Votar per exercir la sobirania popular

Afirmar que democràcia significa el poder (kratos) del poble (demos), podria semblar un tòpic, ja que és a bastament conegut per a tothom, però si és així, es tracta segurament del tòpic menys ben realitzat. El poder en democràcia és, per tant, el poder popular i, el poder al món real, sempre és unívoc, irresistible, inalienable i indivisible. El poble català, doncs, essent un de sol, malgrat que “la identitat de la identitat no és la identitat, sinó la diferència” (Yves Charles Zarka), si vol aspirar a realitzar plenament la democràcia, ha de ser capaç i ha de tenir la voluntat d’exercir el poder fins al màxim exponent.

El referèndum per la independència serà, en aquest sentit, un exercici directe del poder per part del poble català: democràcia en acte, sobirania fàctica. Quan el Constituent (la majoria parlamentària) ha decidit convocar el poble perquè impugni el fals marc contractual amb el Règim del 78 i es proclami lliure per constituir-se sobiranament, de fet i de dret, cap poder podrà resistir-lo, ni alienar-lo, ni dividir-lo del dret a decidir el seu futur. No podrà, fonamentalment, perquè el poble és la base i l’arrel, és la font de tota legitimitat i, consegüentment, de tota legalitat, de manera que el dret a exercir el seu futur no li és mai delegat, sinó tot el contrari: el poble és la font de tot poder.

Com deia el filòsof francès, Jean-Jaques Rousseau, “la sobirania no pot ser representada per la mateixa raó que no pot ser alienada; consisteix essencialment en la voluntat general i aquesta no pot ser representada: és ella mateixa o és una altra; no hi ha terme mig. Els diputats del poble no són, doncs, ni poden ser els seus representants; són només els seus comissaris; no poden acordar res definitivament. Tota llei no ratificada en persona pel poble és nul·la; no és una llei. (...) en l’instant que un poble escull representants, ja no és lliure; ja no existeix.”

Així mateix, si la voluntat sobirana del poble català s’intenta suprimir, mitjançant la repressió de l’Estat, aquesta voluntat es veurà automàticament realitzada: pel fet d’impedir que el poble decideixi lliurement el seu futur, la tirania espanyola l’haurà desprès de tota vinculació legítima amb el poder que representa. El poble, com s’ha dit, no pot ser subjugat contra la seva voluntat, de manera que la negació de la seva voluntat esdevé, irremeiablement, la dissolució de tot contracte, de tota relació legítima amb l’Estat que afirma representar-lo.

La unilateralitat, doncs, no consisteix en un principi normatiu, sinó en una realitat en si mateixa, ja que si concebem que el poble és el veritable sobirà, l’exercici de la seva voluntat no pot veure’s subjecte a una legislació que li és exògena. Si una instància politicojurídica nega la sobirania popular, per tant, aquesta autoritat deixarà de ser-ne immediatament dipositària. D’aquesta manera, el poble català, convocat a constituir-se segons la seva voluntat, sigui subordinant-se de nou al Regne d’Espanya, sigui constituint-se com una República democràtica lliure, no només té el dret a decidir, sinó que és absolutament decisiu: la negació del seu dret suposa el seu alliberament immediat.

La independència unilateral haurà de ser, en aquest sentit, no només una opció, sinó una realitat derivada de qualsevol negació per part de l’Estat del dret del poble català a decidir. I, un cop alliberat de qualsevol marc d’opressió, només aleshores, podrà decidir si vol seguir sent lliure o forjar-se novament les cadenes envers als poders aliens. Sigui com sigui, doncs, el poble català no només té el dret a decidir, sinó que decidirà inevitablement, fruit de les seves accions, fruit de la seva voluntat sobirana, si vol seguir sent poble, si vol seguir sent un, si vol seguir, en definitiva, essent. 

Diari El Món, 08/06/2017

La Revolució Catalaníssima

Fins a dia d’avui, s’ha parlat (als mitjans de comunicació, al faristol del Parlament, als bars i al carrer, etc.) de Procés per referir-se al marc polític que defineix el moment històric actual. Aquest es caracteritza per les intenses relacions dialèctiques entre el moviment nacional-popular, les forces polítiques sobiranistes i les institucions catalanes que, des de l’esclat de les mobilitzacions independentistes l’any 2009, han anat convergint en el projecte de construcció de la República Catalana.

Un “procés” denota un camí que té un principi i un final; consegüentment, implica una finalitat última. En aquest cas, un procés polític com és el “Procés independentista” consisteix en el camí emprès pel conjunt de forces vives i socialment majoritàries del Principat de Catalunya per avançar cap a la independència. Però la pregunta que tothom es formula és: quan acabarà el Procés? Amb la victòria del referèndum? Amb la Declaració d’Independència? Amb el Procés Constituent de la nova República? Amb la convocatòria de les primeres Eleccions Constituents? Amb la promulgació de la nova Constitució Catalana?

Quin moment marcarà la fi del Procés i el començament d’un nou marc polític és una qüestió que, si bé no es pot preveure temporalment, penso que sí que podem establir-ne un punt d’inflexió conceptual: el moment concret de la ruptura juridicopolítica amb l’Estat espanyol serà, alhora que l’inici dels primers passos de la República Catalana Independent, també de la superació de l’anomenat Procés. Aquest “moment”, però, malgrat que la categoria temporal que pot desprendre’s del concepte, serà qualitativament majúscul, des del punt de vista del moviment històric. I, de ben segur, la disputa juridicopolítica tampoc es resoldrà de manera “momentània”, sinó que sobretot requerirà l’emergència real d’un nou subjecte polític fàctic: el poble català constituït en República.

Aquest punt d’inflexió, aquest moment de ruptura, ja no és, doncs, el Procés, sinó la Revolució Catalana. Un altre procés polític que no arrencarà exactament en aquest moment concret, sinó que s’imposarà, ja que s’està gestant des de fa anys. L’any 2013, el dirigent independentista Carles Castellanos escrivia a Llibertat.cat un article titulat “La Revolució Catalana”. Aleshores, Castellanos ja advertia que el procés polític que estàvem vivint era una revolució política multidimensional. Concretament, assenyalava:

Aquesta revolució nostra és, en primera instància, política perquè, com sabem, es basa en la pèrdua de legitimitat de l’Estat espanyol i l’esperança en una nova manera d’organitzar-nos col·lectivament en un Estat català independent. (...) Si ens hi fixem bé la revolució catalana és, d’entrada, l’expressió d’una crítica genèrica envers les formes de poder actual. Al costat de la reclamació de la independència hi està creixent un bosc espès de reivindicacions favorables a una manera més democràtica i participativa de fer política. Tota una línia de renovació democràtica s’està expandint perquè dins l’esperit de la revolució catalana hi ha la fi del règim polític de la transició postfranquista.

El que és interessant d’aquesta anàlisi és que es fonamenta en dos aspectes generals del programa independentista, tal i com s’ha anat configurant fins a l’actualitat: l’emancipació conscient respecte del marc espanyol i el trencament amb les dinàmiques polítiques que l’han constituït (l’anomenat Règim del 78). A mesura que el Procés arriba a la seva culminació, doncs, la Revolució Catalana, com a via paral·lela d’acumulació de consciència col·lectiva, va prenent el relleu. Un relleu necessari, ja que en el moment de la ruptura juridicopolítica, la Revolució política serà un fet, una realitat inqüestionable, de manera que el nivell de consciència –desenvolupat dialècticament durant tots aquests anys de lluita infatigable des del moviment d’alliberament nacional– estigui preparada perquè el poble català esdevingui el subjecte revolucionari que faci possible el triomf de la nostra Revolució.

Però arribats a aquest punt, cal fer encara una passa més: de la Revolució Catalana, cal que passem a la Revolució Catalaníssima. Agafant prestat el terme del revolucionari independentista cubà Camilo Cienfuegos (“La Revolución Cubana es la Revolución Cubanísima”), cal afegir aquest ús superlatiu del terme: perquè així com el Procés culminarà amb la Revolució, aquesta només triomfarà si esdevé, no merament catalana, sinó catalaníssima; amb altres paraules, el veritable triomf del poble català no serà només el fet de portar a terme una revolució juridicopolítica al territori català (del Principat de Catalunya), sinó convertir aquesta ruptura revolucionària en una transformació global del model polític, social i econòmic amb el qual trenquem: cal fer la Revolució no només a Catalunya, sinó per i per als catalans i catalanes.

La Revolució en què ens trobem va més enllà de la constitució d’un nou marc constitucional, la República Catalana ha de revolucionar la consciència dels catalans i les catalanes, emancipant-se no només del Règim del 78, sinó també, i sobretot, del marc espanyol de consciència que ens ha imposat durant més de 300 anys d’ocupació. En aquest sentit, el focus revolucionari del Principat de Catalunya ha d’esdevenir catalaníssim en el sentit que ha de ser la Revolució del conjunt dels catalans, valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers, nord-catalans i habitants de la Franja: ha d’esdevenir el punt de partida per a la construcció nacional dels Països Catalans, amb la consciència plena del nostre marc nacional; emancipant-nos, d’aquesta manera, no només físicament i jurídicament de les fronteres que els Estats espanyol i francès han imposat, sinó també a nivell de consciència nacional.

És per això que quan alguns qualifiquen el moviment independentista d’“anacional” o “postnacional”, reduint-lo al seu vessant jurídicopolític, s’està fent un enfocament reduccionista de la qüestió nacional. També quan d’altres afirmen que “deixaran de ser independentistes el dia de la independència”, limiten la noció de sobirania a la simple edificació d’un Estat català, sense tenir en compte els diferents agents polítics i econòmics que, en l’àmbit internacional, defineixen actualment les relacions de poder. Segurament, hi ha un cert prejudici “antinacional”, com a reflex de l’experiència col·lectiva al marc de l’opressió espanyola, on s’ha posat de manifest la cara més rància, feixista i imperialista del nacionalisme. Però, justament, quan parlem d’emancipació de la consciència nacional, això també significa alliberar-nos d’aquesta concepció imposada “des de fora”, d’aquesta correlació entre nacionalisme i opressió.

La nació o societat nacional no és altra cosa que la societat en concret, històricament formada en un marc territorial físic que, conformant una comunitat de llengua, cultura i relacions econòmiques, el dota d’una consciència comuna, com a comunitat humana. Defensar la nació, doncs, no significa defensar una estructura de poder concreta, ni una existència eterna, ni tampoc una ètnia originària, ni cap altra categoria antihistòrica. Pel contrari, defensar la nació catalana, al marc de la Revolució Catalaníssima, no és altra cosa que defensar la nostra comunitat humana i el territori que habita. Significa defensar la nostra societat i, amb aquesta, la nostra llibertat per desenvolupar-nos sobiranament a través de la llengua i la cultura que històricament hem anat construint en comú; alhora que també implica establir el marc de relacions econòmiques que nosaltres, els catalans i les catalanes, i ningú més, decidim. 

Cal que la llengua nacional dels catalans i les catalanes, la llengua pròpia i comuna del poble català, no l’única, però sí la que tots i totes compartim, esdevingui el nou marc comunicatiu de la nació. Així mateix la nostra cultura, com la llengua, escindides militarment entre dos Estats i diverses regions administratives, ha de ser un pilar d’aquest alliberament de la consciència nacional respecte dels marcs espanyol i francès, superant aquest autoodi i autorepressió tan típics de la moral de l’oprimit. I la nostra llengua i cultura, així com el nostre marc nacional, no els defensarem per una qüestió de nostàlgia, de tradició o per altres motivacions pretèrites, sinó pel convenciment que són elements constitutius de la nostra societat nacional històricament formada. I, consegüentment, la Revolució catalana només serà catalaníssima si emprèn el projecte històric de construcció nacional dels Països Catalans, com a unió lliure d’aquells pobles que parlen, senten i viuen en català. No és una qüestió d’identitats essencials, com hem dit, sinó de dignitat i de fraternitat republicanes.

Però tampoc serà catalaníssima la nostra Revolució, per més catalana que sigui, si la nova República se sotmet, el dia després de la seva constitució, a les institucions internacionals de l’imperialisme. No serem sobirans si no podem decidir la nostra pròpia política econòmica i monetària: catalaníssim serà alliberar-nos de Madrid i de París, però també de Brussel·les i de Washington. No serà catalaníssim encadenar-nos a la distribució internacional del treball marcada per l’aliança de la UE-EUA. No serà catalaníssim formar part del projecte de l’OTAN, segons una anàlisi autocentrada de les relacions internacionals.

