Uns l'han comparat amb una pandèmia vírica d'escala mundial, d'altres de més optimistes l'han qualificat com l'estadi final de l'evolució humana, alguns són partidaris del laissez faire (deixar fer...) per recollir-ne els millors fruits i, d'altres com jo, pensem que cal trobar-ne una alternativa. M'estic referint al sistema capitalista global, a les relacions econòmiques d'explotació, a la política supeditada als interessos d'una minoria, i a la societat cega i consumista d'unes necessitats paradoxalment innecessàries, creades a base de propaganda de masses i d'uniformització cultural, per alimentar la mateixa màquina d'acumulació de capital.
Ja està, ja m'he passat! No, no... Siusplau, no passeu pàgina! Us prometo que no apareixeré als vostres somnis ni em menjaré els vostres fills. Tant sols sóc una bona persona, que estima als seus amics i familiars, i us ben juro que això és totalment compatible amb el fet que sóc un socialista convençut. Socialista? Ah, del PSOE! No, us esteu confonent: he dit que sóc socialista, és a dir, no socialdemòcrata (o social-liberal, depèn de com t'ho miris). Per tant, tinc unes idees i uns valors – els socialistes -. A més, he dit que n'estic convençut, que hi crec fermament. Resumint: que podem descartar qualsevol simpatia meva cap al PSOE. Imagineu-vos cap aquells que ni tant sols fan veure que són d'esquerres o que directament tenen tics filofeixistes. Ui, ui... Ja ens ho temíem: un comunista!!
Bé, fora conyes. Com totes les ideologies, el socialisme és un sistema de valors polítics, socials i econòmics, una visió del món i de les persones. El problema, però, és que declarar-se socialista actualment no està ben vist: et consideren immadur, il·luminat, utòpic... I en el millor dels casos! Perquè molts cops, fins i tot, et poden titllar de totalitarista, dictatorial, stalinista, entre d'altres tòpics molt comuns. Ara, us asseguro que no em sento absolutament gens identificat amb qualsevol d'aquests adjectius. Tanmateix, com he dit, són típics i tòpics i això demostra que alguna cosa s'ha fet malament des de l'experiència històrica de l'esquerra com perquè avui en dia, la ideologia socialista estigui tant mal vista, menystinguda o directament obviada de l'esfera política.
Primerament, penso que l'emmirallament de què ha pecat el moviment socialista durant el segle XX i, encara pitjor, encara avui, en falses experiències pràctiques que han acabat caient pel seu propi pes, han condemnat el socialisme al calaix de sastre, a l'habitació dels mals endreços, de les utopies que han anat apareixent al llarg de la història. I com tot el que acaba etiquetant-se “d'històric”, el socialisme ha tingut la seva pertinent lectura romàntica i la seva visió més aviat catastrofista. Això no sempre és negatiu, sinó més aviat normal i, fins i tot, enriquidor pel debat quan estem parlant d'un esdeveniment passat, de quelcom mort i enterrat. El problema, però, és que tant els catastrofistes – intencionadament – com els romàntics – sense voler-ho – han enterrat el socialisme en vida i, per això, cal que ens afanyem a desenterrar-lo mentre encara respiri.
D'una banda, als romàntics (o nostàlgics, o autoenganyats...) els diria que una cosa l'hem de tenir clara: l'experiència xinesa, soviètica, nord-coreana, etcètera, han estat un autèntic desastre. Aquí, segurament se m'escindirien i crearien un nou partit... Però, siusplau, siguem serioses: les patacades estan per tornar-se a aixecar, reflexionar i aprendre'n! Si el capitalisme només s'hagués basat en esclaus africans als camps de cotó, ara ja no existiria. Si no hagués après a crear decorats democràtics i a explotar més subtilment a la població occidental, emparant-se amb regulacions laborals aparentment justes, no hagués subsistit fins al dia d'avui. El capitalisme ha sabut adaptar-se als canvis socioculturals, o més aviat adaptar la societat i la cultura a la seva pròpia lògica, corregint-se a si mateix al llarg de la història i, per això, està avui en dia ben viu, la mare que el va fer!
D'altra banda, als catastrofistes els advertiria que no considero vàlid que m'argumentin la brutalitat d'Stalin per desqualificar el socialisme, ja que no es pot dir que un pont s'ha construït malament quan el que s'ha fet és una casa. Perquè si acceptéssim aquest argument, podríem entrar al joc macabra, que ja us dic ara que penso evitar, de “nosaltres els comunistes hem causat la mort a menys gent que vosaltres, els capitalistes”. A més, tot i que és cert que va haver-hi algun element positiu a l'experiència soviètica (plena ocupació i alfabetització, millora de les condicions de vida, industrialització...), no m'hi aferraré, perquè cal tenir clar, com deia abans, que el que ha estat no és el que havia de ser. Si no fos així, significaria que Marx escrivia en clau i que només els oportunistes, els narcisistes i els megalòmans sabien desxifrar-lo.
