Aquest any es commemoren els tres-cents anys de la derrota a la Batalla d’Almansa el 25 d’abril de 1707, enfront a les tropes de Felip V. És a dir, aquest any els Països Catalans fa tres-cents anys que vam començar a ser, no Espanya, sinó "d’Espanya". Des de llavors, les agressions contra el nostre poble no han estat poques i ni tant sols l’espurna de la Segona República ens va fer lliures, culminant amb una de les dictadures més sagnants del segle XX.La història és ben entremaliada, tres-cents anys després, tot i estar dividits en tres territoris i en un embolic de comarques que formen part d’altres comunitats autònomes i, fins i tot, d’un altre Estat, al Principat de Catalunya hi governa, entre d’altres, un partit teòricament independentista: Esquerra Republicana de Catalunya. Qualsevol diria que estem immergits en una gran efervescència social, a un pas de fer justícia al nostre poble. Doncs no.
Darrerament se’ls ha vist suficientment el llautó: primer a la campanya electoral, el senyor Carod ja ens avançava que tremoléssim perquè "no cal ser independentista per votar ERC". Per tant, tampoc cal que ERC sigui independentista? Segon, repeteixen el Tripartit, però aquesta vegada amb el cap sota l’ala. Que no fos que s’acusés de separatista al nostre President cordovès. I, finalment, la darrera: la tercera hora de castellà. O una hora menys de català? Depèn de com ens ho mirem. Els senyors d’Esquerra comencen a repapiejar: resulta incomprensible que demanin el "no" a l’Estatut perquè el troben insuficient – totalment d’acord –, però ara els clavin un gol (i quin gol!) en una "matèria estendard" de l’independentisme com és la llengua catalana. Potser és que ERC ja no són independentistes? O potser el seu independentisme no és el que nosaltres esperàvem? Em decanto per la segona.
Malgrat sembli tot plegat ben absurd, els independentistes catalans ens hem quedat definitivament orfes, per si no ho érem ja abans, d’una representació institucional dels nostres ideals. Serà perquè certament el poder corromp? Al meu entendre, no és això companys, no és això. Serà perquè les dificultats de la praxis fan adoptar postures més "realistes"? Tampoc m’ho empasso. L’arrel del problema d’ERC és molt més profunda i complexa.
L’acceptació del règim de les autonomies i, per extensió, de la Constitució Espanyola és l’essència del problema. En primer lloc, partim de la base que la carta magna, sorgida de la pròpia legalitat franquista, fou redactada per les elits polítiques totalment d’esquenes al poble, esquivant drets essencials com l’autodeterminació dels pobles, per cenyir-se a la construcció d’un Estat de Dret per a les classes benestants que recordés el vell lema del general: "España una grande y libre". El resultat? Una Constitució blindada que exalta la "indisoluble unidad" de "la patria común e indivisible", entre d’altres aspectes que m’abstindré de comentar. D’aquí, quin règim d’autonomia pot derivar? Doncs qualsevol que acati l’espoliació econòmica, la discriminació lingüística i cultural, la repressió policial, el capitalisme salvatge, l’esquarterament dels Països Catalans, etcètera. Quin tipus d’autonomia és aquesta? Però, en termes independentistes, el que sobretot ens pot conduir a rebutjar definitivament l’autonomisme és la no acceptació del dret inalienable a l’autodeterminació dels pobles.
Hem d’anar a poc a poc i des de les institucions impulsar una reforma de la Constitució? Això sí que és utopisme. El problema és que ni això fan. I és normal: el camí que ens han prefixat és impracticable, no contempla els nostres objectius. Per tant, penso que queda ben clar que el primer pas que ha de fer qualsevol partit independentista és rebutjar aquesta via, no per rebequeria, sinó rebutjar-la i fins i tot enfrontar-s’hi per antidemocràtica. Perquè l’autodeterminació no és un capritx de la nostra gent, sinó un dret. I oi que no ens plantegem que el dret d’expressió ha de consistir, per exemple, en només poder donar la nostra opinió per escrit, sinó també poder expressar-la amb la veu ben alta? Oi que no té sentit un mig dret? Un dret és o no és. I l’autodeterminació n’és un, i no consisteix en tenir una mica d’autodeterminació amb un Estatut irrisori, sinó practicar el dret i que el poble decideixi democràticament. Aquesta ha de ser l’essència de l’Estat de dret.
Llavors em diran: i com vols tu aconseguir la independència llavors? La Resposta no és simple, perquè la política generalment no ho és. Però vista la negligència de la classe política, la seva incapacitat d’inserir-se al teixit social i crear un veritable moviment popular; vist el seu afany empresarial de maximitzar el benefici (vots) i minimitzar els costos (polèmica), traduït en la concepció d’obtenir guanys a curt termini (4 anys) que, a llarg termini, aniran augmentant si el negoci rutlla, penso que la resposta és evident: serem la societat, la pròpia nació catalana, els que haurem de reclamar el que els que teòricament ens representen no reclamen. Seran els moviments socials i populars els tindrem la clau a partir d’ara. S’ha acabat anar de remolc d’una elit política que veu els nostres drets com un negoci, s’ha acabat dipositar la papereta mentre no tinguem una veritable alternativa independentista i d’esquerres que ens representi.