Catalaníssim és recuperar els sectors productius de l’economia nacional, disposats democràticament en mans del poble, rellançar una indústria i un sector agrari potents; serà relacionar-se solidàriament amb la resta de pobles del món, d’igual a igual; serà poder decidir sobiranament sobre les nostres relacions internacionals, sobre el nostre model polític, social i econòmic; sobre el nostre model mediambiental i territorial; en definitiva, no volem ser una regió d’Espanya, ni tampoc de França. Però tampoc volem ser un Estat “espanyol” o “francès” independent. Fer valer la Revolució Catalaníssima significa, precisament, fer arribar fins al màxim exponent la nostra sobirania nacional-popular. No significa, ans al contrari, l’autarquia ni el tancament al món, sinó poder viure com a catalans i catalanes, en un món que volem contribuir en fer més just i pròsper, des del respecte mutu i la fraternitat amb la resta de pobles del planeta. 

Diari El Món, 25/05/2017

1 de Maig: el dia dels altres o el dia de la immensa majoria?

Un any més, hem vist passar per davant el pont de maig. Vull dir, el Dia 1 de Maig, diada internacional dels treballadors i les treballadores. Com cada any, milers de persones s’han mobilitzat arreu dels Països Catalans, com també arreu del món, per reivindicar i denunciar... Què? La major part de la població del nostre país, desenganyem-nos, ha viscut un any més el pont de maig, on han pogut gaudir d’un descans merescut amb la família i els amics, gràcies a tants altres treballadors de la restauració, de l’hostaleria, etc., que també han viscut un pont de maig, en el seu cas, menys distès i relaxant. Molts d’altres, simplement han passat un dia més, ja que els aturats i els jubilats no fan vacances, ni en molts casos se les poden permetre. Tampoc una quantitat gens menyspreable de treballadors i treballadores. La majoria d’ells, però, tampoc han celebrat l’1 de Maig.

Davant d’aquest fet, se’ns podrien presentar dues possibles hipòtesis: o bé no hi havia espais de mobilització, o bé no hi havia motius suficients com per mobilitzar-se. Però no és així. D’una banda, com cada any, milers de persones agrupades en comitès d’empresa, sindicats, associacions i partits polítics han organitzat centenars d’actes reivindicatius i de denúncia arreu del territori. Espais de mobilització n’hi ha hagut a les capitals, a les ciutats mitjanes i, fins i tot, en algunes poblacions petites i als polígons industrials. Hi ha hagut reconeixement institucional, en molts casos, de tots els nivells. Hem tingut, de fet, els mitjans de comunicació pendents del transcurs d’aquesta jornada anual de mobilització i, efectivament, de mobilització n’hi ha hagut i molta; però en xifres relatives, en una nació de més d’11 milions d’habitants, parlar de grans manifestacions històriques seria fer-se trampes al solitari.

Com hem dit, la immensa majoria de la població ha celebrat o treballat el pont de maig o, senzillament, ha viscut un dia més de la seva vida. Això ens portaria a plantejar-nos la segona hipòtesis, segons la qual no hi havia motius suficients com per mobilitzar-se. Però, d’altra banda, això tampoc és ben bé així. De fet, de motius en tenim masses, com per circumscriure les mobilitzacions a l’1 de Maig. El desmantellament de l’Estat del Benestar de les últimes dècades, juntament amb la crisi del capitalisme mundial, ha fet estralls a les condicions de vida de la immensa majoria. Els drets socials i laborals s’han deteriorat, les llistes d’espera de la sanitat gairebé atrapen les llistes de l’atur, personal interí fossilitzat, funcionariat retallat, desnonaments, subocupació i treball temporal, pobresa infantil... I, mentrestant, guerres, corrupció, espoli fiscal i negació dels drets nacionals del poble català.

Sens dubte, no es tracta d’un problema de falta de motius. No es tracta, en altres paraules, de condicions objectives. Aquestes hi són. És, en canvi, una qüestió de condicions subjectives, d’identitat i de consciència de classe; de manca d’un projecte comú, ja sigui per desengany històric, ja sigui per aspiracions d’ascens social. Sigui com sigui, actualment, els treballadors i les treballadores, majoritàriament, no se senten partícips d’aquesta classe social que agrupa la immensa majoria de la població: la classe treballadora. Aquella que necessita treballar per (sobre)viure. Segons la consciència de molta gent, la classe treballadora, si és que existeix, “sempre són els altres”. I si s’hi senten membres, en molts casos, sempre afirmen que és una conjectura temporal, o bé s’hi resignen, com quelcom que malauradament ja no es pot canviar.

Els primers, els que afirmen que la classe treballadora “són els altres”, sovint al·leguen que, de fet, la classe treballadora ja no existeix. És un concepte anacrònic que es referia a uns temps passats, a uns exèrcits d’obrers industrials que, a dia d’avui, ja pràcticament no existeixen. Potser identifiquen l’obrer amb el paleta o amb el peó industrial, però alhora coincideixen que fins i tot aquests cobren més que molts professors universitaris interins i altres rams molt mal pagats del món laboral especialitzat.

Els treballadors de coll blanc de les cadenes de muntatge d’automòbils, l’aristocràcia obrera que pot gaudir d’una pantalla plana, d’un bon cotxe i d’una bonica casa amb jardí, encara que sigui a través d’hipoteques llargues com un dia sense pa... Aquests són els vestigis de l’antiga classe treballadora, ara identificada, més aviat, amb un baix nivell cultural i una feina que potser és dura, però que tampoc està tan mal pagada. Aquesta és, defugint idealismes, la concepció compartida per molta gent.

I no només per aquells que esperen, des del seu elevat nivell d’estudis, ascendir tard o d’hora a un estadi superior de l’estructura social, ben lluny de tots aquests treballadors que encara avui s’accepta anomenar obrers. També la intel·lectualitat postmoderna ha volgut forjar noves denominacions que siguin més d’acord amb el sentit comú de la gent d’avui en dia. Així, per exemple, trobem el concepte de “precariat” o de “classe mitjana baixa” per referir-nos a aquells amplis sectors de la classe treballadora que, d’alguna manera, assumim que no ho haurien de ser, si tinguessin unes condicions laborals i salarials justes.

Després, trobaríem “els altres”, els que sí que es consideren membres de la classe treballadora, resignadament o amb l’esperança de sortir-ne. En tot cas, l’element comú d’aquesta identitat de classe, no de consciència, és un cert constrenyiment social. Aquí hi trobaríem una part importantíssima de la població, aquella que s’ha vist desnonada, que necessita l’ajuda dels serveis socials, ja sigui per alimentar-se, ja sigui per vestir-se, en definitiva, hi trobem els contingents més depauperats de la classe treballadora.

Alguns sempre n’han format part, d’altres són fills de l’esclat de la bombolla immobiliària i de tantes deslocalitzacions empresarials; és a dir, aquells que en un moment donat van aspirar a deixar de ser classe treballadora, per haver pogut tastar un nivell de vida superior. D’aquesta manera, recorden amb nostàlgia els temps de cert benestar material i veuen aquells que han conservat la feina i l’habitatge (al capdavall, treballadors igual que ells) com una classe social superior, a la qual aspiren tornar a integrar o, com a mínim, que siguin els seus fills qui arribin a formar-ne part.

La desarticulació de la classe treballadora ha sigut una complexa operació ideològica, maniobrada especialment durant els temps de la Guerra Freda, a través de l’anomenat pacte social que engendrà el quasi difunt l’Estat del Benestar. Poc en queda d’allò actualment, pel que fa als drets socials, més que un teixit industrial i un sector agrari destruïts. Però, tanmateix, la consciència emanada d’aquell mode de producció artificial, fonamentat en el sector terciari, a costa d’una immensa majoria de la població del planeta sotmesa a règims d’explotació i de pobresa extrems, encara persisteix. A mesura que canvia el pol econòmic global i que les noves generacions creixen partint d’una base socioeconòmica molt inferior que els fills del Pla Marshall, possiblement la consciència de classe que ara es resisteix, torni a aflorar. Però els processos de consciència sovint són lents, tot i que no es pot descartar mai que s’accelerin, de cop i volta, com ho demostra el moviment d’alliberament nacional al Principat de Catalunya.

De fet, l’augment vertiginós de la consciència nacional catalana, que no deixa de ser un fenomen de consciència col·lectiva, podria ser un termòmetre per mesurar, amb certa previsió, una major maduresa de les condicions subjectives per tal que, altra vegada, el poble treballador es forgi, des de tots els estrats artificialment creats i concebuts, en una unitat social orgànica. Encara és d’hora, com ho demostra l’1 de Maig que acabem de viure. Però, en canvi, sí que hi ha un fenomen diferencial que connecta coherentment aquestes mobilitzacions amb les de l’11 de setembre, entre d’altres, que és el projecte de la República Catalana.

Per primer cop després de molt de temps, el poble català té un projecte en comú, compartit massivament per les classes populars del nostre país. Cada cop hi ha més consciència que la victòria de la nova República, no només del referèndum, sinó sobretot de la independència, serà una victòria dels treballadors i de les treballadores. Primerament, perquè si el projecte de construcció nacional rep el suport de les grans masses de la societat, la victòria estarà aritmèticament assegurada. I, com és obvi, si aquest projecte té com a motor la classe treballadora, com no pot ser d’altra manera, serà un detonant de conquestes socials que afavoriran el progrés de la immensa majoria de la societat catalana. 

Quin millor moment que l’actual com per sortir massivament a dir que, com a treballadors i treballadores, siguem estudiants, aturats o jubilats, no veiem cap més futur de dignitat, solidaritat i justícia que el que porta el nom de República Catalana?

Diari El Món, 03/05/2017

El món al costat del poble català!

El proppassat 31 de març, El Món es feia ressò d’un fet que passarà a la història del nostre petit país: un centenar d’organitzacions d’arreu del món signaven una declaració de suport a la convocatòria d’un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. I no només això, també recordaven la universalitat del dret inalienable a l’autodeterminació dels pobles, manifestaven la seva preocupació per l’actitud demofòbica del govern espanyol i reconeixien la força i la capacitat de mobilització de masses del nostre moviment cap a la independència.

Aquesta bona nova, ni més ni menys, consisteix en la primera gran victòria decisiva del poble català en lluita pel reconeixement dels seus drets democràtics i per a l’exercici de la seva llibertat de decidir el seu futur, com a subjecte polític sobirà. Ara bé, incomprensiblement, ha passat completament desapercebuda pels principals mitjans de comunicació. També per aquells que sostenen línies editorials favorables als drets nacionals de Catalunya. No entraré aquí a indagar sobre quines raons els han portat a obviar aquest fet històric (perquè no és merament una notícia), sinó que em limitaré a felicitar aquells pocs mitjans, com El Món, Llibertat.cat i Vilaweb que se n’han fet ressò.

Aquest silenci mediàtic no crec que s’hagués produït si hagués sigut, posem pel cas, el Partit Republicà dels Estats Units o altres partits governants de països occidentals els que s’haguessin pronunciat en termes semblants. Però, sigui com sigui, els fets són els fets: els partits dirigents de països tals com la Xina, Vietnam, Laos, Corea, Cuba, Nicaragua, així com d’altres que són partícips als governs de països com Veneçuela, Equador, Bolívia, sense menystenir alguns partits amb una gran representativitat que també s’han afegit a la crida solidària, han sotasignat una declaració on se situen sense complexos al costat dels anhels del poble català.

Al famós capítol del Llibre Roig (l’obra més cops publicada de la història després de la Bíblia i l’Alcorà) titulat L’imperialisme i tots els reaccionaris són tigres de paper, el revolucionari xinès, Mao Tse Tung, afirma: «Tots els reaccionaris són tigres de paper. Semblen temibles, però en realitat no són tan poderosos. Vist en perspectiva, no són els reaccionaris, sinó el poble, qui és realment poderós». Espanya, sens dubte, també és un tigre de paper. I és el poble qui té la força, com s’ha demostrat en aquesta declaració.

Per sobre de la diplomàcia de l’Estat, la nostra lluita s’ha elevat, de cop i volta, en un àmbit de legitimitat que ultrapassa a bastament, no només el marc espanyol, sinó també l’europeu i el de tots aquells estats que, sense ser prou valents com per posar-se al costat del poble català, segueixen donant crèdit, m’imagino que per pur tacticisme diplomàtic o per por al contagi, a les súpliques desesperades d’un règim que s’esfondra. Tard o d’hora, però, molts d’aquests països que continuen fent la viu-viu a la política immobilista de Rajoy, no tindran més remei que reconèixer-nos, com una realitat innegable.

S’atrevirà Rajoy a cridar a l’ordre a l’ambaixador xinès? S’atrevirà a qüestionar la declaració que ha sotasignat el partit del qual el president Xi Jinping n’és el màxim dirigent? S’atrevirà a negar una realitat que, a partir d’aquesta declaració, els representants polítics de centenars de milions de persones, no només afirmen, sinó que encoratgen i reivindiquen solidàriament? Potser els serà més còmode, ara per ara, el silenci. Un silenci molt eloqüent, perquè denota una certa impotència enfront la realitat. Aquí no podem observar cap tipus d’intel·ligència tàctica. El laissez faire, laissez passer, típic de Rajoy, en aquest cas, tampoc obeeix a cap estratègia calculada de desgast. Ans al contrari, es tracta d’una clara constatació de debilitat o, fins i tot, de capitulació política sense pal·liatius.

Això, als catalans i les catalanes, no només ens fa més forts. També ens fa eminentment més reals. Des d’aquest moment, tenim la certesa que no estem sols, que els possibles suports (com, per exemple, el suposat suport d’Israel, per ara absolutament incert i discret, que alguns afirmen) ja no només són possibles, sinó que són una realitat inqüestionable. I no només per aquelles forces democràtiques d’altres nacions de l’estat, com els amics i amigues d’EH Bildu i del BNG, sinó també pels representants d’una bona part de la humanitat, destacant entre aquests el Partit Comunista de la Xina, pel seu valor demogràfic i pel seu pes inapel·lable en les relacions econòmiques i polítiques globals, així com els partits governants d’algunes de les excolònies espanyoles.

Aquesta notícia o, més ben dit, aquest fet històric, l’hem d’encaixar amb alegria, com una mostra de tendresa internacionalista, independentment de la nostra afiliació política i ideològica. El que en aquest moment històric ens uneix a tots i a totes és la defensa aferrissada de la democràcia i el seu exercici fins a les darreres conseqüències. I, per fi, el món comença a trencar el silenci i a situar-se al nostre costat. Aquells qui mirin cap a una altra banda, no aconseguiran pas dissoldre la nostra unitat, sinó que denotaran la seva incapacitat per frenar el que és històricament inevitable: que el poble català avanci decididament cap a la seva plena sobirania.

Diari El Món, 03/04/2017

Defensar la República és a les nostres mans

No voldria encetar un debat teològic sobre la possibilitat o no que la Moreneta intercedeixi en la defensa de la República Catalana. Ho dic pel regust místic de la victòria del Barça del proppassat 8 de març. Sense ànims de menystenir a totes aquelles persones que, de bona fe, van dipositar la seva esperança en la intercessió divina i que, consegüentment, van complir la prometença de posar el seu ciri a Montserrat, cal que tinguem clar que aquella espectacular remuntada va ser, ni més ni menys, que a les mans –o més ben dit als peus– dels jugadors del Futbol Club Barcelona. I no és banal l’aclariment, ja que fruit d’aquella gesta esportiva que, certament, va tenir l’efecte d’insuflar una mica d’optimisme nacional, com sol passar en aquests casos, hi ha un rerefons que pot minar els nostres destins creient justament que el futur és una realitat donada que, en gran mesura, no podem modificar amb el nostre propi esforç.

Doncs bé, tinguem-ho ben present: defensar la República Catalana és a les nostres mans i no a les d’altri. No és en mans de la Moreneta, ni de cap altra divinitat, però tampoc és en mans de la Unió Europea, ni de l’OTAN, ni de cap superpotència mundial. Ni encara menys en mans dels Estats espanyol i francès. La República Catalana serà, únicament, si els catalans i les catalanes estem disposats a fer-la ser. I això significa creure en la República i en la nostra capacitat per fer-la realitat amb el nostre propi esforç. No cal dir que si esperem passivament que ho faci algú altre, la República Catalana no deixarà de ser un somni mil·lenarista, una utopia que alimenti les nostres esperances en aquest món terrenal, com qualsevol altra creença irracional. Això, sense anar més lluny, és el que ens volen fer creure els unionistes quan asseguren que l’acompliment de la nostra voluntat democràtica és una aporia, un somni irrealitzable que, fins i tot, va en contra de l’ordre natural i de les lleis de la física (que asseguren que emanen de la Constitució del 1978).

Cal somiar –deia Lenin– però amb la condició de creure en els nostres somnis. D’examinar amb atenció la vida real, de confrontar la nostra observació amb els nostres somnis, i de realitzar escrupolosament la nostra fantasia. Perquè no només en tindrem prou amb la voluntat que, tanmateix, ha de ser ferma i convençuda: necessitarem tots els nostres esforços, els de les nostres mans i els de totes les nostres extremitats, per tal de fer realitat la República Catalana i, paral·lelament, defensar-la amb la mateixa determinació. La història està plena d’exemples que mostren com una nació és, en primer terme, la que ha de cobrir tots els flancs de la seva pròpia defensa. El poble català mateix hauria de ser un dels més conscients d’això, tenint en compte els fets històrics des del segle XVIII fins a la nostra contemporaneïtat. Ni els Àustries, ni Napoleó, ni els aliats occidentals, ni ningú, va acudir a la nostra “salvació”. I no em refereixo als pobles, evidentment, els quals sí que van deixar l’empremta solidària de l’internacionalisme durant els anys 30. Em refereixo als Estats.

I ho dic perquè, sovint, especialment des de l’esfera conservadora de l’independentisme, s’apel·la a la necessitat d’agradar a l’exterior. Que si hem d’agradar a la Unió Europea, que si hem d’agradar a l’OTAN, que si hem d’agradar a les grans corporacions multinacionals i als inversors estrangers. Ja en parlarem d’això, no era propi de la dreta allò de “primer la independència i després ja ho veurem?” És lícit que el PDECAT advoqui per l’OTAN, per l’UE i els seus aliats, com Israel o els EUA. No ho nego. D’altres creiem en un futur de sobirania, sense cadenes externes, alhora que detestarem formar part del projecte imperialista que sembra la guerra i la misèria arreu del món. Però, fins i tot per a nosaltres, i això inclou al conjunt de l’independentisme i tot l’àmbit polític nacionalment autrocentrat, hi ha una cosa prèvia: saber (ara ja no dic creure) que el futur de la nació, la República Catalana i la seva defensa, és a les nostres mans. I a les de ningú més.

“Sí que haurem d’agradar” –al·legaran–, ja que és una condició insalvable ser reconeguts com Estat per la comunitat internacional. Però el que aquí vull dir és que, sobretot, cal que ens reconeguem nosaltres mateixos. I reconèixer-nos significa saber que som nosaltres els únics dipositaris del nostre destí, el fonament necessari i el requisit indispensable per ser, però sobretot per persistir i per esdevenir. De la mateixa manera que, malgrat l’ocupació francoespanyola durant més de tres segles, els catalans i les catalanes hem aconseguit persistir únicament gràcies als nostres propis esforços, en sentit diametralment oposat als esforços dels Estats opressors, ara que tenim la majoria social que ens permetrà fer possible esdevenir la República, hem de dipositar els nostres esforços més conscients per defensar-la fins al final. I això vol dir, també, ser el que vulguem ser, no per agradar a ningú, sinó per esdevenir allò més semblantment exacte a la voluntat democràtica del poble català.

Amb això no vull dir que hàgim d’ignorar el món que ens envolta, tot el contrari. Per poder-nos presentar al món, per poder esdevenir un actor que, segons el criteri de cada projecte polític, pugui agradar més o menys als altres, en tot cas, cal ser conscients de nosaltres mateixos, ser els primers que ens reconeguem. Estic convençut que no hi ha cap independentista que, des de la seva particular perspectiva ideològica, no persegueixi una societat més pròspera, més justa i més democràtica. Busquem, doncs, en aquesta fase històrica, la necessària unitat sense fissures per assolir l’objectiu fonamental: esdevenir un Estat veritablement sobirà, capaç d’enfortir l’economia nacional, progressar cap a la justícia social i cap a una democràcia sense conservants ni colorants. Fem arribar fins al màxim exponent la nostra voluntat de ser, sense complexos, i presentem-nos davant del món com una sòlida realitat inqüestionable. Aquesta és la millor defensa que podem oferir a la República que està apunt de néixer.  

Diari El Món, 23/03/2017

El PSUC més necessari que mai

Durant molts anys, el Psuc va construir-se al Principat de Catalunya, efectivament, com el Partit (en majúscula i precedit per un article determinat). No només durant els anys 30, sinó també durant els temps de la clandestinitat, va saber organitzar i liderar la lluita contra el règim franquista, per la democràcia i pels drets nacionals del poble català, des del moviment comunista. Tanmateix, com bé se sap, el 20 de maig del 1997, quedà absorbit en Iniciativa per Catalunya que es va constituir com a partit (vegeu la minúscula). Podríem afirmar, doncs, que el Psuc va morir aleshores, i en va restar tan sols una pàgina web (www.psuc.cat) que manté fossilitzat el llegat de l’antic Partit Socialista Unificat de Catalunya.

El Psuc, però, ja feia temps que havia fet aigües. Es podria  al·legar que la ruptura definitiva amb la tradició de lluita fou al marc del V Congrés de 1982, quan va triomfar la línia eurocomunista propugnada per Santiago Carrillo, que va portar a la constitució del nou Partit dels Comunistes de Catalunya. Certament, aquell fou el principi de la fi del Psuc com a partit, però la seva fi com “al Partit” considero que l’hauríem de cercar a un moment anterior. Si haguéssim de posar-hi data, diria que fou el 25 d’octubre de 1977, en els anomenats “pactes de la Moncloa”. Donant l’esquena a les condicions subjectives favorables a la ruptura amb el franquisme, les elits polítiques espanyoles d’esquerra i de dreta –i entre aquestes també les catalanes– van posar els fonaments del Règim del 78, el gran teatre de la impunitat i de la continuïtat de la dictadura.

D’aquesta manera, traint l’Assemblea de Catalunya i el moviment popular democràtic, les banderes republicanes, del dret a l’autodeterminació i de la depuració dels crims perpetrats pel règim franquista van ser abandonades a la seva dissort, juntament amb les masses de catalans i catalanes (i, evidentment, d’altres pobles de l’estat) que les enarboraven amb l’esperança d’obtenir justícia. Entre els anomenats pares de la Constitució del 1978, no oblidem que es troba Jordi Solé i Tura, que fou un dels principals dirigents del Psuc de l’època, home de confiança de Santiago Carrillo i que, no per casualitat, també va acabar a les files del PSOE.

Solé i Tura representa, en bona mesura, el dilema històric mai superat pel Psuc ja des dels anys 30: la qüestió nacional catalana. Tot i que no podem negar l’important paper que va desenvolupar durant els anys de l’anomenada transició a favor de la immersió lingüística, així com en la defensa del dret a l’autodeterminació, en diferents moments històrics, passats els pactes de la Moncloa, la línia soleturista que situava el catalanisme polític com un moviment d’arrel burgesa va acabar imposant-se. Des d’aleshores, la falsa dicotomia social i nacional, que emmascara una ideologia nacionalista espanyola reaccionària, ha imperat entre bona part dels col·lectius polítics que han anat naixent com a fruit de la diàspora del Psuc i, més enllà d’aquests, d’importants segments de la societat catalana.

Aquesta situació fou denunciada a bastament per l’independentisme contemporani nascut el 1968, arran de la fundació del PSAN, i fonamentat teòricament el 1974 pel dirigent independentista Carles Castellanos, a la seva obra escrita des de la presó: “El fenomen nacional” (reeditat i actualitzat per Edicions del 1979, l’any 2015). El que en aquells moments es denunciava com a maniobra de les elits polítiques per evitar la ruptura real amb el règim i renunciar al dret a l’autodeterminació, en el cas concret del Psuc, va significar la seva fi com a Partit dels treballadors i les treballadores catalanes, desplaçant-se al costat de les forces continuistes i, consegüentment, al costat de l’oligarquia espanyola i de l’aparell repressiu franquista, ara disfressat de “democràcia” liberal europea.

El Partit dels treballadors i de les treballadores dels Països Catalans – i de qualsevol nació del món – no és una simple organització política, ni una plataforma electoral, ni cap ens que busqui, en definitiva, representar una ideologia o grup social específic. El Partit ha de formar-se a través de la història i de la lluita, com a resultat de la confluència de les forces progressistes i dels sectors més avançats de la societat, per tal de situar-se com l’Antítesi, en la dialèctica fonamental entre capital i treball, al servei dels interessos objectius del poble treballador. Sens dubte, si en algun moment el Psuc va poder projectar-se com “al Partit”, la seva complicitat amb la construcció del Règim del 78 i el seu seguidisme a les tesis soleturistes, el van reduir a una organització buida de projecte històric.

Els anys han anat passant i, actualment, quan l’independentisme català ha pres una dinàmica de masses, vertebrat en un moviment organitzat d’indubtable capacitat de mobilització, es fa molt difícil pensar en un gir similar al que succeí el 1977. Ara més que mai, la ruptura amb el Règim del 78 torna a ser possible i, a mesura que avancen els esdeveniments, cada cop es fa més palès que la ruptura democràtica té un nom: República Catalana. Les forces del búnquer i les seves còmplices continuen entonant els cants de sirena, combinades amb amenaces de dissolució d’una autonomia que els independentistes som, en primer terme, els més interessats a dissoldre.

Mentrestant, però, la diàspora del Psuc (que actualment podem ubicar a CSQP al Parlament de Catalunya i entre els Comuns a Barcelona) continua immersa en una mar de confusió. Havent trobat la fórmula d’un referèndum pactat amb l’Estat, com a fugida d’estudi, sembla que han aconseguit trobar un cert punt d’equilibri provisional entre les diverses sensibilitats internes. Una aposta que, malauradament, no té cap mena de recorregut (una part no pot pactar si no té un interlocutor a l’altra banda de la taula), i ho saben, de manera que la seva defensa aferrissada per part d’alguns dels seus dirigents, com Joan Coscubiela, ens porta a pensar que la seva voluntat de ruptura és la mateixa ara que la que tingué el Psuc el 1977.

Tanmateix, seria un error la reductio ad ICV del conjunt de forces polítiques que componen CSQP i els Comuns. Ni tan sols ICV és monolítica en aquest sentit, tal i com hem pogut comprovar en diverses ocasions. De fet, pot sorprendre veure com Ada Colau i Lluís Rabell, entre d’altres dirigents que votaren Sí-Sí el 9-N, ara s’erigeixin com a defensors d’aquesta aporia de política ficció que representa el pacte d’un referèndum amb l’Estat. També ens pot sorprendre veure les honestes declaracions d’en Joan Josep Nuet contra la persecució política de l’independentisme, així com l’aposta decidida del seu partit, Comunistes de Catalunya (hereu del PCC) i d’EUiA, per a la construcció de la República Catalana. Les contradeclaracions d’en Coscubiela ens haurien de permetre treure’n l’entrellat.

Desenganyem-nos: hi ha sectors conservadors – també dins de l’independentisme – que estan interessats a posar tots els expsuqueros dins del sac de l’espanyolisme. I, tot i que a jutjar per les seves accions, es podria considerar que en moltes ocasions li han fet el joc, seria un greu error desterrar-los de la revolució democràtica que estem emprenent. De fet, el PSUC (en majúscules) és més necessari que mai i hem d’encoratjar als sectors més avançats a no abandonar la lluita per defensar activament el dret a l’autodeterminació, el qual significa superar la il·lusió del pacte i decidir-se a reconèixer el poble català com a subjecte polític capaç d’exercir, sense el permís de ningú, el dret a decidir el seu futur.

Si la República Catalana serà un avenç social en si mateix, la suma d’aquests sectors en el camí cap a la independència permetria avançar de manera decisiva cap a la República dels treballadors i les treballadores. Perquè la falsa dicotomia social-nacional propugnada pel soleturisme – i que continuen sostenint dirigents com Joan Coscubiela i els sectors afins – s’esvairà tan bon punt s’assoleixi la independència. I superada la contradicció nacional, entre tots i totes, hem de ser capaços de fer renéixer potser no el Psuc, però sí “el PSUC”: una nova confluència històrica de l’esquerra revolucionària, es digui com es digui, per construir la República Socialista Catalana.

Diari El Món, 12/03/2017

Negar el referèndum és un acte de violència

Dijous 26 d’octubre de 1917, avui fa gairebé un segle. Se celebra el Congrés dels Sòviets de tota Rússia a l’antiga capital de Petrograd (actual Sant Petersburg). Eren exactament les 8.40 quan –segons la descripció del periodista nord-americà John Reed, a “Ten days that shook the world”– «un home baixet i fornit, amb un gran cap reposant sobre les seves espatlles, calb i ferreny. Ulls petits, nas gros, boca generosa, mentó sortit; ben afaitat, però ja insinuant la barbeta tan coneguda en el seu passat i futur» va accedir a la sala on, minuts després, pronunciaria la famosa crida als pobles i als governs de tots els països bel·ligerants, per proposar una sortida democràtica i pacífica de la Primera Guerra Mundial. L’home que Reed descriu és Lenin.  

M’agradaria reproduir un fragment d’aquesta proclama, sense témer caure en el menor anacronisme, per la seva idoneïtat en el context que actualment travessem una part significativa de la nació catalana:

Si qualsevol nació és retinguda per la força dins dels límits d’un altre Estat; si, malgrat el desig expressat per aquesta (poc importa si aquest desig s’ha expressat a través de la premsa, en assemblees populars, decisions dels partits polítics, o per desordres i disturbis contra l’opressió nacional), no se li concedeix el dret a decidir, a través d’una votació lliure, sobre com vol organitzar-se nacionalment i políticament –sense la menor coacció, després de la completa retirada de les forces armades de la nació que l’ha annexionat, o que desitja annexionar-la, o que és, en general, més poderosa–, tal unió consisteix en una annexió; és a dir, es tracta d’una conquesta i d’un acte de violència.(*) 

Any 2017: el Parlament de Catalunya, per àmplia majoria, decideix reprendre la via del referèndum, sota la proclama “referèndum o referèndum”. Un camí que, sens dubte, compta amb el suport de la immensa majoria de la població d’aquest país, així com dels seus legítims representants electes, tant a nivell municipal com parlamentari. I, tanmateix, els esculls de l’autoritarisme de l’Estat espanyol, romanen immutables al pas del temps.

Però no faré referència a aquell 9 de novembre de 2014, on els tribunals polítics de l’Estat van prohibir el referèndum, la consulta i el procés participatiu, sense distincions, és a dir, que van impedir qualsevol mecanisme d’expressió democràtica del poble català. No, no: m’estic referint a aquell mateix 26 d’octubre de 1917, on Lenin també assenyalava les colònies espanyoles, entre d’altres, com a nacions que veien negat el seu legítim dret a l’autodeterminació.

Què ha canviat, un segle després, en la posició de l’Estat espanyol? Absolutament res. Les colònies han anat marxant i, en cap dels casos, ha sigut la voluntat democràtica de l’Estat el que ho ha fet possible, sinó la imparable lluita dels moviments d’alliberament nacional, des de Simón Bolívar al Frente Polisario. Per tant, tinguem-ho clar (si és que els representants del govern espanyol no ens ho han deixat encara prou clar): Catalunya no exercirà, per la gràcia de l’Estat espanyol, el dret a l’autodeterminació. Ni referèndum, ni consulta, ni procés participatiu. Ni menys encara procés constituent. Res de res. Aquest fet, per sort, cada vegada hi ha menys sectors autodenominats sobiranistes que s’atreveixin a desmentir-lo i, consegüentment, la via unilateral consisteix, en aquests moments, en el carril central del procés independentista.

Dit això, la principal diferència entre el referèndum que, com a tard, portarem a terme el setembre, i el procés que vam exercir el 9N, no és una mera qüestió juridicopolítica; és a dir, no es tracta simplement d’afirmar que allò que vam votar el 2014 era un procés participatiu, sense caràcter vinculant i eminentment simbòlic, mentre que ara el que ens proposem és un referèndum amb tots els ets i uts. Fins i tot, no penso que sigui la unilateralitat el que diferenciï ambdós processos, ja que, al capdavall, també el procés participatiu va fonamentar-se en una desobediència massiva, tant per part del poble, com dels representants electes, a la suspensió dictada pel Tribunal Constitucional.

Al meu entendre, la fase actual va més enllà del fet de “comptar-nos”. Ja no només és un acte de mobilització electoral, ni de voluntarisme democràtic, per poder esbrinar quants som els que som partidaris de la independència i quants en són els detractors. En altres paraules: ja no es tracta d’una voluntat d’afirmació, sinó d’una voluntat constituent. El referèndum que ara proposem, doncs, no és tan sols un referèndum d’independència, sinó que també és un referèndum constituent que, pel sol fet de celebrar-se, estarà construint poder constituent i generant un nou marc democràtic: la República Catalana, com a l’únic espai on el poble català podrà desenvolupar-se nacionalment, com un Estat sobirà constituït sobre la base de la voluntat popular.

Això és així, per una qüestió purament fàctica: per la negació sistemàtica, irremeiable i obstinada de l’Estat espanyol, a la possibilitat de realitzar un referèndum emparat dins de la seva legalitat mateixa (com, per exemple, sí que foren els casos d’Escòcia o del Quebec). Creure que una voluntat manifesta pot ser dissolta simplement a través de la negació dels mitjans per fer-se valer, seria d’una ingenuïtat gegantina. Però també seria immensament ingenu pensar que l’Estat espanyol no traspassarà el simple llindar de la negació.

Les actuacions dels tribunals són només la punta de l’iceberg i, de fet, encara no s’ha traspassat l’àmbit de la violència simbòlica, des de la ridiculització a la simple amenaça. Com deia Mahatma Gandhi (en una de les seves frases més repetides últimament): “primer t’ignoren, després se’n riuen de tu, finalment t’ataquen; llavors, guanyes.” I és que, en aquest sentit, la reiterada advertència de l’Estat espanyol contra el procés independentista català, afirmant rotundament que Catalunya no celebrarà cap referèndum, i encara menys esdevindrà independent, no són merament paraules buides. Per contra, són contingents d’una violència real, en totes les seves formes i possibles expressions fàctiques.

L’Estat espanyol disposa de tots els mitjans coercitius per evitar qualsevol moviment que vagi en contra de la pròpia superestructura juridicopolítica. En aquest cas, el referèndum o la independència d’una part del territori ocupat. Afirmar, doncs, que el referèndum no es farà, no és simplement retòrica partidista, sinó que constitueix el principi d’un acte de violència que, depenent de la necessitat de cada moment, pot desplegar-se amb més o menys acarnissament, però que, en tot cas, disposa de la cobertura legal per esgotar fins a l’últim recurs disponible. Fins on estaran disposats a arribar, segurament, no ho saben ni ells mateixos, ja que per respondre a aquesta qüestió, haurien de poder respondre a la fonamental: fins on estarem disposats a arribar nosaltres, els catalans i les catalanes?

La diferència fonamental, entre els uns i els altres, és que el poble català mobilitzat consisteix en un moviment pacífic i profundament democràtic. Quan el moviment independentista proclama “celebrarem un referèndum i guanyarem la independència”, aquestes afirmacions no engendren cap tipus de violència, ni en acte, ni en potència. Al contrari, consisteix en l’única resolució possible del conflicte nacional existent i que l’Estat, lluny de buscar-hi solucions alternatives (encara que fossin aparents o estètiques), només es reafirma en la via de la violència judicial, com deia Joan Tardà, almenys per ara.

Això fa que la solució independentista es vagi consolidant com a l’única sortida democràtica i pacífica, real, per a la nació catalana. A aquesta via, ara per ara, només s’hi contraposen l’autoritarisme i la violència de l’Estat, deixant de banda falses terceres vies sense cap possibilitat d’exercir el poder, en el moment històric concret que ho exigeix. Mentre els uns fan tard (uns quants anys tard!) i els altres avaluen si seran o no capaços d’executar les seves amenaces, el poble català avança decididament cap a la plena determinació de si mateix. I, com més avança, el poble en marxa esdevé més imparable, menys intimidable, més segur de si mateix. Arribat aquest punt, doncs, els i les independentistes hem d’unir els nostres esforços perquè la República resulti vencedora al referèndum. Si guanyem el referèndum guanyarem la República i, si ens neguen la democràcia per la força, també guanyarem: aquí i ara, el futur de la nació és #alesnostresmans

(*) «If any nation is retained by force within the limits of another State; if, in spite of the desire expressed by it, (it matters little if that desire be expressed by the press, by popular meetings, decisions of political parties, or by disorders and riots against national oppression), that nation is not given the right of deciding by free vote—without the slightest constraint, after the complete departure of the armed forces of the nation which has annexed it or wishes to annex it or is stronger in general—the form of its national and political organisation, such a union constitutes an annexation—that is to say, conquest and an act of violence.» (pàg. 64)

Diari El Món, 21/02/2017