Durant molts anys, el Psuc va construir-se al Principat de Catalunya, efectivament, com el Partit (en majúscula i precedit per un article determinat). No només durant els anys 30, sinó també durant els temps de la clandestinitat, va saber organitzar i liderar la lluita contra el règim franquista, per la democràcia i pels drets nacionals del poble català, des del moviment comunista. Tanmateix, com bé se sap, el 20 de maig del 1997, quedà absorbit en Iniciativa per Catalunya que es va constituir com a partit (vegeu la minúscula). Podríem afirmar, doncs, que el Psuc va morir aleshores, i en va restar tan sols una pàgina web (www.psuc.cat) que manté fossilitzat el llegat de l’antic Partit Socialista Unificat de Catalunya.
El Psuc, però, ja feia temps que havia fet aigües. Es podria al·legar que la ruptura definitiva amb la tradició de lluita fou al marc del V Congrés de 1982, quan va triomfar la línia eurocomunista propugnada per Santiago Carrillo, que va portar a la constitució del nou Partit dels Comunistes de Catalunya. Certament, aquell fou el principi de la fi del Psuc com a partit, però la seva fi com “al Partit” considero que l’hauríem de cercar a un moment anterior. Si haguéssim de posar-hi data, diria que fou el 25 d’octubre de 1977, en els anomenats “pactes de la Moncloa”. Donant l’esquena a les condicions subjectives favorables a la ruptura amb el franquisme, les elits polítiques espanyoles d’esquerra i de dreta –i entre aquestes també les catalanes– van posar els fonaments del Règim del 78, el gran teatre de la impunitat i de la continuïtat de la dictadura.
D’aquesta manera, traint l’Assemblea de Catalunya i el moviment popular democràtic, les banderes republicanes, del dret a l’autodeterminació i de la depuració dels crims perpetrats pel règim franquista van ser abandonades a la seva dissort, juntament amb les masses de catalans i catalanes (i, evidentment, d’altres pobles de l’estat) que les enarboraven amb l’esperança d’obtenir justícia. Entre els anomenats pares de la Constitució del 1978, no oblidem que es troba Jordi Solé i Tura, que fou un dels principals dirigents del Psuc de l’època, home de confiança de Santiago Carrillo i que, no per casualitat, també va acabar a les files del PSOE.
Solé i Tura representa, en bona mesura, el dilema històric mai superat pel Psuc ja des dels anys 30: la qüestió nacional catalana. Tot i que no podem negar l’important paper que va desenvolupar durant els anys de l’anomenada transició a favor de la immersió lingüística, així com en la defensa del dret a l’autodeterminació, en diferents moments històrics, passats els pactes de la Moncloa, la línia soleturista que situava el catalanisme polític com un moviment d’arrel burgesa va acabar imposant-se. Des d’aleshores, la falsa dicotomia social i nacional, que emmascara una ideologia nacionalista espanyola reaccionària, ha imperat entre bona part dels col·lectius polítics que han anat naixent com a fruit de la diàspora del Psuc i, més enllà d’aquests, d’importants segments de la societat catalana.
Aquesta situació fou denunciada a bastament per l’independentisme contemporani nascut el 1968, arran de la fundació del PSAN, i fonamentat teòricament el 1974 pel dirigent independentista Carles Castellanos, a la seva obra escrita des de la presó: “El fenomen nacional” (reeditat i actualitzat per Edicions del 1979, l’any 2015). El que en aquells moments es denunciava com a maniobra de les elits polítiques per evitar la ruptura real amb el règim i renunciar al dret a l’autodeterminació, en el cas concret del Psuc, va significar la seva fi com a Partit dels treballadors i les treballadores catalanes, desplaçant-se al costat de les forces continuistes i, consegüentment, al costat de l’oligarquia espanyola i de l’aparell repressiu franquista, ara disfressat de “democràcia” liberal europea.
El Partit dels treballadors i de les treballadores dels Països Catalans – i de qualsevol nació del món – no és una simple organització política, ni una plataforma electoral, ni cap ens que busqui, en definitiva, representar una ideologia o grup social específic. El Partit ha de formar-se a través de la història i de la lluita, com a resultat de la confluència de les forces progressistes i dels sectors més avançats de la societat, per tal de situar-se com l’Antítesi, en la dialèctica fonamental entre capital i treball, al servei dels interessos objectius del poble treballador. Sens dubte, si en algun moment el Psuc va poder projectar-se com “al Partit”, la seva complicitat amb la construcció del Règim del 78 i el seu seguidisme a les tesis soleturistes, el van reduir a una organització buida de projecte històric.
Els anys han anat passant i, actualment, quan l’independentisme català ha pres una dinàmica de masses, vertebrat en un moviment organitzat d’indubtable capacitat de mobilització, es fa molt difícil pensar en un gir similar al que succeí el 1977. Ara més que mai, la ruptura amb el Règim del 78 torna a ser possible i, a mesura que avancen els esdeveniments, cada cop es fa més palès que la ruptura democràtica té un nom: República Catalana. Les forces del búnquer i les seves còmplices continuen entonant els cants de sirena, combinades amb amenaces de dissolució d’una autonomia que els independentistes som, en primer terme, els més interessats a dissoldre.
Mentrestant, però, la diàspora del Psuc (que actualment podem ubicar a CSQP al Parlament de Catalunya i entre els Comuns a Barcelona) continua immersa en una mar de confusió. Havent trobat la fórmula d’un referèndum pactat amb l’Estat, com a fugida d’estudi, sembla que han aconseguit trobar un cert punt d’equilibri provisional entre les diverses sensibilitats internes. Una aposta que, malauradament, no té cap mena de recorregut (una part no pot pactar si no té un interlocutor a l’altra banda de la taula), i ho saben, de manera que la seva defensa aferrissada per part d’alguns dels seus dirigents, com Joan Coscubiela, ens porta a pensar que la seva voluntat de ruptura és la mateixa ara que la que tingué el Psuc el 1977.
Tanmateix, seria un error la reductio ad ICV del conjunt de forces polítiques que componen CSQP i els Comuns. Ni tan sols ICV és monolítica en aquest sentit, tal i com hem pogut comprovar en diverses ocasions. De fet, pot sorprendre veure com Ada Colau i Lluís Rabell, entre d’altres dirigents que votaren Sí-Sí el 9-N, ara s’erigeixin com a defensors d’aquesta aporia de política ficció que representa el pacte d’un referèndum amb l’Estat. També ens pot sorprendre veure les honestes declaracions d’en Joan Josep Nuet contra la persecució política de l’independentisme, així com l’aposta decidida del seu partit, Comunistes de Catalunya (hereu del PCC) i d’EUiA, per a la construcció de la República Catalana. Les contradeclaracions d’en Coscubiela ens haurien de permetre treure’n l’entrellat.
Desenganyem-nos: hi ha sectors conservadors – també dins de l’independentisme – que estan interessats a posar tots els expsuqueros dins del sac de l’espanyolisme. I, tot i que a jutjar per les seves accions, es podria considerar que en moltes ocasions li han fet el joc, seria un greu error desterrar-los de la revolució democràtica que estem emprenent. De fet, el PSUC (en majúscules) és més necessari que mai i hem d’encoratjar als sectors més avançats a no abandonar la lluita per defensar activament el dret a l’autodeterminació, el qual significa superar la il·lusió del pacte i decidir-se a reconèixer el poble català com a subjecte polític capaç d’exercir, sense el permís de ningú, el dret a decidir el seu futur.
Si la República Catalana serà un avenç social en si mateix, la suma d’aquests sectors en el camí cap a la independència permetria avançar de manera decisiva cap a la República dels treballadors i les treballadores. Perquè la falsa dicotomia social-nacional propugnada pel soleturisme – i que continuen sostenint dirigents com Joan Coscubiela i els sectors afins – s’esvairà tan bon punt s’assoleixi la independència. I superada la contradicció nacional, entre tots i totes, hem de ser capaços de fer renéixer potser no el Psuc, però sí “el PSUC”: una nova confluència històrica de l’esquerra revolucionària, es digui com es digui, per construir la República Socialista Catalana.
Diari El Món, 12/03/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada