Dijous 26 d’octubre de 1917, avui fa gairebé un segle. Se celebra el Congrés dels Sòviets de tota Rússia a l’antiga capital de Petrograd (actual Sant Petersburg). Eren exactament les 8.40 quan –segons la descripció del periodista nord-americà John Reed, a “Ten days that shook the world”– «un home baixet i fornit, amb un gran cap reposant sobre les seves espatlles, calb i ferreny. Ulls petits, nas gros, boca generosa, mentó sortit; ben afaitat, però ja insinuant la barbeta tan coneguda en el seu passat i futur» va accedir a la sala on, minuts després, pronunciaria la famosa crida als pobles i als governs de tots els països bel·ligerants, per proposar una sortida democràtica i pacífica de la Primera Guerra Mundial. L’home que Reed descriu és Lenin.
M’agradaria reproduir un fragment d’aquesta proclama, sense témer caure en el menor anacronisme, per la seva idoneïtat en el context que actualment travessem una part significativa de la nació catalana:
Si qualsevol nació és retinguda per la força dins dels límits d’un altre Estat; si, malgrat el desig expressat per aquesta (poc importa si aquest desig s’ha expressat a través de la premsa, en assemblees populars, decisions dels partits polítics, o per desordres i disturbis contra l’opressió nacional), no se li concedeix el dret a decidir, a través d’una votació lliure, sobre com vol organitzar-se nacionalment i políticament –sense la menor coacció, després de la completa retirada de les forces armades de la nació que l’ha annexionat, o que desitja annexionar-la, o que és, en general, més poderosa–, tal unió consisteix en una annexió; és a dir, es tracta d’una conquesta i d’un acte de violència.(*)
Any 2017: el Parlament de Catalunya, per àmplia majoria, decideix reprendre la via del referèndum, sota la proclama “referèndum o referèndum”. Un camí que, sens dubte, compta amb el suport de la immensa majoria de la població d’aquest país, així com dels seus legítims representants electes, tant a nivell municipal com parlamentari. I, tanmateix, els esculls de l’autoritarisme de l’Estat espanyol, romanen immutables al pas del temps.
Però no faré referència a aquell 9 de novembre de 2014, on els tribunals polítics de l’Estat van prohibir el referèndum, la consulta i el procés participatiu, sense distincions, és a dir, que van impedir qualsevol mecanisme d’expressió democràtica del poble català. No, no: m’estic referint a aquell mateix 26 d’octubre de 1917, on Lenin també assenyalava les colònies espanyoles, entre d’altres, com a nacions que veien negat el seu legítim dret a l’autodeterminació.
Què ha canviat, un segle després, en la posició de l’Estat espanyol? Absolutament res. Les colònies han anat marxant i, en cap dels casos, ha sigut la voluntat democràtica de l’Estat el que ho ha fet possible, sinó la imparable lluita dels moviments d’alliberament nacional, des de Simón Bolívar al Frente Polisario. Per tant, tinguem-ho clar (si és que els representants del govern espanyol no ens ho han deixat encara prou clar): Catalunya no exercirà, per la gràcia de l’Estat espanyol, el dret a l’autodeterminació. Ni referèndum, ni consulta, ni procés participatiu. Ni menys encara procés constituent. Res de res. Aquest fet, per sort, cada vegada hi ha menys sectors autodenominats sobiranistes que s’atreveixin a desmentir-lo i, consegüentment, la via unilateral consisteix, en aquests moments, en el carril central del procés independentista.
Dit això, la principal diferència entre el referèndum que, com a tard, portarem a terme el setembre, i el procés que vam exercir el 9N, no és una mera qüestió juridicopolítica; és a dir, no es tracta simplement d’afirmar que allò que vam votar el 2014 era un procés participatiu, sense caràcter vinculant i eminentment simbòlic, mentre que ara el que ens proposem és un referèndum amb tots els ets i uts. Fins i tot, no penso que sigui la unilateralitat el que diferenciï ambdós processos, ja que, al capdavall, també el procés participatiu va fonamentar-se en una desobediència massiva, tant per part del poble, com dels representants electes, a la suspensió dictada pel Tribunal Constitucional.
