Tothom que tingui un mínim dit de front estarà d’acord que cal posar punt final al conflicte a Euskal Herria, però darrerament, tant el PP com el PSOE estan tancant cada vegada més portes a la possibilitat d’iniciar un veritable procés de pau. Probablement, ara més que mai perquè s’acosten les eleccions, els convé jugar a veure quin dels dos partits es mostra més viril contra ETA, negant qualsevol camí que passi per la negociació. El problema és que ni que apostessin per posar una mica de seny polític, en comptes de pensar tant amb els seus genitals electorals, no podrien assolir una solució real i democràtica al conflicte, ja que existeix una gran trava legislativa: la Llei Orgànica de Partits Polítics 6/2002 (la mal anomenada “Llei Antiterrorista”).
Des del meu punt de vista, la Llei de Partits (LOPP) és un gran retrocés quant a l’exercici dels drets fonamentals de la llibertat d’associació, de participació i d’expressió que suposadament empara la Constitució Espanyola, ja que no és una llei que busqui garantir el bon funcionament democràtic, sinó aïllar l’Esquerra Abertzale, l’independentisme basc, del joc polític. Totes les categories i condicions que s’estableixen encaixen perfectament amb la idiosincràsia del conflicte basc i això demostra que aquesta llei té un caràcter totalment específic pel què fa Batasuna i la xarxa d’organitzacions d’ideologia independentista a Euskal Herria.
D’una banda, resulta especialment preocupant “l’article 9.3a” en què s’estableix que la “minimització o exculpació” de les accions armades d’ETA o de la Kale Borroka consisteix en una forma de suport tàcit, implícit, al “terrorisme”. I aquesta “minimització” els jutges l’han apreciat en la no condemna de la lluita armada. D’aquesta manera, la LOPP rebaixa al mínim comú denominador a qualsevol organització que s’autodeclari independentista i busqui la transformació del sistema polític, social i econòmic. És a dir, es criminalitza a totes les organitzacions que es declaren obertament independentistes, agrupant-les en el suposat “entramat d’ETA” que, al meu parer, no és res més que un producte de facto de l’obstinació del PP en conservar per tots els mitjans la unitat indissoluble d’Espanya.
Però totes aquestes organitzacions, a part d’estar compostes per milers de persones i de comptar amb un gran suport electoral, es fonamenten en principis pacífics; és a dir, Batasuna mai ha reivindicat cap atemptat amb cotxe bomba o un segrest, ni les organitzacions a favor dels presos
mai han explicitat que les persones que defensen han actuat correctament. Es tracta doncs, d’una confusió ex professo entre el que és el moviment independentista amb totes les seves sectorials (culturals, juvenils, jurídiques, socials, etcètera) i la lluita armada d’ETA que, en el cas que es vulgui considerar com una sectorial més de l’Esquerra Abartzale, això no significa que la resta de membres del moviment estiguin sota la seva direcció ni que hagin comès “delictes de terrorisme”. Així, l’únic que s’aconsegueix és silenciar i anorrear un projecte polític sencer, és més, una ideologia sencera.
Perquè si s’al·lega que a un acte a favor de l’apropament o de l’amnistia dels presos i preses basques s’està donant “suport polític tàcit” a ETA, també es podria condemnar a tots els familiars dels presos que segueixen anant a veure els seus fills i filles a les presons recorrent centenars de quilòmetres, en comptes de desheretar-los públicament. O si s’il·legalitza un diari perquè els seus articulistes i editorials donen una visió crítica del conflicte i no cauen en la simple fal·làcia sil·logística de la dreta espanyola – “ETA és terrorisme, ETA és independentista; per tant, l’independentisme és terrorisme” –, llavors també es podria preguntar a la gent del carrer què pensa i segons el que contesti condemnar-la per donar suport a la lluita armada.
Des del meu punt de vista, la Llei de Partits (LOPP) és un gran retrocés quant a l’exercici dels drets fonamentals de la llibertat d’associació, de participació i d’expressió que suposadament empara la Constitució Espanyola, ja que no és una llei que busqui garantir el bon funcionament democràtic, sinó aïllar l’Esquerra Abertzale, l’independentisme basc, del joc polític. Totes les categories i condicions que s’estableixen encaixen perfectament amb la idiosincràsia del conflicte basc i això demostra que aquesta llei té un caràcter totalment específic pel què fa Batasuna i la xarxa d’organitzacions d’ideologia independentista a Euskal Herria.
