L'estat de les coses

Queixa’t, que la vida és molt injusta; però no cridis, que tampoc estem tant malament. No busquis solucions: són totes impossibles, utopies.

Les revolucions han quedat sepultades a la joventut efímera, la vida adulta consisteix en afrontar la crua realitat: deixar enrere els somnis i acceptar “l’estat de les coses”. Sembla un fruit de la nostra cultura la creença que esdevenir adult significa “tocar de peus a terra” – en el sentit més estricte de l’expressió: no moure’s –, renunciant a les nostres conviccions i, fins i tot, traint-les a consciència. Sembla que quan som adults, hem de tenir una convicció intrínseca d’assenyalar totes les utopies com a producte de la immaduresa.

Per tant, podem resumir el procés de “fer-se gran” d’una manera ben simple: neix, creix mentre estudies, envelleix mentre treballes i mor. Si durant aquest procés no t’estanques en “idees impossibles”, almenys et recordaran com una persona madura. És això un procés natural immutable? No ho crec.

Per més diferents que ens creiem els uns dels altres, ens trobem en una societat homogènia, no en termes d’igualtat, sinó pel què fa al motiu de la nostra existència: produir, produir, produir. Segur que alguna vegada us han preguntat si viviu per treballar o treballeu per viure o, si més no, ho haureu sentit a dir. Doncs la meva resposta és que tant la vida com el treball es retroalimenten; és a dir, si no treballem no cobrem, sense salari no consumim, i sense consum no vivim. Però si vivim és per treballar, ja que produint possibilitem que els altres consumeixin i, per tant, visquin.

El problema d’això és que en aquest mode de vida no hi tenen cabuda les nostres conviccions, no importa el que pensem sinó, precisament, el contrari: a mesura que et vas fent gran has d’anar deixant de pensar. Si volem seguir vivint més o menys bé, val més no ser massa crítics, ja que pensar no és productiu i, per tant, no és cosa nostra.

Llavors em diran que estic fent demagògia perquè actualment tenim accés a la cultura i a moltes formes d’oci. Sí, és clar. Però, primerament, per què estudiem si no és per treballar? I, seguidament, quines són les formes d’oci que imperen sinó aquelles que relacionem en evadir-nos de la rutina diària?

En una societat com aquesta, els que decideixen les nostres vides, els que tenen l’autoritat per pensar són uns altres: d’una banda, són les empreses les que decideixen la feina que farem i el sou que rebrem a canvi. D’altra banda, són les elits polítiques les que decideixen el que podem fer i el que ens està prohibit. En aquesta societat no hi caben les idees, només quan som joves i encara no hem entrat al món de la producció, raó per la qual les idees queden ancorades en aquesta etapa de la vida.

Tot i així, resulta una paradoxa que, a nivell oficial, és quan som adults que se’ns atorga la qualitat de pensar, concretament, un cop cada quatre anys. Però quan observem els fets de més a prop ho entenem tot: realment no hem de pensar res, simplement escollir aquells que volem que pensin per nosaltres durant la legislatura. Al cap i a la fi, no es tracta d’altra cosa que signar un contracte amb un partit polític perquè decideixi en nom teu, i el que sumi més signatures serà el que acabarà governant.

Però què passa amb aquell que no vota? Llavors legítimament serà ell mateix qui prendrà les decisions sobre la seva vida? Evidentment que no; serà aquella porció de població votant la que estarà representada. I pot el govern invocar el poble per defensar la seva legitimitat? Realment representa un percentatge molt baix de la població: del total d’habitants d’un territori, primer restem la població que no pot votar – menors d’edat i immigrants –. Després, de la població amb dret a vot restem la part que no vota, així com aquells que voten blanc o nul. És més, podríem arribar a descartar els milers de vots destinats a petites candidatures que degut a la barrera electoral no tenen representació parlamentària. Qui queda? Doncs la població votant dels partits institucionals majoritaris. Però, fins i tot, d’aquesta petita part de la ciutadania, qui es veu realment representada? En tot cas aquella que ha dipositat la papereta al partit (o partits) governants.
És aquesta democràcia legítima? És més, és aquesta una vertadera democràcia? Jo penso que no, perquè si almenys la ínfima part de la població que ha elegit el partit governant o, almenys, la seva militància de base, tingués una mínima possibilitat d’incidir a les decisions polítiques, encara podríem apel·lar – malgrat fos en veu baixa –, a la voluntat de la majoria. Però ni tant sols podem dir això, perquè un cop dipositada la papereta la nostra participació s’esvairà, i els que teòricament ens representen governaran amb la consciència tranquil·la sense consultar-nos. I si ens consulten, serà perquè els diguem el nostre parer sobre alguna proposta que han redactat a les nostres espatlles, venent-nos-la uns com la panacea de tots els nostres mals i uns altres com l’anticrist que arrasarà els nostres camps. El resultat serà, igual que a les eleccions periòdiques, ben lamentable: d’una banda, serem molt poques les que podrem opinar i, d’altra banda, la majoria passarem d’anar a les urnes a fer el paperina.

Després, n’hi ha d’altres que justifiquen que vivim en una democràcia perquè al dia a dia tenim uns poders polítics independents que vetllen per nosaltres. Fixem-nos-hi més de prop: primerament, el poder legislatiu ja hem vist que representa una part de la població reduïdíssima i que pren absolutament totes les decisions per nosaltres o ens consulta molt de tant en tant sobre decisions ja preses. Seguidament, el poder executiu que, al cap i a la fi no deixa de ser el mateix que el legislatiu, ja que qui forma govern sol tenir majoria parlamentària, sap que les seves propostes seran aprovades. Finalment, ens queda el poder judicial, compost de magistrats completament polititzats tal com ens han demostrat els darrers mesos, tot i que alguns ja feia temps que ho dèiem. I que no ens estranyi, que n’hi ha que ja exercien el càrrec durant la dictadura. De fet, encara que fossin veritablement imparcials haurien d’aplicar unes lleis i una Constitució redactades d’esquenes a la voluntat popular i, en termes democràtics, el resultat seria igualment deficitari.

Dit això, què queda de la democràcia que ens han venut des de la transició com una ruptura real amb el règim genocida del General? Al meu parer, el que queda és un simple eufemisme. Si no volien una democràcia, li podrien haver dit partitocràcia i almenys no ens sentiríem enganyats per l’actual “estat de les coses”.

- article publicat a la revista "l'Aquí" (la Garriga, Alt Congost) i al "Carrilet" (Bellvís, Pla d'Urgell)