Les borses tanquen amb números vermells i el PIB es desaccelera trimestre a trimestre, fins que acompanyat dels primers tancaments de sucursals multinacionals i de la fallida de diverses petites i mitjanes empreses, comença a caure la producció en picat, iniciant-se el 2009 amb recessió. Paral·lelament augmenta l’atur a causa del tancament d’empreses o de la depuració de personal innecessari per produir unes mercaderies que no tindran sortida al mercat.
Dones, immigrants, joves i treballadors no qualificats engreixen un exèrcit de treballadors de reserva en constant augment, on s’hi van afegint aquelles persones que ja estaven desocupades i que van deixant de cobrar el subsidi d’atur. Els que continuen treballant, o bé temen perdre la feina, o bé estan subocupats en treballs temporals, a temps parcial o sense contracte, el qual amaga unes estadístiques sociolaborals molt més greus que les oficials.
Aleshores, a grans trets, comença el cercle viciós de la crisi capitalista: la renda de les famílies disminueix per la pèrdua del lloc de treball o la precarització del mateix, ja que un atur estructural en constant augment repercuteix en els salaris dels ocupats i en les seves condicions laborals: “si no t’agrada marxa que a la cua hi ha molta gent que voldria treballar malgrat que fos en aquestes condicions”; o també disminueix el consum a causa de les males expectatives econòmiques que fan ser més prudents a les famílies a l’hora de gestionar els seus estalvis.
Si es consumeix menys, les empreses han de retallar la seva producció, sobretot les que ofereixen béns de consum durador com el sector automobilístic i de la construcció, més tenint en compte que la concessió de crèdits per part dels bancs i la predisposició de les famílies a endeutar-se és molt menor. A més, aquestes empreses no estan disposades a acumular estocs que les obliguin a reduir dràsticament els preus perquè les absorbeixi una demanda decreixent. Per això, o bé redueixen la plantilla, o bé tanquen en un país per desviar la producció cap a una altre, o bé es deslocalitzen instal·lant una nova planta a països on la mà d’obra és més barata i les regulacions mediambientals escassegen o són inexistents.
D’aquesta manera, el cicle es va estrenyent, i sobretot s’estrenyen el cinturó els treballadors aturats que cada vegada en són més, alhora que els que continuen ocupats o subocupats no estan en condicions per exigir uns millors salaris, i així la capacitat adquisitiva de les famílies decreix i les empreses continuen tancant, i l’empobriment general s’aguditza paulatinament, fins que l’Estat agafa el toro per les banyes i els ministres aclamen a l’uníson: SOCIALITZEM LES PÈRDUES.
Aquesta vegada, sigui directament a través de la injecció de capitals a bancs i empreses o, més eufemísticament, exercint l’Estat de gran inversor, en un moment on la inversió privada és més tímida que mai, al capdavall és el mateix: les famílies paguem a través dels nostres impostos les pèrdues del sector financer i de les grans empreses que operen al país. En altres paraules, sempre a última instància, els diners que s’haurien de destinar a la millora de les condicions socials de les classes populars són utilitzats per assegurar la continuïtat del sistema, alimentant la bèstia perquè torni a amagar la seva cara oculta en temps de bonança, i fins la propera!
Passaran uns anys i, si tot va tal com està previst, tornarem a veure la cara amable de la bèstia. “S’ha acabat la crisi!”, es congratularan els polítics, empresaris i banquers del món occidental. Així, la màquina propagandística del sistema tornarà a engegar el nou cicle de bonança amb la mercantilització de les necessitats humanes, diversificant-les vertiginosament, creant-ne de noves, matisant-les, edulcorant-les, fent-les “light” o “sense conservants ni colorants”, algunes de “respectuoses amb el medi ambient”, d’altres que col·laboren amb una ONG, prenent formes originals i de colors divertits que, en definitiva, representaran grans innovacions que milloraran la nostra vida en aquells aspectes que ni tant sols sabíem que fossin transcendentals.
L’espiral del consumisme revestirà el somni liberal de “com més tens, més feliç ets”, i així ens sentirem complaguts pel “menys pitjor dels sistemes”, permetent-nos, fins i tot, criticar-lo i fer-nos mala sang de les injustícies del món. Però fent de les nostres protestes un modus vivendi més que un modus operandi, sense voluntat real d’assolir una transformació, gràcies a les vàlvules d’escapament que representen apadrinar un nen africà o comprar cafè de comerç just. Així les nostres insígnies de lluita seran valors de joventut que es plasmaran fins i tot a les samarretes que podrem comprar al Corte Inglés, i a mesura que ens fem grans recordarem amb nostàlgia els ideals que “tots compartíem quan érem joves”.
Mentrestant, però, la crisi capitalista continuarà. Perquè la cara oculta de la bèstia és sempre present a les dues terceres parts del món que no viuen encegats i embriagats per la utopia liberal de què gaudim la immensa minoria de la població humana. Nosaltres esperarem unes dècades més fins que torni una crisi cíclica que havíem oblidat per complet i, aleshores, ens adonarem de totes les injustícies del sistema. Però la resta de la humanitat serà permanentment conscient de la barbàrie capitalista, ja que, per elles, la cara oculta de la bèstia és precisament la que nosaltres presenciem al dia a dia, la de l’Estat del Benestar, la del consumisme malaltís.
Dones, immigrants, joves i treballadors no qualificats engreixen un exèrcit de treballadors de reserva en constant augment, on s’hi van afegint aquelles persones que ja estaven desocupades i que van deixant de cobrar el subsidi d’atur. Els que continuen treballant, o bé temen perdre la feina, o bé estan subocupats en treballs temporals, a temps parcial o sense contracte, el qual amaga unes estadístiques sociolaborals molt més greus que les oficials.
Aleshores, a grans trets, comença el cercle viciós de la crisi capitalista: la renda de les famílies disminueix per la pèrdua del lloc de treball o la precarització del mateix, ja que un atur estructural en constant augment repercuteix en els salaris dels ocupats i en les seves condicions laborals: “si no t’agrada marxa que a la cua hi ha molta gent que voldria treballar malgrat que fos en aquestes condicions”; o també disminueix el consum a causa de les males expectatives econòmiques que fan ser més prudents a les famílies a l’hora de gestionar els seus estalvis.
Si es consumeix menys, les empreses han de retallar la seva producció, sobretot les que ofereixen béns de consum durador com el sector automobilístic i de la construcció, més tenint en compte que la concessió de crèdits per part dels bancs i la predisposició de les famílies a endeutar-se és molt menor. A més, aquestes empreses no estan disposades a acumular estocs que les obliguin a reduir dràsticament els preus perquè les absorbeixi una demanda decreixent. Per això, o bé redueixen la plantilla, o bé tanquen en un país per desviar la producció cap a una altre, o bé es deslocalitzen instal·lant una nova planta a països on la mà d’obra és més barata i les regulacions mediambientals escassegen o són inexistents.
D’aquesta manera, el cicle es va estrenyent, i sobretot s’estrenyen el cinturó els treballadors aturats que cada vegada en són més, alhora que els que continuen ocupats o subocupats no estan en condicions per exigir uns millors salaris, i així la capacitat adquisitiva de les famílies decreix i les empreses continuen tancant, i l’empobriment general s’aguditza paulatinament, fins que l’Estat agafa el toro per les banyes i els ministres aclamen a l’uníson: SOCIALITZEM LES PÈRDUES.
Aquesta vegada, sigui directament a través de la injecció de capitals a bancs i empreses o, més eufemísticament, exercint l’Estat de gran inversor, en un moment on la inversió privada és més tímida que mai, al capdavall és el mateix: les famílies paguem a través dels nostres impostos les pèrdues del sector financer i de les grans empreses que operen al país. En altres paraules, sempre a última instància, els diners que s’haurien de destinar a la millora de les condicions socials de les classes populars són utilitzats per assegurar la continuïtat del sistema, alimentant la bèstia perquè torni a amagar la seva cara oculta en temps de bonança, i fins la propera!
Passaran uns anys i, si tot va tal com està previst, tornarem a veure la cara amable de la bèstia. “S’ha acabat la crisi!”, es congratularan els polítics, empresaris i banquers del món occidental. Així, la màquina propagandística del sistema tornarà a engegar el nou cicle de bonança amb la mercantilització de les necessitats humanes, diversificant-les vertiginosament, creant-ne de noves, matisant-les, edulcorant-les, fent-les “light” o “sense conservants ni colorants”, algunes de “respectuoses amb el medi ambient”, d’altres que col·laboren amb una ONG, prenent formes originals i de colors divertits que, en definitiva, representaran grans innovacions que milloraran la nostra vida en aquells aspectes que ni tant sols sabíem que fossin transcendentals.
L’espiral del consumisme revestirà el somni liberal de “com més tens, més feliç ets”, i així ens sentirem complaguts pel “menys pitjor dels sistemes”, permetent-nos, fins i tot, criticar-lo i fer-nos mala sang de les injustícies del món. Però fent de les nostres protestes un modus vivendi més que un modus operandi, sense voluntat real d’assolir una transformació, gràcies a les vàlvules d’escapament que representen apadrinar un nen africà o comprar cafè de comerç just. Així les nostres insígnies de lluita seran valors de joventut que es plasmaran fins i tot a les samarretes que podrem comprar al Corte Inglés, i a mesura que ens fem grans recordarem amb nostàlgia els ideals que “tots compartíem quan érem joves”.
Mentrestant, però, la crisi capitalista continuarà. Perquè la cara oculta de la bèstia és sempre present a les dues terceres parts del món que no viuen encegats i embriagats per la utopia liberal de què gaudim la immensa minoria de la població humana. Nosaltres esperarem unes dècades més fins que torni una crisi cíclica que havíem oblidat per complet i, aleshores, ens adonarem de totes les injustícies del sistema. Però la resta de la humanitat serà permanentment conscient de la barbàrie capitalista, ja que, per elles, la cara oculta de la bèstia és precisament la que nosaltres presenciem al dia a dia, la de l’Estat del Benestar, la del consumisme malaltís.
0 comentaris:
Publica un comentari