Enclavem la qüestió agrària al centre de la lluita per la sobirania

No és cap descoberta situar la regressió del sector agrari als Països Catalans al marc del desenvolupament de la turboglobalització capitalista de les darreres dècades: la creixent divisió internacional del treball i el monopolisme transnacional (que abraça des del producte agrari fins a la mateixa llavor), juntament amb unes polítiques agràries estatals i comunitàries subsidiàries i pal·liatives, és a dir, de façana electoralista, curtplacistes i completament inútils, han sentenciat a mort el sector. 

Sí, l’han destruït, deixant-lo mortalment terminal: actualment, el sector agrari ocupa a menys d’un 2% de la població treballadora dels Països Catalans (1,89% segons dades de l’INE), sent un 1,18% a les Illes Balears i Pitiüses, un 1,48% al Principat de Catalunya i un 3% al País Valencià. És a dir, es pot afirmar amb rotunditat que, al nostre país, pràcticament ningú es dedica al sector agropecuari. A més, l’abandonament del camp segueix en rigorosa caiguda, sense previsió de relleu generacional i sense una incidència destacada de l’interessadament sobredimensionat fenomen “neorural”. 

Per altra banda, l’exigu sector agrari que roman dempeus, es veu sotmès a severs desajustos macroeconòmics que responen als interessos dels grans capitals, implicant que, ni el cultiu i, ni tant sols, la poca producció agropecuària del nostre país, siguin destinats majoritàriament al consum de la població catalana. Un exemple molt il·lustratiu d’aquest fenomen el trobem a la comarca d’Osona, on la pràctica totalitat dels cultius es destinen a la producció d’aliment per a la indústria càrnia. Com que la producció de cereal és insuficient, se n’ha d’importar una gran part de l’exterior, alhora que la carn produïda és majoritàriament destinada a l’exportació. 

Finalment, una altra característica que denota l’alarmant caiguda del ritme cardíac del nostre sector agrari i ramader és el “gegantisme” que pateixen les explotacions resistents: la pagesia cada cop ha de produir més per a poder sobreviure, a causa de la deflació galopant del producte agropecuari, provocat per la importació d’aliments produïts sota condicions de quasi esclavatge. Això implica que si, temps enrere, una unitat familiar podia viure del camp amb tantes hectàrees de cultiu o tants caps de bestiar, actualment, hagi de multiplicar els seus esforços geomètricament, per tal d’aconseguir, amb molta sort, arribar a finals de mes. Això, sense comptar amb l’endeutament crònic. 

Paral·lelament, trobem el fenomen del “monopolisme integratiu” (que es suma últimament a l’arxiconegut món de la intermediació), per part de monarquies il·lustrades com Mercadona, Casa Tarradellas, Freixenet i tants altres negocis del sector alimentari que, aprofitant l’auto-sobreexplotació a què està avesada la pagesia i la permanent incertesa que pateixen, extorsionen o bé absorbeixen les explotacions familiars, per integrar-les al seu circuit de producció i venda més que rentable. 

Així, les famílies pageses treballen per preus de misèria per aquestes macroempreses, algunes d’elles molt nostrades, sota condicions capricioses quant a la presentació i calibratges dels productes, però presentant-se oportunament com a grans benefactores del sector, a l’assegurar la compra programada del producte. Alhora, poden fer gala d’allò que està tan de moda, assegurant que serveixen producte de proximitat amb un tracte directe amb el productor. 

D’aquesta manera, si un sector agrari fort va possibilitar l’acumulació primitiva de capital per a desenvolupar la industrialització al nostre país, en aquesta mal anomenada “era postindustrial”, justament, és la fuga d’aquests capitals a paradisos fiscals, la deslocalització d’indústries i l’abandonament del camp, el que ha produït la terciarització creixent de la nostra economia. Si abans de l’esclat de la bombolla financera, això havia de significar el somni d’un fals salt endavant d’occident, deixant enrere els durs treballs del camp, o del model fordista de producció industrial, avui en dia no és res més que una hipoteca de misèria. Misèria i dependència.

No és casualitat que la regressió del sector agrari vagi acompanyat d’un segrest cada cop més corrosiu de la sobirania dels pobles. El sistema global fonsmonetarista ha anat desplaçant el poder polític a les grapes de les grans oligarquies financeres dels principals poders econòmics mundials. Així, les mesures austericides de la Troika i l’obscura amenaça del TTIP, de la mateixa manera que són l’altra cara de la moneda de l’imperialisme euroianki, també ho són de l’amenaça que recau ara sobre l’Horta de València, entre molts altres exemples. 

Perquè les elits mundials ja fa temps que van decidir que l’agricultura, igual que la indústria, havia de desplaçar-se a la perifèria del sistema internacional, creant llaços de dependència mútua entre la població treballadora d’ambdós hemisferis del nostre planeta. Però, ara, això ja no és un projecte, sinó una crua realitat. Com deia, el nostre sector agrari està tocat de mort, ja no és capaç d’alimentar a la població del nostre propi país i, els pocs pagesos que romanguin dempeus, es veuran subsumits pels monopolis o obligats a l’exportació. 

Per això, fa basarda la hipocresia fastigosa que desprenen les institucions catalanes, espanyoles i europees, quan parlen de “preservació” de la nostra pagesia. Quan destinen recursos públics a catàlegs de productors locals, fires de productes de proximitat i a la producció agroecològica. Quan ens diuen que destinen suculentes subvencions per ajudar a la pagesia a seguir endavant que bàsicament hi suquen els terratinents. Quan ens qualifiquen, ja no de pagesos, sinó d’empresaris agraris o, als que som joves, de “joves emprenedors”. Quan parlen de les arrels pageses del nostre país, del magnífic vi, de les magnífiques taronges, etcètera. 

Al capdavall, tot plegat, no és res més que una façana pal·liativa, que busca preservar el poc sector que queda, revestint-lo de romanticisme, idealitzant el treball de la terra, explicant com joves barcelonins s’escapen a la natura per dedicar-se al cultiu ecològic, omplint-se la boca amb l’alta cuina catalana, que busca un producte fresc i ecològic de proximitat. Varietats recuperades, música celestial i colors vius de primavera. Tot això no és res més que un procés de museïtzació, banalització i anorreament del nostre sector agrari. Un sector que no hem de preservar, sinó que hem de rellançar. No hi ha sobirania nacional sense sobirania alimentària. No podem concebre la sobirania alimentària sense un sector estratègic potent com és l’agrari. Per això, cal enclavar la qüestió agrària al centre de la lluita per a la sobirania.