Escric aquest text
d’estómac, induït per una experiència personal recent i per una base argumental
molt intuïtiva: conec escassament les aportacions teòriques del moviment
animalista, i com que no tinc cap altra pretensió que la d’expressar una
opinió, reconec també amb antuvi el subjectivisme que puguin denotar les meves
argumentacions. Tanmateix, si l’anàlisi marxista es fonamenta, no en elucubracions
metafísiques, sinó en l’observació de la realitat, junt a aquesta advertència,
estic convençut també que trobaré la complicitat de moltes persones que, com
jo, i com en tants altres àmbits teòrics, sense disposar d’una formació
documental consistent, comparteixen una visió de la realitat conseqüent amb els
valors del socialisme. Per això em disculpo, abans que res, per aquest
atreviment.
Com no podia ser d’altra
manera, fruit de la contínua evolució de les forces productives i de l’acumulació
d’experiències culturals i científiques, la lluita socialista ha anat abraçant
nous fronts que, en el “marxisme clàssic”, tenien un caràcter més aviat insipient,
o bé secundari. És el cas de les aportacions del moviment feminista o del
moviment ecologista, les quals han esdevingut pilars essencials per a qualsevol
programa polític sòlid del socialisme del segle XXI. De la mateixa manera,
penso que s’haurien d’assumir les principals reivindicacions del moviment
animalista, ja que tenen un caràcter clarament progressiu – des del punt de
vista de l’evolució de les societats humanes en la seva relació dialèctica amb
el medi natural – i, per tant, tenen un elevat component revolucionari.
Si bé, el socialisme
contemporani ha assumit ja moltes de les reivindicacions concretes del moviment
animalista, sobretot en relació a la defensa dels drets dels animals que són
vulnerats cruentament – abolició de la tauromàquia i altres espectacles
circenses amb animals, prohibir-ne l’experimentació científica, entre
d’altres–, no s’ha assumit realment encara la igualtat animal com a fonament
ideològic, ni com a principi programàtic de caràcter estratègic. Això ho
demostra la manca de propostes de caràcter radical, més enllà de la superació
de les tradicions i pràctiques cruels, acceptades social i institucionalment,
així com la banalització i connivència amb el carnivorisme que, com a “brutal
expressió de la barbàrie capitalista i de la societat del malbaratament, és incompatible
amb el socialisme”, segons apunta Carlo Frabetti.
Per abordar la
qüestió de la igualtat animal, en primer lloc, cal superar la perspectiva
especista i antropocèntrica del materialisme clàssic, basada en la relació
dialèctica entre l’ésser humà i la natura, on aquest domina l’altra, i en
funció d’aquesta dominació, mitjançant el treball, evolucionen les forces
productives i, amb aquestes, evolucionen les societats humanes. Tot i que el
moviment ecologista ha ajudat a superar aquesta visió merament instrumental del
medi natural, aportant conceptes com la sostenibilitat del desenvolupament humà
–tot i que, més recentment, s’ha assumit el decreixement com a superació del
concepte de desenvolupament sostenible–, des del moviment animalista es va més
enllà, i a les espècies animals no humanes, que les podríem considerar part del
medi natural, no només se’ls reclama respecte, sinó que també se’ls atorga un
reconeixement de drets positius, en progressiu pla d’igualtat amb l’espècie
humana.
En aquest sentit,
el repte del socialisme, a l’incorporar aquest “nou” element programàtic,
consisteix en defugir les visions iusnaturalistes que invoquen uns
“drets originals” de totes les espècies animals sobre la terra, en una
perspectiva metafísica, gairebé animista, a la qual des del marxisme hi
contraposem sempre el materialisme històric, com a mètode científic de
comprensió i anàlisi de la realitat social. D’aquesta manera, combatem també
els detractors de la igualtat animal, que sovint es recolzen també en aquesta
metafísica, advocant per una superioritat “natural” de l’espècie humana i, per
tant, per un “dret natural” dels éssers humans a explotar els altres animals
com a matèria primera integrant del medi sobre el qual desenvolupem la nostra
activitat productiva. O, dit més simplement, apel·len a la cadena alimentària,
a la “llei de la selva”, com a argument definitiu contra qualsevol perspectiva
animalista de la doctrina del dret natural.
Evidentment, cap
socialista conseqüent podria acceptar el dret natural com a fonament argumental
vàlid: els drets positius, com a institucions jurídico-polítiques i, per tant,
integrats a l’hegemonia ideològica – són de “sentit comú” –, formen part de la
superestructura de la societat. Per tant, els drets no vénen “donats”, no són
naturals, sinó que estan sotmesos a la infraestructura econòmica, a les
relacions de producció, i evolucionen envers i en funció d’aquestes, en
constant relació dialèctica, al llarg de la història. És a dir, som els éssers
humans, com a éssers socials i racionals, els que hem hagut d’anar establint un
reconeixement positiu, una conquesta de drets, “creant-los”, ja que a
diferència de la resta d’espècies, la nostra forma de relació és la vida en
societat, la qual s’ha basat històricament en la lluita de classes: en
l’opressió i l’explotació d’una minoria sobre una majoria.
En aquest sentit,
quan defensem els drets dels animals, hem de reconèixer que són drets que els
propis éssers humans els atorguem: a la “selva” no hi ha drets, allà el més
gran sol menjar-se el més petit, però en la societat capitalista,
independentment de la mida de l’ésser, és el propietari dels mitjans de
producció el que domina al no propietari o, en aquest cas, és l’animal humà el
que domina l’animal no humà, al ser-ne propietari. Per tant, la igualtat animal
assumida pel socialisme, no és altra cosa que fer extensius els drets humans a
la resta d’espècies animals, el qual significa avançar cap a un estadi superior
de consciència en la pròpia cosmovisió socialista, ja que implica el
reconeixement a ultrança del dret a la vida.
Diuen que el que
ens diferencia dels animals, als humans, és la consciència de nosaltres
mateixos, fonamentalment, per la nostra intel·ligència racional. Sense entrar
en debats metafísics sobre la relativització de les formes d’intel·ligència,
simplement, acceptant que els éssers humans som animals racionals, lluny
d’implicar un menor respecte als drets dels animals – els drets no són atorgats
de forma directament proporcional a la capacitat de raonar ni a la
intel·ligència de l’ésser –, justament per això, podem racionalitzar la vida
dels animals, humanitzar-la, en un sentit positiu, fent extensius els drets que
volem per a nosaltres mateixos, a la resta d’espècies que tenen capacitat de
sentir (tant per bé: plaer, per exemple; com per mal: dolor físic o psíquic).
Perquè, entenent
que nosaltres, com a éssers racionals, podem decidir infligir dolor físic a
altres espècies – o a la nostra pròpia espècie –, ja que no actuem merament
guiats per uns instints biològics, i podem modificar la nostra conducta i
hàbits (per exemple, alimentaris) de forma voluntària i conscient, això
significa que actuem com a espècie opressora –entenem l’opressió com un fenomen
social que només és propi de la societat humana– sobre els animals no humans, en
la mesura que els explotem per al nostre propi profit, podent tenir
alternatives a aquesta explotació. Així, entenent que els socialistes som
els enemics més coherents i ferms de l’opressió, en paraules de Lenin, hem
de considerar també que l’edificació de la societat comunista comportarà l’abolició completa de l’especisme.
D’una banda, perquè
aquest reconeixement del dret a la vida per als animals, positivitzant-lo per
exemple, en la carta de drets fonamentals d’una futura constitució, o bé
desenvolupant-lo legislativament, a través de lleis que protegeixin
efectivament la vida de les espècies animals no humanes, significa universalitzar
uns drets que, malgrat que els puguem tenir assumits, tampoc els tenim
garantits ni com a éssers humans, en la mesura que estem inserits dins dels
engranatges depredadors del món capitalista. Així doncs, no es tracta tant
d’una qüestió de sentiments individuals, de sensibilitats donades cap als
animals, sinó d’una racionalització conscient i col·lectiva dels drets humans
cap a la resta d’espècies, una empatia universalista, compresa com un estadi
superior de la pròpia consciència humana, en la universalització del dret a la
vida per a tot ésser vivent amb capacitat de sentir.
D’altra banda,
aquest progressiu reconeixement, a base de la institucionalització d’aquest
marc d’igualtat animal, implicaria necessàriament obrir la “caixa dels trons”
del debat sobre el carnivorisme: demostrat científicament que podem prescindir
de menjar carn per sobreviure, hauríem de considerar aquest hàbit alimentari
com a part de la superestructura, juntament amb la resta d’hàbits i costums de
la societat capitalista. Perquè, efectivament, tal i com apuntava abans, el
carnivorisme està subordinat al mode de producció capitalista (la
infraestructura econòmica), que aboca a la fam a una gran majoria d’éssers
humans, perquè una minoria es sobrealimenti de carn –que requereix grans
extensions de sòl agrícola per a la producció d’aliments per a les granges, en
detriment d’aliments d’origen vegetal per al consum humà–. Per tant, el menjar
carn, si no és una necessitat biològica objectiva, ni un hàbit generalitzat (ni
generalitzable) per a la humanitat, no és altra cosa que un element cultural
superable (i que per tant cal superar), en la superació del mode de producció
capitalista.
Aleshores, assumint
que el progrés humà portarà a l’abolició de l’especisme, instaurant-se la
igualtat animal i produint-se, conseqüentment, també l’eradicació del
carnivorisme, però que, d’altra banda, aquestes metes s’assoliran juntament amb
la victòria final del comunisme mundial, entenem que no podem caure en el
sectarisme esquerranista de voler imposar el vegetarianisme o el veganisme a la
societat, ni entre la militància socialista, automàticament, pel simple fet
d’assumir l’animalisme al nostre programa polític. Jo mateix, no sóc vegetarià
ni vegà, el qual no significa que no comprengui, des de la perspectiva del
materialisme històric, que hem de considerar com a necessària la superació del
carnivorisme, junt amb la resta d’institucions derivades del mode de producció
capitalista, a les quals també m’hi sento integrat, com tota la humanitat. I,
justament, per això estem, per derrocar el capitalisme i construir una societat
nova. Si ens en poguéssim aïllar individualment, quin sentit tindria
l’organització i la lluita col·lectiva?
I qui consideri que
no és conseqüent, el defensar una cosa i no practicar-la immediatament, suposo
que no gasta energia nuclear a l’encendre la llum de casa seva, ni posa
gasolina al seu cotxe, ni consumeix cap producte de les multinacionals, no
compra mai als supermercats, ni ha entrat mai a un restaurant de menjar ràpid, etcètera.
Justament, perquè entenc que les reivindicacions del moviment animalista
encaixen en el progrés històric de la humanitat, entenc també, com en la resta
d’àmbits de la nostra lluita, que no podem ser “humans nous” comunistes en una
societat vigentment capitalista (la infraestructura determina la
superestructura). Tanmateix, al reconèixer les contradiccions, en aquest cas,
respecte a la lluita antiespecista, i la necessitat d’integrar-la en
l’estratègia del socialisme del segle XXI, sí que cal dibuixar un programa de
mínims que ens permeti avançar en el camí de l’alliberament animal, que sigui
conseqüent amb l’actual nivell de consciència:
- Abolició de la crueltat amb els animals a tots els àmbits de la societat (experimentació científica, espectacles, zoològics, etc.);
- Blindar constitucionalment els drets dels animals (carta de drets fonamentals);
- Establir deures legals per als propietaris d’animals domèstics (sancionar penalment l’abandonament i el maltractament dels animals);
- Apostar per la transformació del sector agrari cap a un model més sostenible que superi l’actual agroindústria intensiva (ramaderia extensiva i sobirania alimentària);
I que comenci la
rebel·lió a la granja!
Publicat a www.llibertat.cat i a www.kaosenlared.net el 4 d'octubre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada