSC, el PP i Ciutadans.

Ara més que mai, cal avançar pel camí de la unitat popular, per tal d’assolir una correlació de forces socials que pugui agrupar la resposta popular a l’opressió espanyola i, alhora, que pugui representar una oportunitat històrica per construir una alternativa democràtica al capitalisme, com a resposta a la crisi del model de societat que també representa l’Estat espanyol.

Carta oberta al "Butifarrèndum" de Ciudadanos

Carta que els he enviat als del "Butifarrèndum" (suposada associació gastronòmica que vol celebrar "contrabotifarrades populars" contra les consultes democràtiques), que són els feixistes de Ciutadans disfressats de Lluquet i Rovelló dels Pastorets:

Bona nit,

Durant tres anys, a la Garriga hem celebrat una botifarrada popular contra el dia de la Hispanidad, denunciant la matança indígena que es commemora el 12 d'octubre i l'ostentació militar espanyola que l'acompanya amb desfilades i discursos ultranacionalistes. L'anomenem "Botiflerada", precisament satiritzant els botiflers i botifleres que es vanaglorien d'una data tant vergonyosa com aquesta. Veig que vosaltres també satiritzeu dates que considereu vergonyoses.

Però sempre salvant les diferències amb l'espanyolisme ranci que representeu, malgrat que us tapeu el cap amb barretines, nosaltres denunciem un genocidi mentre vosaltres ataqueu un referèndum popular, és a dir, la democràcia, i us en burleu anomenant-lo "butifarrèndum". Deveu considerar que el poble català no té dret a expressar-se de forma pacífica i democràtica sobre un assumpte de pes i present a la societat com és la relació de la nació catalana amb l'Estat espanyol. Per més inri, com el millor dels populismes parafeixistes, utilitzeu un llenguatge i una imatge propera al poble català i que, de fet, forma part d'aquests trets diferencials que l'Espanya que tant estimeu ha intentat destruir durant més de tres segles. Molt intel·ligents. Molt més, val a dir, que la gent de la falange, AES i altres gropuscles ultraespanyolistes.

Però, tot i així, no val la pena que insistiu més en aquesta direcció. ¿No ho veieu que les botifarrades (no bUtifarrades...) estan a l'ordre del dia en les celebracions populars catalanes, que se'n deuen haver organitzat (i se n'organitzaran) a favor dels mateixos referèndums, que són una activitat tradicional de denúncia, com us deia, d'un dia com el 12-O, etcètera?

És molt trist on heu hagut d'arribar. No podeu ser sincers, perquè sinó us relacionen ràpid i corrents amb la Falange i altres partits amb qui teniu tantes coses en comú però que electoralment no us interessa relacionar-vos-hi... Per tant, no podeu manifestar-vos obertament ni tampoc podeu alçar les pancartes. Quedarieu massa retratats: tothom veuria les creus gamades que amaguen els vostres missatges en clau amb paraules com "llibertat" o "moderació" que tant utilitzeu per ocultar sempre les vostres vertaderes intencions. Sou vosaltres els separatistes, sou vosaltres els que accentueu les clivelles socials que divideixen la societat catalana. Algunes, sobretot la llengua, que són les que tenim superades la gran majoria de catalans i catalanes.

Però en fi, quedeu-vos amb la vostra cinquantena de simpatitzants i mengeu forces botifarres, i si són de la Garriga molt més bones per cert, ja ho sap el vostre líder...

Nosaltres continuarem avançant cap a la democràcia plena: ahir va ser Arenys. Avui han estat 200 mil persones (que després de votar han menjat botifarres o altres àpats molt més suculents i tot). Demà serem tots i totes les catalanes. Us convido a votar que NO al proper referèndum i, després, si voleu, organitzeu el butifarrèndum que vulgueu. Però si només us limiteu a menjar botifarres en un raconet no fareu res que els altres no haguem fet, només quedareu com quatre radicals, com els falangistes que es manifestaven a la Plaça Espanya de Barcelona o els skins a qui han decomisat uns bats de beisbol. La gent us veurà així, o pitjor, ja que pensaran que davant d'aquesta gent obertament neonazi o neofranquista, si vosaltres us heu d'amagar sota barretines deveu contenir un discurs molt més perillós i destructiu per la convivència. I és així, és clar. Ho sé jo i encara millor ho sabeu vosaltres.

El millor que us podria passar és que vingués algú a menjar botifarres pensant que esteu celebrant el referèndum. Potser m'hi veieu a mi i tot, i brindarem amb bon vi per un SÍ a la independència dels Països Catalans de forma rotunda i sincera. Visca la terra (amb la seva identitat, la seva teca i la seva gent) i que mori el mal govern (entre d'altres els que volen fer-lo encara més dolent).

Salutacions malgrat tot cordials,

Roger Castellanos i Corbera

20 anys després de la caiguda del Mur de Berlín: conseqüències econòmiques i socials de la restauració del capitalisme

Ara que ja ha passat la ressaca de les celebracions que, fa uns dies, vam poder presenciar en la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, a tots ens ha quedat un bon regust de boca. Tantes tragèdies humanes, tanta misèria i sofriment, tantes etapes fosques de la història... Sembla que, a poc a poc, van escolant-se pel desaigua del passat i de l'oblit.

Però, per més que ens tapem les orelles i per més que ens limitem a llegir les lletres grans dels diaris, durant aquests últims dies de celebració no hem pogut evitar sentir algunes veus esmorteïdes pels crits d'eufòria, o algunes línies a peu de pàgina amagades sota els grans titulars de la premsa. Podríem haver-les passat per alt, com de ben segur que ha fet molta gent, si no fos perquè ens han deixat desconcertats.

Són el testimoni d'unes persones silenciades per l'orgia d'interpretacions unidireccionals d'aquells esdeveniments històrics, precisament, perquè la seva versió és antitètica al discurs oficial. Són considerades políticament incorrectes o, fins i tot, reminiscències del passat, gent nostàlgica i enganyada que afirma que abans dels fets del 1989 vivien millor. Per cert, cal constatar que aquesta visió és compartida per més del 50% de la població de l'antiga RDA.

Per això, penso que no hem de passar pàgina així com així, ja que la història mai és blanca o negra, això en tot cas ho decideix el vencedor. Si realment volem afrontar el futur amb l'esperança que els errors del passat no es tornin a repetir, cal que revisem el passat amb lupa, sobretot fixant-nos en l'escala de grisos i en tots els colors que defineixen la nostra història. En aquest sentit, més que parlar de les causes, vull subratllar quines foren algunes de les conseqüències econòmiques i socials de la restauració del capitalisme a l'Europa central i oriental, utilitzant diverses fonts que ens aporten dades molt interessants que poden ajudar-nos a comprendre aquesta gent que encara avui en dia afirma que amb el comunisme vivia millor.

Per una banda, respecte a les conseqüències i l'evolució econòmica dels països anomenats “del socialisme real”, trobem l'article de Pradeel K. Mitra i de Marcelo Selowsky (Europa oriental y la antigua Unión Soviética: Una década de transición) que ens expliquen com els primers anys de liberalització econòmica van comportar una forta caiguda de la producció nacional. Sobretot, en el cas de la Comunitat d'Estats Independents (CEI) – que agrupa els països de l'antiga URSS –, el producte va caure un 50%, i a l'any 2000 aquest encara era un 35% inferior al de 1990.

En tots els casos, sembla que les reformes presentaren grans costos econòmics i socials (caiguda del producte, hiperinflació, atur elevat...), però a mode “d'inversió inicial”, ja que més tard, les economies van anar recuperant-se, sempre depenent de diversos factors: primerament, de les condicions inicials que conformarien el grau d'industrialització, la dependència exterior, les distorsions inicials o l'experiència amb el sistema de mercat abans de la implantació del model econòmic socialista. Seguidament, de les reformes econòmiques, la seva intensitat i rapidesa. Finalment, dels xocs externs causats per guerres civils, o per conflictes de naturalesa no directament econòmica.

Així, per exemple, en el cas de la República Txeca i de la República Eslovaca (l'antiga Txecoslovàquia), veiem com els dos països, ara membres de la Unió Europea, han presentat una evolució positiva, en termes econòmics, però a un ritme diferent. Perquè mentre que els territoris txecs eren històricament més industrialitzats i amb una cultura empresarial prèvia al comunisme, els territoris eslovacs eren més aviat agraris i, per tant, al cap de quaranta anys, després del divorci del vellut (divisió de Txecoslovàquia) i de la restauració del capitalisme, la República Txeca ha tingut més facilitats per adaptar-se als canvis que la veïna Eslovàquia.

Tot i així, Marc Vendepitte, en un article sobre la realitat europea central i oriental actual (Cómo Europa ha sido golpeada: 15 años después de la caída del muro, la dura realidad), indica que hi ha hagut una caiguda general d'un 10% del PIB per habitant (excepte Polònia i Eslovènia) entre el 1990 i el 2002, de manera que, actualment, el PIB per habitant de tota la regió representa una quarta part del d'Amèrica Llatina. Calculant el retrocés industrial de l'exURSS, diu que actualment el PIB per càpita és inferior al 7%, mentre que l'any 1917 representava el 10%, del PIB dels EUA. Per tant, arriba a la conclusió que amb la transició econòmica la URSS ha retrocedit als nivells de producció de 100 anys enrere. És a dir, que les economies no s'han recuperat realment.

Vendepitte també explica que la privatització es va dur a terme a través de la venda d'accions de l'economia de l'Estat per preus molt baixos, desmantellant gran part de l'aparell econòmic i industrial. Segons l'article de James Petras (Capitalismo versus socialismo: nueva vista al gran debate), aquestes accions “foren comprades per corporacions multinacionals europees i nord-americanes, per bilionaris de la màfia, l'energia, la mineria, les comunicacions, la infraestructura i el comerç” , el qual va conduir l'economia cap a l'atur i l'estancament, així com l'emigració cap a l'exterior de la regió.

A més, segons Petras, amb les privatitzacions durant el procés de transició al capitalisme, les desigualtats socioeconòmiques han crescut “geomètricament”, de manera que l'1% superior controla el 80% dels actius privats i més del 50% dels ingressos, mentre que els nivells de pobresa excedeixen el 50% o més. Aquest augment de la pobresa el corrobora un estudi del Banc Mundial (Poverty, General overview), que explica que la pobresa no era un front que es tingués massa en compte al moment de la transició, ja que el 1990 només una de cada 25 persones era pobra a l'Europa central i oriental, així com de l'Àsia central. Però el nivell de desigualtat va anar augmentant vertiginosament i el 1998 una de cada cinc persones de la regió era pobra. Tot i que el valor s'ha reduït a una de cada vuit persones el 2003, cal tenir en compte que la pobresa encara afecta a 60 milions de persones a la regió, sent 150 milions vulnerables econòmicament, alhora que la pobresa és encara molt superior a l'etapa socialista.

Per altra banda, pel què fa a les conseqüències socials de la transició i la restauració del capitalisme als països excomunistes, en primer lloc, tenim la perspectiva de gènere que ens aporta un estudi del CINTERFOR (Centre Interamericà per al Desenvolupament del Coneixement en la Formació Professional), integrant de la Organització Internacional del Treball (OIT).

Segons l'estudi del CINTERFOR, “durant el comunisme, els plans de seguretat social i d'atenció al benestar de la mare i del nen es concebien com a camí per garantir la presència de les dones com a força de treball. La política social estava configurada per ajudar les dones a combinar el seu paper de mare amb les seves responsabilitats com a treballadores”. Això, d'una banda, causava una major presència de la dona al món laboral, mentre que, d'altra banda, val a dir que feia perviure la idea de la divisió sexual del treball, ja que consagrava les dones a realitzar tasques reproductives.

Tanmateix, el paper de la dona concebut per la tradició patriarcal, es va veure molt més accentuat amb la restauració de l'economia de mercat, sobretot per la influència de la Església, segons el CINTERFOR. Això, paral·lelament a la destrucció de nombrosos llocs de treball i l'augment de l'atur, va causar que fossin les dones les més perjudicades per les conseqüències negatives que van sorgir de la transició econòmica.

A més, pel què fa a les mesures de protecció social destinades a la combinació del treball productiu amb les obligacions familiars imposades tradicionalment a les dones, segons l'estudi del CINTERFOR: “Europa central i oriental s'ha anat allunyant de l'assumpció d'una responsabilitat plena sobre la protecció social dels seus ciutadans. Els subsidis i la infraestructura de suport per a la prestació de serveis socials, com les escoles bressol o els centres d'atenció postescolar, etc., s'han vist retallats, traspassant la responsabilitat de la protecció social que facilitaven al sector privat (...) Com a resultat, la protecció social s'ha anat tornant més precària i tots els treballadors tenen ara més difícil combinar la família, el treball i les responsabilitats socials”.

En segon lloc, les malalties infeccioses són una nova problemàtica de la regió, especialment la SIDA, ja que segons un estudi del Programa Conjunt de Nacions Unides contra el VIH/SIDA, a la regió de l'Europa oriental i l'Àsia central és on el virus creix amb major rapidesa: mentre que durant el període socialista només hi havia 10 mil infectats, el 1995 es va triplicar la xifra fins a 30 mil, creixent fins al milió i mig l'any 2004. James Petras interpreta aquesta propagació de la malaltia a causa de la degradació del sistema de salut pública, al·legant que anteriorment aquestes malalties estaven més ben controlades.

Vendepitte també afegeix la dada que la tuberculosis està gairebé tant estesa com als països del tercer món i que el 1998 els casos de sífilis a Rússia eren quaranta vegada superiors que el 1990. També, molts estudis mostren una reducció abismal de l'esperança de vida, fins a 10 anys menys a Rússia, sobretot a les repúbliques exsoviètiques, ja que aquesta reducció no s'ha produït a la República Txeca i Eslovàquia on, fins i tot, ha augmentat una mica.

En tercer lloc, referent a les condicions de benestar social, Vendepitte explica que abans dels anys noranta, els indicadors socials eren força bons a tota la regió de l'Europa excomunista: treball a temps complet garantit tota la vida, plena ocupació, el salari era baix però estable, molts béns de consum i serveis bàsics eren proveïts per l'Estat regularment, l'accés a la salut i a l'educació era gratuït, hi havia suficient aliment i vestimentes i l'accés a l'habitatge estava garantit.

A part dels indicadors que afecten al benestar social anteriorment descrits (pobresa, atur, malalties, desigualtat de gènere...), a l'article de Vendepitte se'ns il·lustren dades summament tràgiques sobre la involució de les condicions de vida de la població: primerament, segons un estudi de la UNICEF del 2004, un de cada tres nens dels països excomunistes és pobre. Alhora, es calcula que un milió i mig viuen en orfandats, mentre que més de 100 mil nens es veuen obligats a prostituir-se. Seguidament, segons un informe del PNUD del 1999, anualment, al voltant de mig milió de dones de la regió són obligades a emigrar a l'Europa occidental per prostituir-se a través de xarxes criminals.

Finalment, també trobo interessant incloure una sèrie de dades que il·lustren molt bé el retrocés social que ha representat la restauració del capitalisme: a la República Txeca s'han triplicat el nombre de delictes des del 1989, a Polònia han crescut un 25% els suïcidis, a Rússia el nombre d'alcohòlics s'ha duplicat des del 1992 i arreu de l'antic bloc comunista ha reaparegut l'analfabetisme cinquanta anys després d'haver estat eradicat.

Per tant, havent vist algunes de les conseqüències de la caiguda del Mur de Berlín el 1989 i de la posterior desaparició del conjunt del bloc comunista, podem concloure que, tal i com se sol dir: “no tot foren flors i violes”. Caldrà continuar revisant quins errors es van cometre i quines foren les causes del fracàs del model socialista tal i com fou concebut, però, com deia el principi, aquesta no era la finalitat d'aquest article. La reflexió que sí que en podem extreure de tot plegat és que la tragèdia humana que ha representat la restauració del capitalisme constata que, tot i que l'anterior sistema no fos el bo, l'actual és sens dubte pitjor.

El Canal 9 i el valencià

És cert que se'm pot titllar d'ignorant en relació a les noves tecnologies, i potser és precisament per això que no en sóc massa aficionat, potser no les dec saber valorar... Però la veritat, tot sigui dit, penso que la utilitat de la majoria d'aquests patracols d'última generació (iPod, MP4, mòbils 3G, PSP, etcètera) és més que qüestionable. Des del meu punt de vista, no són res més que noves necessitats innecessàries producte de la societat de consum. Però parlem de la TDT.

Diuen que hi hem guanyat molt amb la Televisió Digital Terrestre, quant a qualitat d'imatge, oferta televisiva, i altres raons que ara se m'escapen... Però, sincerament, només hi trobo pegues. D'una banda, la imatge potser sí que és millor, potser sí, tot i que tampoc hi veig una millora eminent, més aviat el contrari: quan fa vent o plou, la imatge comença a trontollar i a bloquejar-se com si fos un DVD ratllat. Això, amb la televisió per cable no passava. D'altra banda, l'oferta de canals sí que augmentat, i tant que sí, però de quina manera.... Televisió escombreria de la més mediocre. Potser prefereixo la televisió de sempre, quan a Santa Eugènia només vèiem TV3, algun altre canal, i encara gràcies!

Tanmateix, sí que hi ha un canal que m'ha cridat l'atenció: el Canal 9 del País Valencià. Em va encuriosir poder posar-me a la pell d'un valencià assegut al sofà una nit qualsevol davant de la televisió. Totes sabem que la realitat d'allà no té res a veure amb la del Principat de Catalunya: el PP més caspós de l'Estat espanyol hi governa amb majoria absoluta, el moviment blaver ha quallat tant al carrer com a la política oficial d'una forma alarmant, i l'independentisme és per conseqüència de tot plegat molt més minoritari que no pas aquí.

Potser era ingenuïtat o potser era esperança, no ho sé, ja que sovint es confonen aquests termes, però la veritat és que m'esperava una mica més... Una mica més de valencià, em refereixo. Encara que diguessin que no tenia res a veure amb el català, que era una llengua diferent, malgrat que difonguessin aquesta mentida aberrant, pensava que aquesta defensa aferrissada de que el valencià és una llengua diferent, per part del PP i dels grups blaveros, significava, com a mínim, que s'estimaven la seva llengua. Almenys suficientment com per difondre-la mitjançant la televisió pública. Però no.

Com se m'ha acudit pensar això? Està clar que el blaverisme és una cara de la mateixa moneda de l'espanyolisme valencià, del projecte de destrucció dels Països Catalans com a nació, de la nostra unitat lingüística, dels nostres lligams històrics i del nostre patrimoni cultural comú. És a dir, tot això de la llengua valenciana no és res més que una excusa populista per esborrar la identitat catalana del poble valencià. Tot això ja ho sabia, però per si de cas no ho tenia del tot clar, ara ja sé que el Canal 9 és un instrument més per destruir el català de la vida quotidiana.

A part dels anuncis oficials, dels informatius i dels programes (almenys, els que he vist, i ja m'estranya), les pel·lícules i la publicitat són en castellà. Publicitat, per cert, que a TV3 està traduïda al català, però que no fos cas que els valencians se sotmetessin a l'opressió de sentir un anunci en dialecte principatí... Tampoc ho "tradueixen" al valencià, simplement ho deixen en castellà. I és curiós sentir algun anunci en castellà on s'endevina perfectament la veu d'algun actor ben conegut a les sèries de TV3, molt probablement catalanoparlant.

En aquest sentit, trobo important que TV3 es vegi arreu dels Països Catalans, malgrat que no sigui precisament la televisió lliure i independent per excel·lència (que n'hi ha alguna que ho sigui?). És un mal menor que hem d'assumir per evitar un mal major, el de que s'enderroqui un més dels fràgils pilars que sostenten la identitat col·lectiva de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Com el Nen Amagat

Deixem-nos estar de règims i dietes absurdes, no castiguem més els nostres estómacs (per voluptuosos que siguin...) amb menjars bullits i negats de sucs insípids! Que no ho veieu que tot plegat no és res més que un negoci que, irònicament, es retroalimenta de la pitjor de les maneres?

És el negoci de les porqueries envasades amb plàstic, dels artificis de colors estridents i carregats d’additius químics, amb suplements de greixos i calories. És el negoci de la publicitat sexista, que primer només atacava les dones, imposant estereotips de bellesa, i que ara ja fa uns quants anys que ha obert front al mercat masculí, que s'hi ha acollit amb els braços ben oberts, engreixant-nos de complexos i aprimant-nos malaltissament als llits dels hospitals. I com no podria ser d'una altra manera, també és el negoci de la gran indústria farmacèutica, que ens omple de medicaments i menjars sintètics per fer-nos perdre pes... Es tanca el cercle. Ho veieu ara?

I el resultat, és que ara ni tant sols amanim l'amanida, que l'oli engreixa diuen... Però deixem-nos de romanços! No hi ha res més saludable i plaent pel paladar que una amanida ben amanida: posem un polsim de sal i tornem a agafar el setrill sense por, i tal com diem a Tagamanent, de la Vila a Vilardebò, afegim-hi un bon raig d'oli d'oliva del bo i del millor.

Perquè com les amanides, les nostres vides s'estan tornant cada cop més insípides en aquesta societat que anomenen del “benestar”. La societat del capitalisme en crisi, de la democràcia de tirans electes, del paternalisme d'Estat que ens torna acrítics, dels polítics botiflers que neguen els nostres drets com a nació. Per això, ara més que mai, cal tornar a amanir com Déu mana l'enciam, el tomàquet i la ceba.

Per començar, hi posarem la sal i un bon raig d'oli d'oliva, de la Vila a Vilardebò, perquè així sabrem valorar més el que tenim, coneixerem millor les nostres contrades i el nostre patrimoni, quelcom indispensable per estimar-lo i respectar-lo, i el que és més important: aprendre a defensar cada pam de terra com si fos un bocí de nosaltres mateixes.

Després, podem condimentar l'amanida amb una xicra de pebre negre o amb espècies picants i exòtiques que ens permetin deixar de badar, per treure'ns la mordassa que ens nega el pensament crític i començar a parlar sense embuts.

També podem amanir el plat amb aquell vinagre de vi que ens fa estossegar si no vigilem. Només un rajolí, de la Vila a Vilardebò, suficient com per despertar-nos del son profund del conformisme, ja que sovint hem de passar a l'acció per fer sentir la veu de l'Alt Congost. Imaginem, proposem i construïm alternatives que abanderin les nostres reivindicacions.

Finalment, com que tampoc hem d'oblidar les coses bones, les que sempre hem tingut i les que s'estan fent, no hi ha res millor per endolcir l'amanida que un raig de vinagre de Mòdena caramel·litzat, de la Vila a Vilaerdebò, i per què no, unes rodanxes de poma, taronja o préssec.

Així, en aquesta nova secció, amanirem des d'una perspectiva crítica i constructiva la realitat de Tagamanent i del conjunt de l'Alt Congost, de la Vila a Vilardebò. Com el Nen Amagat, estarem sempre presents, des de tots els racons de la nostra vall, amb la mirada atenta de la guilla amagada entre els espessos alzinars, sobrevolant el firmament com l'aligot, submergits a les aigües del Congost com les bagres i els barbs.

Espero que us agradi, ens veiem properament a les pàgines de la Veu de l'Alt Congost!

"Las venas abiertas de América Latina"

De la forma més accidentada possible em va arribar el llibre equivocat a les mans: Las venas abiertas de América Latina, d'Eduardo Galeano. La sort va ser que vaig descobrir una gran obra, la desgràcia és que no formulava dins de la llista tancada i barrada del professor. Però això ja és igual!

Las venas abiertas de América Latina ens relata la història d’un continent que ha estat víctima, paradoxalment, de la seva sort, de les seves grans riqueses naturals espoliades pel colonialisme, primer europeu, i després també nord-americà, condemnant-lo a una dependència econòmica que es reflecteix, una vegada i una altra, en tots els aspectes de la societat llatinoamericana.

Però l’essència d’aquesta obra és la perspectiva humana de què s’impregnen les problemàtiques que Eduardo Galeano despulla a les seves pàgines, esdevenint més un memorial de greuges, que no un tractat d’història econòmica, caracteritzant-se més com un manifest, viscut i analitzat des de dins, que no d’una anàlisi neutral, tractada des d’una part còmodament no implicada.

Eduardo Galeano pren partit, però no gratuïtament. L’autor dóna veu als oprimits, relatant-nos els fets des de les galeres que conduïen tribus africanes senceres cap als ports llatinoamericans on eren venuts com a mà d’obra esclava; des de les mines d’or, de plata i de metalls; des de les plantacions de sucre, cafè i tabac de les grans hisendes; des d’un poblat devastat per la repressió; des de primera línia de foc en les revolucions vencedores i esclafades; des de les muntanyes on els esclaus revoltats, tractaven de reprendre les seves formes de vida tradicionals.

Aquesta perspectiva d’anàlisi, juntament amb la seva gran riquesa literària, no només conforma el gran atractiu de l’obra, ja que desperta una gran capacitat d’empatia, sinó que també desprèn una sinceritat fonamentada en una important font documental, que la dota de credibilitat utilitzant de forma molt pedagògica dades empíriques, titulars de premsa, legislacions, frases textuals de personatges rellevants, etcètera.

També és important el paral·lelisme entre la colonització d’Amèrica Llatina i de Nord-Amèrica, ja que ens permet entendre les diferències en l’evolució històrica de les respectives societats. No cal tenir grans coneixements històrics per diferenciar una nació unificada que actualment és la primera potència mundial, d’un mapa esquarterat en diverses nacions pobres i dependents de l’exterior. L’explicació està en l’origen i el desenvolupament d’ambdós processos de colonització.

Malgrat ser diferents les potències europees que van colonitzar els dos hemisferis del continent americà (Monarquia Hispànica i Portugal, Amèrica Llatina; Gran Bretanya i França, Amèrica del Nord), els beneficiaris van ser fonamentalment els mateixos: l’Imperi Britànic. Aleshores era la principal potència econòmica mundial, gràcies a una burgesia nacional modernitzadora que va impulsar el procés d’industrialització, ajudada per un Estat liberal i pels grans avenços tecnològics, com la màquina de vapor de James Watt.

En plena era del colonialisme, era el moment idoni per desplegar una flota comercial d’escala transoceànica per proveir la naixent indústria britànica de matèries primeres (minerals, fusta, teixits...) i, aquestes, juntament amb productes com el cafè, el sucre o el tabac, comercialitzar-les a la resta de països europeus, per tal d’acumular capitals que serien destinats a noves inversions productives. Entenent les necessitats de la metròpolis, consegüentment, podem comprendre la gestió del colonialisme als diferents territoris.

La riquesa natural nord-americana era molt menor a la llatinoamericana, on l’or, la plata i els metalls eren abundants i de gran qualitat, juntament amb la fusta extreta dels boscos, que un cop talats els arbres, les planes assolades i les terres altament fèrtils servien pel monocultiu a gran escala de cafè, sucre i tabac, entre d’altres. Això, cal sumar-hi el fet que Amèrica Llatina estava molt poblada d’indígenes que servirien de mà d’obra esclava, que sumats als esclaus importats de l’Àfrica negra, consistirien en la nombrosa força de treball necessària per la creació d’una economia basada en l’exportació.

A més, al continent sud i centreamericà els colonitzadors eren “conquistadores” que es van repartir les terres i les mines, resultant ser uns pocs propietaris els que concentraren en les seves mans l’explotació dels recursos naturals i dels sòls cultivables, fet que implicà el naixement d’una economia unidireccional, des de la mina o el latifundi fins al port, d’on els vaixells salpen cap als països desenvolupats. Això implicà, no només l’espoliació de les terres comunals i la destrucció de les formes de vida autòctones – el qual també succeí al nord –, sinó el naixement d’unes nacions que existeixen per exportar productes cap als països rics, desconnectant-se entre si, i fragmentant-se internament, al no desenvolupar un mercat independent interior.

En canvi, els colonitzadors nord-americans eren treballadors lliures del vell continent que emigraren al “Nou Món” per esdevenir petits propietaris de terres, generant-se una burgesia nacional emprenedora que afavoriria la industrialització, la modernització i la consolidació d’un mercat interior en unes colònies cada cop més autònomes de l’Imperi britànic. Aquest, centrava els seus esforços, com hem vist, cap a l’Amèrica Llatina, on s’hi concentrava la gran front d’acumulació primitiva de capital necessària per accelerar la industrialització de la metròpoli, alhora que la riquesa generada en l’exportació no s’invertia de forma productiva en la generació d’una economia independent, malbaratant-se en importacions de productes de luxe dels països europeus, pel gaudi de les classes dominants (latifundistes hisendats, comerciants, propietaris de mines i burgesia incipient).

Així doncs, veiem com Amèrica Llatina és fragmentada i espoliada, generant-se una estructura econòmica dependent que sobreexplota fins a esgotar la seva gran riquesa natural, alhora malbaratant la fertilitat de les seves terres amb el monocultiu, i tot, pel benefici de la burgesia estrangera (acumulació primitiva de capitals per a la industrialització) i l’enriquiment d’unes classes dominants autòctones que faciliten la dependència, fomenten primer l’esclavisme i, després, el semifeudalisme amb els “salaris de fam” o pagats en espècies (camperols assalariats), invertint els beneficis en la importació de les formes d’oci i els luxes occidentals. Segons Galeano, la inexistència d’un mercat intern arriba fins al punt que les comunicacions afavoreixen més el comerç entre Amèrica Llatina i els països desenvolupats, que no entre els respectius països que la componen.

Mentrestant, a l’Amèrica del Nord, una guerra d’independència proclama la unificació i la sobirania de les colònies respecte a l’Imperi Britànic, naixent una sola nació: Estats Units d’Amèrica (EUA). Amb un potent mercat interior fortament proteccionista, s’industrialitza i modernitza el país, proveint-se la pròpia població de recursos, alhora que fomentant un comerç internacional en constant creixement. Així, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, EUA no només esdevé un país desenvolupat, sinó que es proclama primera potència econòmica mundial, fins avui en dia.

Així, naixerà una nova era del colonialisme (imperialisme o neocolonialisme), on els EUA tindran un paper destacat en una nova etapa d’espoli d’Amèrica Llatina, ja no tant basada en l’explotació de matèries primeres, excepte dels recursos petroliers, ni tant sols en l’agricultura de plantacions, sinó sobretot en l’especulació financera i la industrialització a través de l’establiment de sucursals d’empreses multinacionals i transnacionals del nou imperi. Per la resta, la lògia colonialista seguirà sent la mateixa, fonamentada en la reproducció d’una estructura econòmica dependent.

Finalment, cal apuntar les repercussions de la dependència en l’àmbit polític i social, que garantiran l’espoli de recursos i l’explotació de la població autòctona. D’una banda, a nivell polític, es controlaran governs titelles favorables a les potències colonials, es fomentaran guerres als països perillosos per la presència imperialista al continent (per exemple, al Paraguai amb la “Guerra de la Triple Aliança” Argentina-Brasil-Uruguai recolzats per l’Imperi Britànic, per tal d’evitar el seu desenvolupament independent), la ingerència estrangera per aturar revolucions (per exemple, la Contra Nicaragüenca), etcètera.

D’altra banda, cal remarcar la continuïtat de la violència que, esporàdicament, sucumbirà el continent sud i centreamericà, en forma d’esclats d’ira popular contra la precarietat laboral i els baixos salaris, l’elevat atur estructural a causa d’un exèrcit de treballadors de reserva inabsorbible per la incipient indústria, o per les males condicions de vida al camp i als suburbis de les ciutats. Violència, sovint, sense un rerefons ideològic ni una estratègia política, excepte en el cas de les guerrilles o de revolucions com la cubana.

La resposta sempre ha estat el terrorisme d’Estat, inevitablement desproporcionat, en benefici de l’oligarquia, reprimint durament les revoltes per tal de sufocar-les, una repressió que en diverses ocasions, tal com ens explica Galeano, ha implicat veritables genocidis i acarnissaments totalment macabres contra les masses populars explotades i esclavitzades. Uns fets que han quedat impunes fins molt recentment, en la mesura que s’han pogut desenvolupar unes democràcies encara avui febles i unes economies encara massa dependents.

En definitiva, mentre que els països desenvolupats devem el nostre benestar a Amèrica Llatina, els països que l’integren deuen la seva condició de subdesenvolupats als més de cinc-cents anys de colonialisme per part de les potències occidentals. Aquesta és la injustícia que Eduardo Galeano ens vol transmetre a Las venas abiertas de América Latina, apostant pel somni panamericà de Simón Bolívar, el de la unificació d’Amèrica Llatina en una sola nació, on es respectin les formes de vida tradicionals dels indígenes i s’assoleixi la independència econòmica, diversificant-la i dirigint-la cap al mercat intern, per satisfer les necessitats d’una població que no hauria de ser pobra, tenint en compte les grans riqueses de què hauria de poder gaudir.