Molt possiblement, aquesta pregunta ens l'hem acabat formulant tots i totes en algun moment o altre durant els darrers últims mesos. Penso que tots plegats tenim raons prou convincents com per qüestionar l'honradesa dels càrrecs públics del nostre país, fins al punt que és normal que arribem a desconfiar dels nostres propis alcaldes i regidors, plantejant-nos la possibilitat que ells també participin d'aquestes males arts que darrerament han sacsejat tants ajuntaments i institucions públiques arreu dels Països Catalans.
Ara bé, realment és una novetat la desconfiança envers la classe política? Que els polítics “són tots uns mentiders perquè no compleixen les seves promeses”, o que “són tots uns lladres perquè s'embutxaquen els nostres impostos”, certament, no és pas res de nou... Sempre ho hem sentit a dir, o bé ho hem dit nosaltres mateixos i, tots, en alguna ocasió, hi hem dedicat alguna conversa de cafè:
-Mireu el cotxe nou de l'alcalde...
-Sí, noi... Quin trepa que està fet! Moltes promeses i, al final, l'únic que ha acabat fent és omplir-se les butxaques.
-I el que ha fet i no va dir que faria: com pot ser que hagin aixecat aquest bloc de pisos aquí? Han enderrocat aquell edifici històric...
-Tu diràs, i aquells xalets que han construït allà dalt... Aquell bosc no estava protegit?
-Jo diria que sí, i tant! Aquí, jo diria que hi ha gat amagat...
Que ningú se m'ofengui, perquè en realitat no estic acusant a cap persona en concret. Com tots els que creiem en un veritable Estat de dret, defenso fermament el principi de presumpció d'innocència, del qual últimament, i oportunament, se n'han omplert tant la boca els partits que s'han vist més o menys escaldats per la polèmica... Però hem de tenir en compte que, com hem vist, la desconfiança amb l'elit política ha existit sempre, i que s'ha anat engreixant al llarg del temps, de tal manera que la majoria hem acabat pensant que la corrupció és una conseqüència endèmica, inseparable, una problemàtica subjacent al model polític i econòmic de la societat on vivim.
Per tant, tot i que el més correcte seria respectar la presumpció d'innocència dels nostres alcaldes i regidors, ara més que mai, no podem evitar considerar-los presumptes culpables de corrupció. No gosaríem posar-hi la mà al foc, però si en un referèndum, posem pel cas, ens donessin la possibilitat de contestar aquesta pregunta, segurament la gran majoria hi votaríem a favor: “vol que s'obri una auditoria a l'ajuntament del seu municipi per constatar la transparència de la seva gestió?”
Però això no passarà i, de fet, tampoc és cap solució. Perquè en el moment que s'obre una auditoria a un ajuntament on s'ha constatat una trama de corrupció, s'està acceptant que els mecanismes de control han fallat, que són deficients, i això és el que ens porta a pensar: i si no els haguessin enganxat què hauria passat, continuarien usurpant-nos les arques públiques? Llavors, encara anem més lluny: a quants ajuntaments s'estan donant casos de corrupció i no ho sabem? Serà el meu? Doncs, com deia, si no obrim una auditoria no ho sabrem mai, tot i que també podem confiar que algun dia se'ls escapi de les mans, sortint a la llum pública...
Així és com van les coses al nostre país: una justícia forense, que en comptes de prevenir els mals i les problemàtiques, espera que succeeixin, i aleshores apliquen una auditoria, com qui practica una autòpsia, per constatar la corrupció i conèixer la magnitud del crim. Però, mentrestant, la legitimitat de les institucions s'ha anat esfondrant i, a més, el mal ja està fet: encara que es retornin els diners robats, els xalets ja s'han construït, el terreny ja s'ha requalificat, el territori ja s'ha destruït... Perquè un cop les flames han consumit el bosc, ja no té cap sentit portar aigua per apagar-lo, sinó que el que cal fer és replantar-hi les alzines que s'han socarrimat.
Ara bé, realment és una novetat la desconfiança envers la classe política? Que els polítics “són tots uns mentiders perquè no compleixen les seves promeses”, o que “són tots uns lladres perquè s'embutxaquen els nostres impostos”, certament, no és pas res de nou... Sempre ho hem sentit a dir, o bé ho hem dit nosaltres mateixos i, tots, en alguna ocasió, hi hem dedicat alguna conversa de cafè:
-Mireu el cotxe nou de l'alcalde...
-Sí, noi... Quin trepa que està fet! Moltes promeses i, al final, l'únic que ha acabat fent és omplir-se les butxaques.
-I el que ha fet i no va dir que faria: com pot ser que hagin aixecat aquest bloc de pisos aquí? Han enderrocat aquell edifici històric...
-Tu diràs, i aquells xalets que han construït allà dalt... Aquell bosc no estava protegit?
-Jo diria que sí, i tant! Aquí, jo diria que hi ha gat amagat...
Que ningú se m'ofengui, perquè en realitat no estic acusant a cap persona en concret. Com tots els que creiem en un veritable Estat de dret, defenso fermament el principi de presumpció d'innocència, del qual últimament, i oportunament, se n'han omplert tant la boca els partits que s'han vist més o menys escaldats per la polèmica... Però hem de tenir en compte que, com hem vist, la desconfiança amb l'elit política ha existit sempre, i que s'ha anat engreixant al llarg del temps, de tal manera que la majoria hem acabat pensant que la corrupció és una conseqüència endèmica, inseparable, una problemàtica subjacent al model polític i econòmic de la societat on vivim.
Per tant, tot i que el més correcte seria respectar la presumpció d'innocència dels nostres alcaldes i regidors, ara més que mai, no podem evitar considerar-los presumptes culpables de corrupció. No gosaríem posar-hi la mà al foc, però si en un referèndum, posem pel cas, ens donessin la possibilitat de contestar aquesta pregunta, segurament la gran majoria hi votaríem a favor: “vol que s'obri una auditoria a l'ajuntament del seu municipi per constatar la transparència de la seva gestió?”
Però això no passarà i, de fet, tampoc és cap solució. Perquè en el moment que s'obre una auditoria a un ajuntament on s'ha constatat una trama de corrupció, s'està acceptant que els mecanismes de control han fallat, que són deficients, i això és el que ens porta a pensar: i si no els haguessin enganxat què hauria passat, continuarien usurpant-nos les arques públiques? Llavors, encara anem més lluny: a quants ajuntaments s'estan donant casos de corrupció i no ho sabem? Serà el meu? Doncs, com deia, si no obrim una auditoria no ho sabrem mai, tot i que també podem confiar que algun dia se'ls escapi de les mans, sortint a la llum pública...
Així és com van les coses al nostre país: una justícia forense, que en comptes de prevenir els mals i les problemàtiques, espera que succeeixin, i aleshores apliquen una auditoria, com qui practica una autòpsia, per constatar la corrupció i conèixer la magnitud del crim. Però, mentrestant, la legitimitat de les institucions s'ha anat esfondrant i, a més, el mal ja està fet: encara que es retornin els diners robats, els xalets ja s'han construït, el terreny ja s'ha requalificat, el territori ja s'ha destruït... Perquè un cop les flames han consumit el bosc, ja no té cap sentit portar aigua per apagar-lo, sinó que el que cal fer és replantar-hi les alzines que s'han socarrimat.
1 comentari:
Bona reflexió!
Publica un comentari a l'entrada