Des de dilluns
passat, un anticicló ha agitat la marea groga proconsulta, produint-se
una allau de reaccions de tot tipus: des del catastrofisme contemplatiu d’uns,
al liquidacionisme derrotista dels altres, passant per l’aparent resignació
d’aquells que no accepten cap crítica al Procés. Com si es tractés d’un conte
de fades, incorruptible i preciós, susceptible d’esberlar-se com una fràgil
figura de porcellana. Com si admetre la imperfecció dels seus components i la
dialèctica necessària, impliqués fer el joc al feixisme institucionalitzat a
l’Estat i als seus aliats.
De totes les
reaccions, però, vull destacar aquelles que, en comptes de conduir-nos al
cercle viciós de la frustració o l’estancament, han atiat novament la marea,
amb una nova onada de força i de coratge, com la que l’esquerra independentista
va generar el mateix dilluns a la nit. Em refereixo, especialment, a
l’optimisme combatiu que ens ha transmès l’Antonio Baños, així com tants altres
companys i companyes i, el de tots plegats en conjunt, que han fet ressonar
l’eco de l’esquerra conseqüent i decidida, la del “ni un pas enrere”.
Perquè el “no passa
res”, no val. I tant que passa! Des de l’esquerra independentista ja vam
advertir des del principi que amb l’Estat no hi hauria res a negociar, ja que
els drets no són carn de carronyaire, ni molles de pa sec. El Govern de la
Generalitat ha tractat per enèsima vegada driblar la necessària ruptura amb la
legalitat espanyola. Perquè, a falta de voluntat d’escoltar al poble català,
més d’hora que tard, serà el mateix poble català qui haurà de prendre els seus
drets i exercir-los. Per tant, la desobediència, davant d’un Estat espanyol
incapaç d’obeir la sobirania popular, no és una opció, sinó que és exactament
la via, que posa el President Mas entre l’espasa i la paret: entre desobeir el
poble català o desobeir l’Estat.
En algunes
ocasions, se’ns ha acusat de ser poc clars, però ves per on, qui insisteix en
respectar els acords polítics, blindar les garanties democràtiques i mantenir
la unitat entre els partits, som precisament nosaltres, els que fins i tot se’ns
ha titllat en més d’una ocasió de “posar pals a les rodes al Procés”. Ara més
que mai, ha quedat palès el compromís històric de l’esquerra independentista en
obeir el mandat popular i la nostra disposició d’arribar fins al final, costi
el que costi, i malgrat totes les contradiccions que això suposi per al nostre
projecte polític.
Per això, des del
principi, la nostra tasca ha consistit sempre en empènyer, empènyer i empènyer.
I emprenyar. És clar que sí, emprenyar als que veient-se sobrepassats per les
incommensurables mobilitzacions populars, no han tingut més remei que anar
cedint mica en mica, i decidir-se a tractar de canalitzar políticament aquesta
gran marea groga, o bé ofegar-se entre les aigües, en cas de no moure
fitxa. Perquè “la traïció dels líders” que apuntava Lluís Maria Xirinacs,
l’esquerra independentista no l’hem oblidat mai.
L’ombra de la
renúncia i la traïció no ens l’hem inventat pas nosaltres, no és que li pengem
una llufa al President Mas, sinó que és la mateixa Convergència i Unió, qui
l’ha projectat des de sempre. I quan dic sempre, no em remunto a “os tempos da
Maria Castanha”, sinó a no fa tant. Podríem repassar el procés de liquidació de
l’Assemblea de Catalunya, la repressió contra l’independentisme, les polítiques
antisocials i, tot plegat, amb la culminació del “Cas Pujol”, com a cirereta
del pastís enverinat i sediciós. Però no cal anar tant enllà: 21 de gener de
2006, pacte Mas-Zapatero per retallar l’Estatut. Si és que fa quatre dies
d’això!
Som l’esquerra
independentista uns malpensats o és que hi ha raons per desconfiar del potencial
botifler de CiU? Si com bé diu l’Antonio Baños, “ay, y quién no”. Perquè
nosaltres, que sabem de quin peu calcen, no perdem de vista que governen el
país, i que deixar el Procés a les seves mans seria un risc inassumible i, per
això, hem empès una vegada i una altra, rumb a la ruptura democràtica, un
horitzó que, com deia, poden anar tractant de postergar amb tacticismes
jurídico-polítics, allargant l’agonia de l’autonomisme, però que, tard o
d’hora, fins i tot ells, hauran d’assumir aquest trencament, o bé se’ls
emportarà la marea groga.
En aquest sentit,
l’esquerra independentista, més que ningú, hem hagut d’encaixar la mà a
l’enemic (perquè durant dècades ens ha tractat d’enemic) amb una pinça al nas.
Però, tanmateix, hem sigut conseqüents i responsables, i ho hem fet. Perquè,
com deia Lenin, “en la mesura que la burgesia de la nació oprimida combat
l’opressor, sempre en som favorables, perquè som els enemics més ferms i
conseqüents de l’opressió”[1].
Però, alhora, la nostra posició és complexa, “de cap manera passem la lluita
per privilegis de part de la nació oprimida”, ens oposem al “pragmatisme” que
ens reclamen, i això no és perquè dubtem del Procés. Tenim una perspectiva molt
clara de la revolució democràtica que està sacsejant el nostre país i, per
això, diem que volem la independència per canviar-ho tot.
Per tant, que ningú
dubti ni un instant de la nostra determinació. No ens conformarem amb qualsevol
cosa, és clar, i justament per això, el “nou” 9N ha de significar una nova
mobilització massiva, una expressió nítida de la voluntat popular majoritària, que
impliqui la immediata obertura d’un procés constituent que ens condueixi a la
independència d’aquesta part del país de forma irreversible. Aquest serà
novament el nostre paper, com esquerra independentista: empènyer cap endavant.
Perquè la unitat popular no és de porcellana, sinó d’argila: ferma, tosca, amb
olor de terra. Si es trenca, es pot tornar a recompondre. Com la terra argilosa
que treballo al meu dia a dia, és dura i pedregosa, però fèrtil i assedegada de
vida, si se la treballa amb la dedicació i la decisió que requereix, com totes
les coses boniques, també, aquest moment històric.
[1] Per
contextualitzar aquesta citació, extreta de la famosa obra de Lenin “El dret a
l’autodeterminació de les nacions” (1914), cal aclarir que si bé hi ha una part de la burgesia catalana que està
d'acord amb la independència, concretament, una part de la petita burgesia, pel
què fa a la mitjana burgesia, aquesta es mostra a l’expectativa dels
esdeveniments, sense haver-se mullat orgànicament, mentre que és l'alta burgesia
qui hi està clarament en contra, la qual no està clar ni que ella mateixa es
consideri “catalana”. En aquest cas, CiU, que havia representat històricament
els interessos objectius de la burgesia a Catalunya, s’ha trobat amb un
distanciament progressiu d’interessos entre la petita i l'alta burgesia. Això,
alhora que ha provocat que l'alta burgesia hagi perdut el control absolut sobre
la seva classe social, també s’ha traduït en desajustos a la coalició
nacionalista: distanciament entre els posicionaments de CDC i UDC, per exemple,
el qual els ha incapacitat per liderar el Procés, a favor de les classes
populars organitzades, que n’han assumit el lideratge històric.
Publicat a www.llibertat.cat el 17 d'octubre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada