...Però penso que no n’hi ha per a tant. No podem pecar d’ingenus pensant que el triomf de la “Revolució Obama” a la Casa Blanca representarà un canvi de rumb en la història de la humanitat. Ni tant sols una gran transformació de les relacions internacionals, tant pel què fa a l’estructura econòmica com en relació a la resolució dels conflictes mundials. La victòria d’Obama penso que és més simbòlica que no pas un veritable canvi de paradigma.
El fet que sigui afroamericà, de tarannà reformista i d’esperit humanista – més que no pas els seus antecessors –, per posar la nota optimista, sí que crec que és simptomàtic d’un cert canvi de mentalitat entre els nord-americans. Però, pel contrari, aquest fet no fa d’Obama un líder revolucionari, encara que els nostres ulls europeus ens ho facin pensar. El nou President dels Estats Units és tant partidari de l’status quo com el seu rival, John McCain.
Els dos candidats, simplement es diferencien per traçar estratègies relativament distintes per arribar a un mateix objectiu: el de reproduir el sistema capitalista global, malgrat la crisi econòmica, i vetllar perquè els EUA mantinguin el seu status de superpotència, revalidant el seu lideratge mundial, i el seu paper com a garant d’un ordre polític-institucional i d’una cultura de masses hegemònica a occident que permeti sostenir el sistema econòmic i, amb aquest, el poder de les classes dominants.
Amb això, no vull dir que la victòria d’Obama m’hagi deixat indiferent, ni tampoc vull intentar fer-vos creure que aquestes eleccions nord-americanes, que han generat tanta expectació, no tinguin implicacions reals en l’àmbit polític i econòmic a nivell internacional. És cert que tant els Demòcrates com els Republicans decoren molt escrupolosament les seves respectives façanes electorals per aparentar ser dues opcions totalment diferents, i que en realitat no és tant així, però també és veritat que de diferències substancials entre ambdós partits i, sobretot, entre els dos candidats, n’hi ha moltes.
Però cal entendre que els partits polítics amb possibilitats d’obtenir representació electoral als EUA no tenen res a veure amb els partits que coneixem als Països Catalans i a Europa en general. Resumint, hi ha dues grans diferències, organitzatives i ideològiques, que fan del Partit Demòcrata i del Partit Republicà dues forces polítiques que no podem comparar amb cap partit dels que existeixen a casa nostra.
D’una banda, en l’àmbit organitzatiu aquests partits són molt sui generis, ja que no compten amb una estructura nacional definida i homogènia, sinó que el partit de cada Estat s’organitza de manera diferent. Això implica que no puguem parlar d’un sol Partit Republicà o Demòcrata, sinó de tants com Estats nord-americans.
A més, la militància partidista, tal i com l’entenem a Europa, tampoc existeix: només es consideren com a militants aquelles persones que ocupen càrrecs públics (els dirigents del partit), mentre que tota la resta són simpatitzants que, quan s’inscriuen al cens electoral – perquè també, a diferència d’aquí, t’has d’inscriure expressament si vols votar –, en alguns Estats han de dir a quin partit recolzen, col·laborant-hi voluntàriament en la campanya electoral.
Per tant, podem comprendre la gran importància que té el candidat a la presidència, ja que no només es presenta personalment, sinó també amb un programa particular, que és elegit en unes eleccions primàries, a vegades populars i d’altres vegades internes del partit. No és com aquí, on potser no ens agrada el candidat a la presidència, però sentim simpatia cap al partit en qüestió, sigui perquè ens agraden altres candidats secundaris, o perquè la ideologia no varia substancialment entre candidats. Al ser un règim presidencialista i amb uns partits organitzats d’aquesta manera, el candidat a la presidència dels EUA esdevé el partit en sí mateix.
D’altra banda, en l’àmbit ideològic, tant el Partit Demòcrata com el Republicà, no tenen una ideologia definida, ja que consisteixen en dues grans màquines electorals que pertanyen al tipus de partits anomenats catxh-all, però de manera molt més extrema que els partits europeus que podríem agrupar a la mateixa categoria. Per això, aquestes forces polítiques no orienten el discurs cap a una determinada classe o sector de la societat, sinó que busquen un vot interclassista entre totes les capes de l’estructura social.
També hem de pensar que a l’haver-hi dos únics partits hegemònics amb capacitats reals per governar, tota la resta de forces polítiques que es presenten a les eleccions són totalment marginals, de manera que tot l’espectre ideològic que representen aquests petits partits sol ser absorbit pels dos gegants polítics. De fet, la majoria demanen el vot per aquests, com és el cas del Partit Comunista d’Estats Units (CPUSA) que en aquests comicis féu campanya per Obama. Alhora, és molt important la influència dels lobbys (el complex militar-industrial, l’Associació del Rifle, els grups feministes, ecologistes, pro-life, el famós lobby jueu, etcètera) per determinar els programes dels candidats i finançar les seves campanyes electorals.
Així, podríem definir la ideologia dels Republicans i dels Demòcrates fent una espècie de mitjana aritmètica entre els diferents sectors ideològics i interessos privats que contenen: entre el centre i la centredreta, variant segons el candidat a la presidència, i també segons el partit de cada Estat o localitat – tal i com hem indicat en l’àmbit organitzatiu –.Tot i així, hem de tenir present que als EUA, no es distingeixen els partits per dretes o esquerres, sinó per “liberals” i “conservadors”, el qual no és, ni molt menys, equiparable.
Dins del Partit Republicà, els “conservadors”, podem trobar-hi des de corrents d’extrema dreta, declaradament racistes o fonamentalistes religiosos, que reben el suport de grupuscles partidistes o moviments d’aquest tarannà ideològic, fins a corrents neoconservadores, neoliberals i, fins i tot, de posicions més moderades i independents com era el cas de McCain (Maverick). En canvi, al Partit Demòcrata, o “liberals”, hi ha des d’una ala més d’esquerres, a la qual donen suport sindicats, petits partits i moviments d’aquest caire, o socialdemòcrates, corrents democràtics radicals, fins a un sector més conservador, sigui a nivell econòmic o social.
Per tant, podríem dir que els primers són totalment de dretes i els segons moderadament de dretes en el sentit europeu, malgrat que els congressistes i senadors no estan sotmesos com aquí a la disciplina de partit a l’hora de votar, el qual fa que els sectors més propers d’ambdós partits s’aliïn en determinades matèries: per exemple, l’ala més conservadora del Partit Republicà es pot alià amb l’ala menys liberal del Partit Demòcrata en qüestions com l’avortament o en relació a la família tradicional. Mentre que les ales més progressistes d’ambdós partits, poden unir-se en àmbits que afectin, per exemple, la intervenció pública al mercat.
Així doncs, queda clar que Obama no és de cap manera un líder revolucionari, ni tant sols és d’esquerres tal com ens pensàvem. I se l’ha titllat de comunista des de l’oposició conservadora, imagineu-vos si realment s’hagués declarat d’esquerres o socialdemòcrata, cosa que, per la seva salut política (i també personal), no ha fet ni ho farà mai. Però clar, tenint en compte que George W. Bush, representava el pitjor sector dins de la més pitjor de les opcions polítiques, des del meu punt de vista, la diferència és notable. De fet, és veritat que Obama no només ha guanyat gràcies a la mobilització massiva dels joves i de la població negra i hispana, sinó també per un vot de càstig “antiBush”.
Per això, tenint en compte que els Demòcrates són, sempre des del meu punt de vista, la menys pitjor de les opcions polítiques als EUA, Obama representa el millor sector dels menys pitjors. Això, com he deixat clar al principi, significa que la “Revolució Obama” no comportarà cap canvi de paradigma, sinó, en tot cas, un petit pas insubstancial cap al major respecte als drets humans a nivell internacional. Per exemple, ja ha anunciat que té la intenció de retirar les tropes d’Iraq i que vol clausurar el camp d’extermini de Guantánamo.
Pel contrari, sí que penso que és molt simbòlic el fet que Obama hagi mobilitzat a un percentatge tant elevat de la població a les urnes, rebent el suport d’Estats que formaven part de la Confederació durant la Guerra Civil Americana, com és el cas de Florida, on es van trepitjar els drets de la població negra durant tantes dècades. Tot i que estem anys llum d’un canvi real i profund, penso que Obama aportarà majors garanties democràtiques a l’interior del país, pel què fa als drets i llibertats retallades per Bush amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme.
Ara bé, el dubte que em plantejo és: l’arribada d’Obama a la Presidència amb la consigna del CANVI per bandera, ¿suposarà que, a partir d’ara, les classes populars nord-americanes exigiran canvis reals que abans no s’havien ni plantejat, sobretot pel què fa als drets socials i laborals, o en relació al model sociocultural consumista i ultraliberal que impera, o sobre el paper que han de jugar els EUA a nivell internacional? ¿O potser la victòria d’Obama representa el triomf de l’status quo al veure’s revalidat el “somni americà”? Ah, i realment s’haurà complert el somni de Martin Luther King? Això ho veurem amb el temps.
0 comentaris:
Publica un comentari