"Las venas abiertas de América Latina"

De la forma més accidentada possible em va arribar el llibre equivocat a les mans: Las venas abiertas de América Latina, d'Eduardo Galeano. La sort va ser que vaig descobrir una gran obra, la desgràcia és que no formulava dins de la llista tancada i barrada del professor. Però això ja és igual!

Las venas abiertas de América Latina ens relata la història d’un continent que ha estat víctima, paradoxalment, de la seva sort, de les seves grans riqueses naturals espoliades pel colonialisme, primer europeu, i després també nord-americà, condemnant-lo a una dependència econòmica que es reflecteix, una vegada i una altra, en tots els aspectes de la societat llatinoamericana.

Però l’essència d’aquesta obra és la perspectiva humana de què s’impregnen les problemàtiques que Eduardo Galeano despulla a les seves pàgines, esdevenint més un memorial de greuges, que no un tractat d’història econòmica, caracteritzant-se més com un manifest, viscut i analitzat des de dins, que no d’una anàlisi neutral, tractada des d’una part còmodament no implicada.

Eduardo Galeano pren partit, però no gratuïtament. L’autor dóna veu als oprimits, relatant-nos els fets des de les galeres que conduïen tribus africanes senceres cap als ports llatinoamericans on eren venuts com a mà d’obra esclava; des de les mines d’or, de plata i de metalls; des de les plantacions de sucre, cafè i tabac de les grans hisendes; des d’un poblat devastat per la repressió; des de primera línia de foc en les revolucions vencedores i esclafades; des de les muntanyes on els esclaus revoltats, tractaven de reprendre les seves formes de vida tradicionals.

Aquesta perspectiva d’anàlisi, juntament amb la seva gran riquesa literària, no només conforma el gran atractiu de l’obra, ja que desperta una gran capacitat d’empatia, sinó que també desprèn una sinceritat fonamentada en una important font documental, que la dota de credibilitat utilitzant de forma molt pedagògica dades empíriques, titulars de premsa, legislacions, frases textuals de personatges rellevants, etcètera.

També és important el paral·lelisme entre la colonització d’Amèrica Llatina i de Nord-Amèrica, ja que ens permet entendre les diferències en l’evolució històrica de les respectives societats. No cal tenir grans coneixements històrics per diferenciar una nació unificada que actualment és la primera potència mundial, d’un mapa esquarterat en diverses nacions pobres i dependents de l’exterior. L’explicació està en l’origen i el desenvolupament d’ambdós processos de colonització.

Malgrat ser diferents les potències europees que van colonitzar els dos hemisferis del continent americà (Monarquia Hispànica i Portugal, Amèrica Llatina; Gran Bretanya i França, Amèrica del Nord), els beneficiaris van ser fonamentalment els mateixos: l’Imperi Britànic. Aleshores era la principal potència econòmica mundial, gràcies a una burgesia nacional modernitzadora que va impulsar el procés d’industrialització, ajudada per un Estat liberal i pels grans avenços tecnològics, com la màquina de vapor de James Watt.

En plena era del colonialisme, era el moment idoni per desplegar una flota comercial d’escala transoceànica per proveir la naixent indústria britànica de matèries primeres (minerals, fusta, teixits...) i, aquestes, juntament amb productes com el cafè, el sucre o el tabac, comercialitzar-les a la resta de països europeus, per tal d’acumular capitals que serien destinats a noves inversions productives. Entenent les necessitats de la metròpolis, consegüentment, podem comprendre la gestió del colonialisme als diferents territoris.

La riquesa natural nord-americana era molt menor a la llatinoamericana, on l’or, la plata i els metalls eren abundants i de gran qualitat, juntament amb la fusta extreta dels boscos, que un cop talats els arbres, les planes assolades i les terres altament fèrtils servien pel monocultiu a gran escala de cafè, sucre i tabac, entre d’altres. Això, cal sumar-hi el fet que Amèrica Llatina estava molt poblada d’indígenes que servirien de mà d’obra esclava, que sumats als esclaus importats de l’Àfrica negra, consistirien en la nombrosa força de treball necessària per la creació d’una economia basada en l’exportació.

A més, al continent sud i centreamericà els colonitzadors eren “conquistadores” que es van repartir les terres i les mines, resultant ser uns pocs propietaris els que concentraren en les seves mans l’explotació dels recursos naturals i dels sòls cultivables, fet que implicà el naixement d’una economia unidireccional, des de la mina o el latifundi fins al port, d’on els vaixells salpen cap als països desenvolupats. Això implicà, no només l’espoliació de les terres comunals i la destrucció de les formes de vida autòctones – el qual també succeí al nord –, sinó el naixement d’unes nacions que existeixen per exportar productes cap als països rics, desconnectant-se entre si, i fragmentant-se internament, al no desenvolupar un mercat independent interior.