Per tant, deixem de banda les llegendes i no ens enganyem més. Cal treballar per fer reviure del coma profund en què romanen els principis més humans del socialisme: igualtat, democràcia, justícia, solidaritat, comunitat, autodeterminació, cooperació, llibertat col·lectiva... Idees que difereixen de tot el que representa aquest sistema en què vivim, on una minoria s'enriqueix a costa de la misèria de la majoria humana, i que forma les persones en l'egoisme més individualista.
Seguidament, però, apareix el segon problema: trotskistes, maoistes, leninistes, llibertaris... Múltiples ramificacions d'una mateixa ideologia, “xiringuitos de platja”, que després del pecat original del trencament de la Primera Internacional Socialista (AIT) han vist el matís ideològic o tàctic, així com la diferent interpretació de la història, com a motiu de divisió. És realment patètic, vergonyós...
L'avorrit i interminable puritanisme de l'esquerra, la seva fragmentació endèmica i el seu conseqüent sectarisme ha causat una gran desafecció, sobretot, als que com jo no creiem en unes relacions humanes basades en l'explotació i en l'enriquiment personal com a màxima fita vital. Els que no s'han passat a la còmoda cadira de la socialdemocràcia, fins i tot, han plantejat la idea que “algú” hauria de crear una nova ideologia política: ni comunisme ni capitalisme, diuen. Però per què? Quina necessitat hi ha de “crear” una ideologia que contingui les mateixes idees que el socialisme?
Ja ho sé, ja... Tot és qüestió d'etiquetes. Se n'han creat tantes que al final la gent ja no té ganes de posicionar-se: l'esquerra ja cansa, pensen molts... I la veritat és que tenen tota la raó. No en la necessitat de reinventar el socialisme amb un altre nom, si això ja s'ha fet i refet! Sinó que estic totalment d'acord que hem de deixar estar les etiquetes, que més que fer-nos teòricament més conseqüents amb les nostres idees, ens divideixen i ens sepulten a l'anacronisme i la marginalitat política.
Finalment, el darrer problema que tenim al nostre país i a occident en general és el culte a la moderació com si es tractés d'un Déu omnipotent. Actualment, ser de centre és una virtut. En canvi, els antisistemes, són uns extremistes i uns radicals, gent dolenta i violenta, alguns porten barba i d'altres els cabells llargs, normalment van mal vestits i, això sí, són fills de papà que no tenen res més a fer que queixar-se: “vagos y maleantes” que deien al franquisme. I el més divertit (o trist) de tot plegat és que els mateixos que ho proclamen orgullosos de la seva fantàstica maduresa, molts eren els més revolucionaris de l'univers quan eren joves. Però bé, aquest tema ja el vaig tractar a un article anterior.
La qüestió és que la moderació està mal entesa. Quan la gent la invoca, ja sé que ho fa de bona fe. Es refereix a la tolerància, el respecte, l'empatia i a d'altres valors que comparteixo plenament, però que no tenen res a veure amb les derivacions reals dels “moderats” liberals i/o socialdemòcrates, que busquen la continuïtat d'un sistema que no subsisteix precisament amb moderació. Perquè, és moderat enviar tropes a fer una guerra a un país llunyà per interessos econòmics? És moderat esclavitzar infants en una fàbrica de sabates o a una plantació de cacau? És moderat que els nostres governants siguin tirans elegits cada quatre anys? I ho és que Espanya ens negui l'autodeterminació al poble català, o que l'habitatge sigui actualment un privilegi per als joves? Oi que no?
Per això, hem de deixar-nos de prejudicis i entendre la radicalitat en el seu sentit etimològic, en l'aspiració de tallar de soca-rel els mals de la societat en què vivim. Res de moderació hipòcrita! Perquè l'única manera de “moderar” les relacions humanes és precisament soterrar aquest sistema pervers. I això no ens hauria de suposar un problema a un país on el cafè descafeïnat, amb llet desnatada i sacarina l'anomenem, despectivament, un desgraciat. Perquè la moderació, tal com s'entén ara, només pot portar-nos a l'absoluta desgràcia com a humanitat i com a éssers vius en un planeta en perill d'extinció.
En definitiva, digueu-me socialista, o com us vingui de gust: demòcrata, cooperativista, igualitarista, comunista, independentista... Tant se me'n fot! Només aspiro a contribuir en fer renéixer uns valors i unes actituds que crec molt sincerament que rauen en la nostra naturalesa com a éssers humans. Ara bé, no us enganyaré dient que es tracta d'un remei senzill, ni tant sols miraculós o infal·lible, és clar, però segur que a hores d'ara molts ja estareu d'acord amb mi que, com a mínim, aquesta és la direcció cap a la qual hem d'avançar.
Ja està, ja m'he passat! No, no... Siusplau, no passeu pàgina! Us prometo que no apareixeré als vostres somnis ni em menjaré els vostres fills. Tant sols sóc una bona persona, que estima als seus amics i familiars, i us ben juro que això és totalment compatible amb el fet que sóc un socialista convençut. Socialista? Ah, del PSOE! No, us esteu confonent: he dit que sóc socialista, és a dir, no socialdemòcrata (o social-liberal, depèn de com t'ho miris). Per tant, tinc unes idees i uns valors – els socialistes -. A més, he dit que n'estic convençut, que hi crec fermament. Resumint: que podem descartar qualsevol simpatia meva cap al PSOE. Imagineu-vos cap aquells que ni tant sols fan veure que són d'esquerres o que directament tenen tics filofeixistes. Ui, ui... Ja ens ho temíem: un comunista!!
Bé, fora conyes. Com totes les ideologies, el socialisme és un sistema de valors polítics, socials i econòmics, una visió del món i de les persones. El problema, però, és que declarar-se socialista actualment no està ben vist: et consideren immadur, il·luminat, utòpic... I en el millor dels casos! Perquè molts cops, fins i tot, et poden titllar de totalitarista, dictatorial, stalinista, entre d'altres tòpics molt comuns. Ara, us asseguro que no em sento absolutament gens identificat amb qualsevol d'aquests adjectius. Tanmateix, com he dit, són típics i tòpics i això demostra que alguna cosa s'ha fet malament des de l'experiència històrica de l'esquerra com perquè avui en dia, la ideologia socialista estigui tant mal vista, menystinguda o directament obviada de l'esfera política.
Primerament, penso que l'emmirallament de què ha pecat el moviment socialista durant el segle XX i, encara pitjor, encara avui, en falses experiències pràctiques que han acabat caient pel seu propi pes, han condemnat el socialisme al calaix de sastre, a l'habitació dels mals endreços, de les utopies que han anat apareixent al llarg de la història. I com tot el que acaba etiquetant-se “d'històric”, el socialisme ha tingut la seva pertinent lectura romàntica i la seva visió més aviat catastrofista. Això no sempre és negatiu, sinó més aviat normal i, fins i tot, enriquidor pel debat quan estem parlant d'un esdeveniment passat, de quelcom mort i enterrat. El problema, però, és que tant els catastrofistes – intencionadament – com els romàntics – sense voler-ho – han enterrat el socialisme en vida i, per això, cal que ens afanyem a desenterrar-lo mentre encara respiri.
D'una banda, als romàntics (o nostàlgics, o autoenganyats...) els diria que una cosa l'hem de tenir clara: l'experiència xinesa, soviètica, nord-coreana, etcètera, han estat un autèntic desastre. Aquí, segurament se m'escindirien i crearien un nou partit... Però, siusplau, siguem serioses: les patacades estan per tornar-se a aixecar, reflexionar i aprendre'n! Si el capitalisme només s'hagués basat en esclaus africans als camps de cotó, ara ja no existiria. Si no hagués après a crear decorats democràtics i a explotar més subtilment a la població occidental, emparant-se amb regulacions laborals aparentment justes, no hagués subsistit fins al dia d'avui. El capitalisme ha sabut adaptar-se als canvis socioculturals, o més aviat adaptar la societat i la cultura a la seva pròpia lògica, corregint-se a si mateix al llarg de la història i, per això, està avui en dia ben viu, la mare que el va fer!
D'altra banda, als catastrofistes els advertiria que no considero vàlid que m'argumentin la brutalitat d'Stalin per desqualificar el socialisme, ja que no es pot dir que un pont s'ha construït malament quan el que s'ha fet és una casa. Perquè si acceptéssim aquest argument, podríem entrar al joc macabra, que ja us dic ara que penso evitar, de “nosaltres els comunistes hem causat la mort a menys gent que vosaltres, els capitalistes”. A més, tot i que és cert que va haver-hi algun element positiu a l'experiència soviètica (plena ocupació i alfabetització, millora de les condicions de vida, industrialització...), no m'hi aferraré, perquè cal tenir clar, com deia abans, que el que ha estat no és el que havia de ser. Si no fos així, significaria que Marx escrivia en clau i que només els oportunistes, els narcisistes i els megalòmans sabien desxifrar-lo.