D’una banda, resulta especialment preocupant “l’article 9.3a” en què s’estableix que la “minimització o exculpació” de les accions armades d’ETA o de la Kale Borroka consisteix en una forma de suport tàcit, implícit, al “terrorisme”. I aquesta “minimització” els jutges l’han apreciat en la no condemna de la lluita armada. D’aquesta manera, la LOPP rebaixa al mínim comú denominador a qualsevol organització que s’autodeclari independentista i busqui la transformació del sistema polític, social i econòmic. És a dir, es criminalitza a totes les organitzacions que es declaren obertament independentistes, agrupant-les en el suposat “entramat d’ETA” que, al meu parer, no és res més que un producte de facto de l’obstinació del PP en conservar per tots els mitjans la unitat indissoluble d’Espanya.
Però totes aquestes organitzacions, a part d’estar compostes per milers de persones i de comptar amb un gran suport electoral, es fonamenten en principis pacífics; és a dir, Batasuna mai ha reivindicat cap atemptat amb cotxe bomba o un segrest, ni les organitzacions a favor dels presos
mai han explicitat que les persones que defensen han actuat correctament. Es tracta doncs, d’una confusió ex professo entre el que és el moviment independentista amb totes les seves sectorials (culturals, juvenils, jurídiques, socials, etcètera) i la lluita armada d’ETA que, en el cas que es vulgui considerar com una sectorial més de l’Esquerra Abartzale, això no significa que la resta de membres del moviment estiguin sota la seva direcció ni que hagin comès “delictes de terrorisme”. Així, l’únic que s’aconsegueix és silenciar i anorrear un projecte polític sencer, és més, una ideologia sencera. Perquè si s’al·lega que a un acte a favor de l’apropament o de l’amnistia dels presos i preses basques s’està donant “suport polític tàcit” a ETA, també es podria condemnar a tots els familiars dels presos que segueixen anant a veure els seus fills i filles a les presons recorrent centenars de quilòmetres, en comptes de desheretar-los públicament. O si s’il·legalitza un diari perquè els seus articulistes i editorials donen una visió crítica del conflicte i no cauen en la simple fal·làcia sil·logística de la dreta espanyola – “ETA és terrorisme, ETA és independentista; per tant, l’independentisme és terrorisme” –, llavors també es podria preguntar a la gent del carrer què pensa i segons el que contesti condemnar-la per donar suport a la lluita armada.
D’altra banda, al fer desaparèixer políticament totes les organitzacions polítiques i col·lectius socials que componen l’Esquerra Abertzale, s’està enfocant d’una forma contraproduent el procés del pau. Sinó, quin sentit té il·legalitzar Batasuna quan aquest és l’interlocutor més directe, legítim i representatiu del moviment independentista basc? Però clar, si ens hi fixem bé no és necessari comptar amb aquest interlocutor quan aquesta llei condueix irremeiablement la gestió del conflicte cap al camí propugnat per l’espanyolisme: la via de l’actuació policial per terra, mar i aire; de “l’ull per ull, dent per dent” – “terrorisme” legal contra “terrorisme” clandestí –. És més, podríem arribar a qüestionar si aquesta via preveu veritablement la possibilitat d’acabar amb el conflicte, ja que la seva perpetuació sembla que més que preocupar-los, els interessa en clau electoral.
És senzill al·legar que ETA no té legitimitat, al ser considerats un reducte de criminals, com a argument preferit per negar la negociació. Però no és l’organització armada basca l’única qüestió, sinó la clivella nacional (la divisió entre independentistes i no independentistes) a què respon la seva existència, aquesta sí, molt legítima tenint en compte que els partits favorables al dret a l’autodeterminació compten amb la majoria al Parlament Basc. Per tant, el que caldrà començar a plantejar-se és si aquesta “pàtria comú indivisible” ens ha de portar a perpetuar un conflicte que fa dècades que dura, amb centenars de morts, detencions, tortures, vides desfetes, etcètera.
Potser no és tant el problema del “terrorisme” com la manca de voluntat d’acceptar el dret democràtic i internacionalment reconegut a l’autodeterminació dels pobles. És a dir, la confusió del “terrorisme” amb el terror que els produeix el fet que l’independentisme s’organitzi i avanci cap a la majoria social. Per això, penso que si realment es vol solucionar el conflicte d’Euskal Herria el primer pas serà derogar aquesta gran aberració legislativa i fer una mica d’autocrítica. Cal buscar una solució pacífica i coherent amb els principis democràtics, la via del diàleg i la negociació. I això significa cedir, arribar a un consens, escoltar i fer-se escoltar.
- article publicat el desembre del 2007 a la revista "l'Aquí" (la Garriga, Alt Congost)
0 comentaris:
Publica un comentari