En canvi, els colonitzadors nord-americans eren treballadors lliures del vell continent que emigraren al “Nou Món” per esdevenir petits propietaris de terres, generant-se una burgesia nacional emprenedora que afavoriria la industrialització, la modernització i la consolidació d’un mercat interior en unes colònies cada cop més autònomes de l’Imperi britànic. Aquest, centrava els seus esforços, com hem vist, cap a l’Amèrica Llatina, on s’hi concentrava la gran front d’acumulació primitiva de capital necessària per accelerar la industrialització de la metròpoli, alhora que la riquesa generada en l’exportació no s’invertia de forma productiva en la generació d’una economia independent, malbaratant-se en importacions de productes de luxe dels països europeus, pel gaudi de les classes dominants (latifundistes hisendats, comerciants, propietaris de mines i burgesia incipient).

Així doncs, veiem com Amèrica Llatina és fragmentada i espoliada, generant-se una estructura econòmica dependent que sobreexplota fins a esgotar la seva gran riquesa natural, alhora malbaratant la fertilitat de les seves terres amb el monocultiu, i tot, pel benefici de la burgesia estrangera (acumulació primitiva de capitals per a la industrialització) i l’enriquiment d’unes classes dominants autòctones que faciliten la dependència, fomenten primer l’esclavisme i, després, el semifeudalisme amb els “salaris de fam” o pagats en espècies (camperols assalariats), invertint els beneficis en la importació de les formes d’oci i els luxes occidentals. Segons Galeano, la inexistència d’un mercat intern arriba fins al punt que les comunicacions afavoreixen més el comerç entre Amèrica Llatina i els països desenvolupats, que no entre els respectius països que la componen.

Mentrestant, a l’Amèrica del Nord, una guerra d’independència proclama la unificació i la sobirania de les colònies respecte a l’Imperi Britànic, naixent una sola nació: Estats Units d’Amèrica (EUA). Amb un potent mercat interior fortament proteccionista, s’industrialitza i modernitza el país, proveint-se la pròpia població de recursos, alhora que fomentant un comerç internacional en constant creixement. Així, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, EUA no només esdevé un país desenvolupat, sinó que es proclama primera potència econòmica mundial, fins avui en dia.

Així, naixerà una nova era del colonialisme (imperialisme o neocolonialisme), on els EUA tindran un paper destacat en una nova etapa d’espoli d’Amèrica Llatina, ja no tant basada en l’explotació de matèries primeres, excepte dels recursos petroliers, ni tant sols en l’agricultura de plantacions, sinó sobretot en l’especulació financera i la industrialització a través de l’establiment de sucursals d’empreses multinacionals i transnacionals del nou imperi. Per la resta, la lògia colonialista seguirà sent la mateixa, fonamentada en la reproducció d’una estructura econòmica dependent.

Finalment, cal apuntar les repercussions de la dependència en l’àmbit polític i social, que garantiran l’espoli de recursos i l’explotació de la població autòctona. D’una banda, a nivell polític, es controlaran governs titelles favorables a les potències colonials, es fomentaran guerres als països perillosos per la presència imperialista al continent (per exemple, al Paraguai amb la “Guerra de la Triple Aliança” Argentina-Brasil-Uruguai recolzats per l’Imperi Britànic, per tal d’evitar el seu desenvolupament independent), la ingerència estrangera per aturar revolucions (per exemple, la Contra Nicaragüenca), etcètera.

D’altra banda, cal remarcar la continuïtat de la violència que, esporàdicament, sucumbirà el continent sud i centreamericà, en forma d’esclats d’ira popular contra la precarietat laboral i els baixos salaris, l’elevat atur estructural a causa d’un exèrcit de treballadors de reserva inabsorbible per la incipient indústria, o per les males condicions de vida al camp i als suburbis de les ciutats. Violència, sovint, sense un rerefons ideològic ni una estratègia política, excepte en el cas de les guerrilles o de revolucions com la cubana.

La resposta sempre ha estat el terrorisme d’Estat, inevitablement desproporcionat, en benefici de l’oligarquia, reprimint durament les revoltes per tal de sufocar-les, una repressió que en diverses ocasions, tal com ens explica Galeano, ha implicat veritables genocidis i acarnissaments totalment macabres contra les masses populars explotades i esclavitzades. Uns fets que han quedat impunes fins molt recentment, en la mesura que s’han pogut desenvolupar unes democràcies encara avui febles i unes economies encara massa dependents.

En definitiva, mentre que els països desenvolupats devem el nostre benestar a Amèrica Llatina, els països que l’integren deuen la seva condició de subdesenvolupats als més de cinc-cents anys de colonialisme per part de les potències occidentals. Aquesta és la injustícia que Eduardo Galeano ens vol transmetre a Las venas abiertas de América Latina, apostant pel somni panamericà de Simón Bolívar, el de la unificació d’Amèrica Llatina en una sola nació, on es respectin les formes de vida tradicionals dels indígenes i s’assoleixi la independència econòmica, diversificant-la i dirigint-la cap al mercat intern, per satisfer les necessitats d’una població que no hauria de ser pobra, tenint en compte les grans riqueses de què hauria de poder gaudir.