- article publicat el febrer del 2007
http://www.llibertat.cat/ , http://www.racocatala.cat/ i a la revista "l'Aquí" (de la Garriga, Alt Congost)
Darrerament se’ls ha vist suficientment el llautó: primer a la campanya electoral, el senyor Carod ja ens avançava que tremoléssim perquè "no cal ser independentista per votar ERC". Per tant, tampoc cal que ERC sigui independentista? Segon, repeteixen el Tripartit, però aquesta vegada amb el cap sota l’ala. Que no fos que s’acusés de separatista al nostre President cordovès. I, finalment, la darrera: la tercera hora de castellà. O una hora menys de català? Depèn de com ens ho mirem. Els senyors d’Esquerra comencen a repapiejar: resulta incomprensible que demanin el "no" a l’Estatut perquè el troben insuficient – totalment d’acord –, però ara els clavin un gol (i quin gol!) en una "matèria estendard" de l’independentisme com és la llengua catalana. Potser és que ERC ja no són independentistes? O potser el seu independentisme no és el que nosaltres esperàvem? Em decanto per la segona.
Malgrat sembli tot plegat ben absurd, els independentistes catalans ens hem quedat definitivament orfes, per si no ho érem ja abans, d’una representació institucional dels nostres ideals. Serà perquè certament el poder corromp? Al meu entendre, no és això companys, no és això. Serà perquè les dificultats de la praxis fan adoptar postures més "realistes"? Tampoc m’ho empasso. L’arrel del problema d’ERC és molt més profunda i complexa.
L’acceptació del règim de les autonomies i, per extensió, de la Constitució Espanyola és l’essència del problema. En primer lloc, partim de la base que la carta magna, sorgida de la pròpia legalitat franquista, fou redactada per les elits polítiques totalment d’esquenes al poble, esquivant drets essencials com l’autodeterminació dels pobles, per cenyir-se a la construcció d’un Estat de Dret per a les classes benestants que recordés el vell lema del general: "España una grande y libre". El resultat? Una Constitució blindada que exalta la "indisoluble unidad" de "la patria común e indivisible", entre d’altres aspectes que m’abstindré de comentar. D’aquí, quin règim d’autonomia pot derivar? Doncs qualsevol que acati l’espoliació econòmica, la discriminació lingüística i cultural, la repressió policial, el capitalisme salvatge, l’esquarterament dels Països Catalans, etcètera. Quin tipus d’autonomia és aquesta? Però, en termes independentistes, el que sobretot ens pot conduir a rebutjar definitivament l’autonomisme és la no acceptació del dret inalienable a l’autodeterminació dels pobles.
Hem d’anar a poc a poc i des de les institucions impulsar una reforma de la Constitució? Això sí que és utopisme. El problema és que ni això fan. I és normal: el camí que ens han prefixat és impracticable, no contempla els nostres objectius. Per tant, penso que queda ben clar que el primer pas que ha de fer qualsevol partit independentista és rebutjar aquesta via, no per rebequeria, sinó rebutjar-la i fins i tot enfrontar-s’hi per antidemocràtica. Perquè l’autodeterminació no és un capritx de la nostra gent, sinó un dret. I oi que no ens plantegem que el dret d’expressió ha de consistir, per exemple, en només poder donar la nostra opinió per escrit, sinó també poder expressar-la amb la veu ben alta? Oi que no té sentit un mig dret? Un dret és o no és. I l’autodeterminació n’és un, i no consisteix en tenir una mica d’autodeterminació amb un Estatut irrisori, sinó practicar el dret i que el poble decideixi democràticament. Aquesta ha de ser l’essència de l’Estat de dret.
Llavors em diran: i com vols tu aconseguir la independència llavors? La Resposta no és simple, perquè la política generalment no ho és. Però vista la negligència de la classe política, la seva incapacitat d’inserir-se al teixit social i crear un veritable moviment popular; vist el seu afany empresarial de maximitzar el benefici (vots) i minimitzar els costos (polèmica), traduït en la concepció d’obtenir guanys a curt termini (4 anys) que, a llarg termini, aniran augmentant si el negoci rutlla, penso que la resposta és evident: serem la societat, la pròpia nació catalana, els que haurem de reclamar el que els que teòricament ens representen no reclamen. Seran els moviments socials i populars els tindrem la clau a partir d’ara. S’ha acabat anar de remolc d’una elit política que veu els nostres drets com un negoci, s’ha acabat dipositar la papereta mentre no tinguem una veritable alternativa independentista i d’esquerres que ens representi.
- article publicat el febrer del 2007
http://www.llibertat.cat/ , http://www.racocatala.cat/ i a la revista "l'Aquí" (de la Garriga, Alt Congost)
0 comentaris:
Publica un comentari