Per tant, deixem de banda les llegendes i no ens enganyem més. Cal treballar per fer reviure del coma profund en què romanen els principis més humans del socialisme: igualtat, democràcia, justícia, solidaritat, comunitat, autodeterminació, cooperació, llibertat col·lectiva... Idees que difereixen de tot el que representa aquest sistema en què vivim, on una minoria s'enriqueix a costa de la misèria de la majoria humana, i que forma les persones en l'egoisme més individualista.
Seguidament, però, apareix el segon problema: trotskistes, maoistes, leninistes, llibertaris... Múltiples ramificacions d'una mateixa ideologia, “xiringuitos de platja”, que després del pecat original del trencament de la Primera Internacional Socialista (AIT) han vist el matís ideològic o tàctic, així com la diferent interpretació de la història, com a motiu de divisió. És realment patètic, vergonyós...
L'avorrit i interminable puritanisme de l'esquerra, la seva fragmentació endèmica i el seu conseqüent sectarisme ha causat una gran desafecció, sobretot, als que com jo no creiem en unes relacions humanes basades en l'explotació i en l'enriquiment personal com a màxima fita vital. Els que no s'han passat a la còmoda cadira de la socialdemocràcia, fins i tot, han plantejat la idea que “algú” hauria de crear una nova ideologia política: ni comunisme ni capitalisme, diuen. Però per què? Quina necessitat hi ha de “crear” una ideologia que contingui les mateixes idees que el socialisme?
Ja ho sé, ja... Tot és qüestió d'etiquetes. Se n'han creat tantes que al final la gent ja no té ganes de posicionar-se: l'esquerra ja cansa, pensen molts... I la veritat és que tenen tota la raó. No en la necessitat de reinventar el socialisme amb un altre nom, si això ja s'ha fet i refet! Sinó que estic totalment d'acord que hem de deixar estar les etiquetes, que més que fer-nos teòricament més conseqüents amb les nostres idees, ens divideixen i ens sepulten a l'anacronisme i la marginalitat política.
Finalment, el darrer problema que tenim al nostre país i a occident en general és el culte a la moderació com si es tractés d'un Déu omnipotent. Actualment, ser de centre és una virtut. En canvi, els antisistemes, són uns extremistes i uns radicals, gent dolenta i violenta, alguns porten barba i d'altres els cabells llargs, normalment van mal vestits i, això sí, són fills de papà que no tenen res més a fer que queixar-se: “vagos y maleantes” que deien al franquisme. I el més divertit (o trist) de tot plegat és que els mateixos que ho proclamen orgullosos de la seva fantàstica maduresa, molts eren els més revolucionaris de l'univers quan eren joves. Però bé, aquest tema ja el vaig tractar a un article anterior.
La qüestió és que la moderació està mal entesa. Quan la gent la invoca, ja sé que ho fa de bona fe. Es refereix a la tolerància, el respecte, l'empatia i a d'altres valors que comparteixo plenament, però que no tenen res a veure amb les derivacions reals dels “moderats” liberals i/o socialdemòcrates, que busquen la continuïtat d'un sistema que no subsisteix precisament amb moderació. Perquè, és moderat enviar tropes a fer una guerra a un país llunyà per interessos econòmics? És moderat esclavitzar infants en una fàbrica de sabates o a una plantació de cacau? És moderat que els nostres governants siguin tirans elegits cada quatre anys? I ho és que Espanya ens negui l'autodeterminació al poble català, o que l'habitatge sigui actualment un privilegi per als joves? Oi que no?
Per això, hem de deixar-nos de prejudicis i entendre la radicalitat en el seu sentit etimològic, en l'aspiració de tallar de soca-rel els mals de la societat en què vivim. Res de moderació hipòcrita! Perquè l'única manera de “moderar” les relacions humanes és precisament soterrar aquest sistema pervers. I això no ens hauria de suposar un problema a un país on el cafè descafeïnat, amb llet desnatada i sacarina l'anomenem, despectivament, un desgraciat. Perquè la moderació, tal com s'entén ara, només pot portar-nos a l'absoluta desgràcia com a humanitat i com a éssers vius en un planeta en perill d'extinció.
En definitiva, digueu-me socialista, o com us vingui de gust: demòcrata, cooperativista, igualitarista, comunista, independentista... Tant se me'n fot! Només aspiro a contribuir en fer renéixer uns valors i unes actituds que crec molt sincerament que rauen en la nostra naturalesa com a éssers humans. Ara bé, no us enganyaré dient que es tracta d'un remei senzill, ni tant sols miraculós o infal·lible, és clar, però segur que a hores d'ara molts ja estareu d'acord amb mi que, com a mínim, aquesta és la direcció cap a la qual hem d'avançar.
0 comentaris:
Publica un comentari