Anònims

Totes les feines comporten el seu risc, sí bé algunes més que d’altres, en certa mesura sempre ens hi juguem alguna cosa al nostre lloc de treball, tant psicològica com físicament. I no només em refereixo al famós mobbing i d’altres degeneracions de la vida social derivades d’aquest món competitiu i individualista, no; parlo dels altres famosos accidents laborals, que cada any els comptem en milers.

Resulta obvi per a tothom que tingui un mínim de sentit comú, que té la mateixa importància un accident que sofreixi un arquitecte al relliscar al seu despatx, fent-se un trau al cap amb la punta de la taula, que l’accident que pateixi un obrer de la construcció al caure a la bastida i, també, fent-se un trau al cap, potser, al colpejar-se amb algun objecte afilat. Al cap i a la fi, són dos traus al cap, indiferentment de la perillositat que puguin comportar les dues feines.

Insisteixo: què pesa més un quilo de palla o un quilo de plom? Al cap i a la fi, es tracta d’un quilo, oi? És a dir, en ambdós casos, es tracta d’un accident laboral i per tant no podem jutjar-los diferentment si realment volem ser objectius. Ara bé, sembla que els polítics que governen i governaran sempre a les nostres espatlles entenen que la palla i el plom van a diferents preus al quilo. És més, que hi ha professions que valen el seu pes en or i, per tant, l’accident que puguin sofrir-hi els seus treballadors és de major importància, fins i tot, digne de múltiples honors, portades de diari, actes institucionals i banderes a mitja asta amb el crespó negre.

Em refereixo, per si algú no ho ha agafat, als militars de l’exèrcit espanyol. No vull jutjar les morts, ja que totes són tràgiques i provoquen molt de patiment a la família i amics del difunt, però, què és sinó un accident laboral que un soldat mori a la guerra? Si l’obrer de la construcció del que abans parlàvem, en comptes de fer-se un trau hagués caigut daltabaix de la bastida, igualment hauria mort. Però aquest és el risc que havia assumit, per bé o per mal, ja que els obrers sempre s’estan enfilant i fent piruetes molt perilloses. Doncs, de la mateixa manera, la “feina” d’un soldat és matar – o en tot cas “matar aquells qui maten”, per no oblidar-nos de les missions de pau que ara estan tant de moda entre els militars –. Per tant, el seu risc és que el matin. Quin quilo pesa més, el de palla o el de plom, recordeu?

Doncs no, companys i companyes, no és tant evident com sembla. Quan els militars moren, surten als titulars de tots els diaris, sovint, amb una foto inclosa de la tragèdia i, això sí, sempre podem llegir els seus noms i cognoms, quina edat tenien, què han sentit les seves famílies a l’assabentar-se i el comunicat oficial del President. Si volguéssim comptar tots els soldats morts els últims deu anys en tindríem prou en anar a una hemeroteca de qualsevol biblioteca municipal i buscar-ho entre les pàgines dels diaris!

En canvi, què passa amb els treballadors i treballadores que queden incapacitats per tota la vida, que perden un membre, torturats psicològicament o, en el pitjor dels casos, morts? De tant en tant, podem llegir una notícia d’aquelles que s’agrupen a l’apartat de “breus”, on podem apreciar unes xifres escandaloses de milers d’accidents laborals i de desenes de morts. Ara bé, mai sabrem els noms i cognoms dels malaurats anònims que aquell vespre no van tornar a casa i que ja no hi tornarien mai més.

Segurament algú em dirà que els militars s’hi juguen la vida a la seva “feina”: si els maten es converteixen en màrtirs o herois de la causa per la que lluitaven o, si més no, se’ls ha d’honorar pel sacrifici que han ofert al seu país. En canvi, segur que sense ànims de menysprear a cap ofici, veuran que el treballador mort simplement ha sofert un accident, és a dir, que ha estat cosa de la mala sort. Us convenç això? A mi, personalment, no. Penso que l’obrer de la construcció, igual que el mestre, el botiguer o el pagès s’hi juguen tant o més la vida que el militar pel seu país. Qui construeix sinó les nostres cases? Qui ens educa la canalla? Qui ens proveeix d’aliments? Qui els conrea?

Res de tot això no comporta cap perill? No és un sacrifici digne de lloar? Doncs segons els polítics que ens representen a totes i a tots, o això diuen, es veu que no. I no es tracta tampoc de fer grans cerimònies honorífiques. Aquestes resultarien més damnificants que dignificants, pura façana.

Tanmateix, aquesta és una mostra més de com aquesta suposada democràcia no es constitueix veritablement per la gent que vivim i treballem diàriament per tirar endavant les nostres vides. Com aquesta democràcia només es preocupa per aquells segments socials a qui realment representa l’status quo. I, evidentment, aquests no som els treballadors i les treballadores.

Com a estudiant i futur treballador, fill de treballadors, i amic de treballadors, almenys em consola que quan morim, al nostre enterrament no ens posaran una bandera espanyola damunt del sarcòfag, ni assistirà el Rei al nostre funeral. Seguirem sent persones anònimes, estadístiques del cens, dins d’un sistema en què només destaquen els que en depenen.

- article publicat el desembre del 2007 a la revista "l'Aquí" (la Garriga, Alt Congost) i al "Carrilet" (Bellvís, Pla d'Urgell)