Al meu entendre, la fase actual va més enllà del fet de “comptar-nos”. Ja no només és un acte de mobilització electoral, ni de voluntarisme democràtic, per poder esbrinar quants som els que som partidaris de la independència i quants en són els detractors. En altres paraules: ja no es tracta d’una voluntat d’afirmació, sinó d’una voluntat constituent. El referèndum que ara proposem, doncs, no és tan sols un referèndum d’independència, sinó que també és un referèndum constituent que, pel sol fet de celebrar-se, estarà construint poder constituent i generant un nou marc democràtic: la República Catalana, com a l’únic espai on el poble català podrà desenvolupar-se nacionalment, com un Estat sobirà constituït sobre la base de la voluntat popular.
Això és així, per una qüestió purament fàctica: per la negació sistemàtica, irremeiable i obstinada de l’Estat espanyol, a la possibilitat de realitzar un referèndum emparat dins de la seva legalitat mateixa (com, per exemple, sí que foren els casos d’Escòcia o del Quebec). Creure que una voluntat manifesta pot ser dissolta simplement a través de la negació dels mitjans per fer-se valer, seria d’una ingenuïtat gegantina. Però també seria immensament ingenu pensar que l’Estat espanyol no traspassarà el simple llindar de la negació.
Les actuacions dels tribunals són només la punta de l’iceberg i, de fet, encara no s’ha traspassat l’àmbit de la violència simbòlica, des de la ridiculització a la simple amenaça. Com deia Mahatma Gandhi (en una de les seves frases més repetides últimament): “primer t’ignoren, després se’n riuen de tu, finalment t’ataquen; llavors, guanyes.” I és que, en aquest sentit, la reiterada advertència de l’Estat espanyol contra el procés independentista català, afirmant rotundament que Catalunya no celebrarà cap referèndum, i encara menys esdevindrà independent, no són merament paraules buides. Per contra, són contingents d’una violència real, en totes les seves formes i possibles expressions fàctiques.
L’Estat espanyol disposa de tots els mitjans coercitius per evitar qualsevol moviment que vagi en contra de la pròpia superestructura juridicopolítica. En aquest cas, el referèndum o la independència d’una part del territori ocupat. Afirmar, doncs, que el referèndum no es farà, no és simplement retòrica partidista, sinó que constitueix el principi d’un acte de violència que, depenent de la necessitat de cada moment, pot desplegar-se amb més o menys acarnissament, però que, en tot cas, disposa de la cobertura legal per esgotar fins a l’últim recurs disponible. Fins on estaran disposats a arribar, segurament, no ho saben ni ells mateixos, ja que per respondre a aquesta qüestió, haurien de poder respondre a la fonamental: fins on estarem disposats a arribar nosaltres, els catalans i les catalanes?
La diferència fonamental, entre els uns i els altres, és que el poble català mobilitzat consisteix en un moviment pacífic i profundament democràtic. Quan el moviment independentista proclama “celebrarem un referèndum i guanyarem la independència”, aquestes afirmacions no engendren cap tipus de violència, ni en acte, ni en potència. Al contrari, consisteix en l’única resolució possible del conflicte nacional existent i que l’Estat, lluny de buscar-hi solucions alternatives (encara que fossin aparents o estètiques), només es reafirma en la via de la violència judicial, com deia Joan Tardà, almenys per ara.
Això fa que la solució independentista es vagi consolidant com a l’única sortida democràtica i pacífica, real, per a la nació catalana. A aquesta via, ara per ara, només s’hi contraposen l’autoritarisme i la violència de l’Estat, deixant de banda falses terceres vies sense cap possibilitat d’exercir el poder, en el moment històric concret que ho exigeix. Mentre els uns fan tard (uns quants anys tard!) i els altres avaluen si seran o no capaços d’executar les seves amenaces, el poble català avança decididament cap a la plena determinació de si mateix. I, com més avança, el poble en marxa esdevé més imparable, menys intimidable, més segur de si mateix. Arribat aquest punt, doncs, els i les independentistes hem d’unir els nostres esforços perquè la República resulti vencedora al referèndum. Si guanyem el referèndum guanyarem la República i, si ens neguen la democràcia per la força, també guanyarem: aquí i ara, el futur de la nació és #alesnostresmans
(*) «If any nation is retained by force within the limits of another State; if, in spite of the desire expressed by it, (it matters little if that desire be expressed by the press, by popular meetings, decisions of political parties, or by disorders and riots against national oppression), that nation is not given the right of deciding by free vote—without the slightest constraint, after the complete departure of the armed forces of the nation which has annexed it or wishes to annex it or is stronger in general—the form of its national and political organisation, such a union constitutes an annexation—that is to say, conquest and an act of violence.» (pàg. 64)
Diari El Món, 21/02/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada